Els moviments socials i la políticaJosep Juárez
El canvi de govern del 14 de març passat va ser motivat, en bona part, pel desenvolupament de les mobilitzacions socials de masses dels darrers anys. Lluites diverses per la pau; pels drets democràtics, individuals i socials, per les polítiques d’ensenyament, pels temes medi ambientals, etc., han fet pujar la consciència de sectors importants de la població, i assolir la suficient maduresa que va permetre, en aquells dies de març, la resposta necessària davant la indecència i la mentida. En aquest sentit, els qui varen votar PSOE, més que entusiastes del programa d’en Zapatero, tenien un fort component anti PP, i cap aquí es va desviar bona part del vot “útil” de l’esquerra. Aquest vot “prestat” pot deixar al govern del PSOE amb un escàs marge de “comprensió”, per part d’aquests votants ocasionals, respecte de l’aplicació de polítiques contràries a la ciutadania, o d’incompliments de determinats compromisos.
L’arribada del PSOE al govern estatal, inesperada també per a ells mateixos, suposa fonamentalment una millora parcial en els aspectes estètics, i potser ètics, de la vida pública. En aquest aspecte, la gestió del govern anterior ho ha deixat bastant bo de fer. Però, en el que fa referència a les polítiques de fons que es poden esperar de la nova administració, és oportuna una bona dosi de cautela. Ja en aquests primers mesos han hagut de sortir a tranquil·litzar a l’anomenat “món de l’economia”, amb un missatge de “continuïtat”, revelador d’una escassa voluntat d’actuació contra els desequilibris socials que provoca la rapinya del sistema capitalista neoliberal, tant des del punt de vista de la manca de drets laborals i socials de la població (precarietat instal·lada de manera estructural), com en tot el que fa referència a la política “macro” econòmica, de la qual no és aliena l’aprovació (d’esquenes a la ciutadania) de la Constitució europea, així com també en els temes de les llibertats (Llei de partits, negació de les reivindicacions nacionals, exaltació monàrquica, etc.).
No hem d’oblidar tampoc que, en l’etapa anterior, el PSOE ha fet costat amb el PP, d’una manera bastant seguidista, en importants decisions en matèria de justícia, drets democràtics, política exterior o immigració. És oportú recordar, també, que la seva anterior gestió a la Moncloa es va caracteritzar per la desertització industrial, la introducció estructural de la precarietat laboral mitjançant les successives “reformes laborals” (sobretot les del 84 i 94), els beneficis rècord de la banca, o el cop de timó que va legitimar la continuïtat d’Espanya dins l’OTAN, com a fidel base americana. En aquest sentit, han estat significatius els efluvis atlantistes que han acompanyat la tornada de les tropes de l’Iraq, amb anuncis d’enviada de tropes a l’Afganistan, Haití, etc., o el vot a favor de la resolució de l’ONU que avala l’ocupació d’Iraq.
Així les coses, caldria parar atenció als continguts de la gestió política, més enllà de la relativa importància de les formes. El que cal assenyalar és que el PSOE, potser que amb un rostre més humà, comparteix amb el PP la defensa del model econòmic imperant, injust i insolidari, i que més prest que tard es faran paleses les contradiccions entre les esperances de la gent i la “real politik”. Ja apunten ajornaments en determinades promeses electorals en matèria fiscal, projectes de noves “reformes laborals”, o la negativa reiterada de regularitzar els treballadors immigrants, tot cercant consens amb el PP “en els grans temes”.
En aquest context resultarà imprescindible que les organitzacions socials alternatives no afluixen en el debat social, ni davallin el nivell de reivindicació. La lluita per la pau, amb la retirada de la guerra d’Iraq, la consolidació dels drets laborals i socials dels treballadors, la redistribució de la renda justa i solidària, la defensa de les llibertats democràtiques, la derogació de la Llei d’Estrangeria, la lluita contra la precarietat, quotidiana o estructural i, en definitiva, la defensa d’un model de societat just i sostenible, han de continuar essent la columna vertebral de la mobilització social. Alhora, els moviment socials han d’assolir majors quotes d’autoorganització i protagonisme polític, amb vocació de substituir les caduques estructures verticals per xarxes funcionals i geogràfiques de participació horitzontal de la ciutadania.
Després del desastre dels comicis municipals i autonòmics del 25 de maig de l’any passat, bona part de l’esquerra política de les Illes va quedar novament “tocada” pels resultats del 14 de març de 2004. Aquests resultats varen decebre, sobretot, als militants de les quatre formacions polítiques que feren feina de valent per la Coalició PSM-EU-EV-ERC, ja que els seus esforços no es van veure compensats per uns resultats que no varen ser precisament els que les seves direccions ja donaven per fets. Crec que el millor homenatge que es pot fer a la seva generositat, i també a la causa comuna que ens uneix a tota la gent d’esquerra i alternativa, és intentar anar a les arrels del problema.
No fa gaire, quan les perspectives electorals de segons quins partits o coalicions estaven una mica més llunyanes, es varen promoure “iniciatives ciutadanes” per tot arreu que, més enllà del caràcter més o manco instrumental o preelectoral, al manco donaven a entendre una certa voluntat de guardar les formes respecte a segons quins discursos “políticament correctes”, adaptats dels moviments socials (allò que s’anomenava “esperit de Porto Alegre”), com ara “una nova manera d’entendre la política”, “obrir vies de participació ciutadana”, o tot el debat sobre les experiències dels pressuposts participatius, etc. Aquesta iniciativa de les “Iniciatives” va suposar, alhora, unes possibilitats d’expressar-se, malgrat sigui de manera parcial, per a determinats militants socials no afiliats a cap organització partidària.
Però, ves per on, la plataforma electoral dels Progressistes per les Illes Balears es va muntar sense la més mínima participació de les entitats socials de les Illes Balears, especialment actives en els darrers dos anys. Aquesta circumstància és menys comprensible si es té en compte que, en teoria, hi havia notables coincidències, en el terreny estrictament programàtic, entre aquests moviments socials i la al·ludida plataforma electoral. Malauradament, però, tot es va reduir a una negociació, no diré que fàcil, entre les direccions de les quatre formacions polítiques i, a “posteriori” una vegada formalitzat el pacte, una crida als moviments socials per demanar el corresponent suport electoral. O sigui, la casa per la teulada, més d’allò mateix. Si se’m permet, l’expressió, un exemple més del “despotisme il·lustrat” que caracteritza la política partidària tradicional: la verticalitat es va imposar, per desgràcia, al funcionament horitzontal que demanen els sectors socials més actius.
Sense entrar a valorar la idoneïtat dels candidats, que crec que és un debat accessori, des del meu punt de vista els promotors d’aquesta coalició electoral varen cometre dos errors de fons: el primer fa referència a una errada de càlcul en quan a la previsió dels resultats. La aritmètica tota sola, una vegada més, va fracassar en política. Pensaren que anaven a tir segur, sumant els vots que varen obtenir, fa quatre anys, cadascú per separat. I així s’explica aquest “passar” de les organitzacions socials i de la necessària obertura, d’aquests discursos que omplien tantes boques, i que abans explicàvem. Quadraven els números i no eren necessaris més “afegitons”. No varen preveure que, en un joc electoral descaradament afavoridor del bipartidisme (això sense comptar les circumstàncies que es varen produir a partir de l’11 de març, que ningú podia preveure, i que encara el va accentuar més), el aprofitar el potencial de participació de la gent, des d’un principi, en un autèntic i sincer exercici de obertura democràtica, hagués suposat, a més a més, afegir el plus necessari per ampliar els resultats i assegurar l’objectiu, en qualsevol circumstància.
El segon error crec que és bastant més important en quan a estratègic: no es tractava d’oferir “més d’allò mateix”, fins i tot amb programes farcits de bones intencions, sinó de començar a construir “una altra cosa”. La política com a combinació de fons i formes. Uns fons programàtics potser correctes, a través d’unes formes obsoletes i poc democràtiques, duen directament al fracàs. L’única manera de no ser víctima del “vot útil” era, i és, construir una alternativa a aquesta democràcia formal i gens ni mica participativa. Es tractava de, al fil de les mobilitzacions socials, construir entre tots, organitzacions polítiques i entitats socials, un projecte clar, més enllà del calendari electoral, obert a la ciutadania, horitzontal, participatiu i democràtic. En definitiva, una alternativa útil, atractiva i creïble per la gent, que hagués suportat les pressions del sistema electoral, i amb projecció de futur. En aquest sentit, el 14 de març va suposar una gran oportunitat perduda. Aquest projecte va sent necessari que comenci ja a caminar de cara al futur, amb o sense la participació de les direccions partidàries tradicionals i les seves inèrcies.
Els comicis europeus, entre d’altres conclusions, han deixat palesa, d’una banda la llunyania i desconfiança de la ciutadania respecte al projecte de construcció europea que estan fabricant des de les cúpules de poder. D’altra banda, i mirant a l’Estat espanyol, aquestes eleccions han col·locat en una situació límit a la majoria de les forces progressistes, tret del cas d’ERC. (És de referència l’anàlisi d’aquestes eleccions fet per Llorenç Buades).
A les Illes Balears, les formacions polítiques d’esquerra es troben dins una crisi que sembla imparable. La manca de credibilitat d’aquestes organitzacions ha arribat al terreny electoral, i això ha fet botar totes les llums vermelles a les direccions partidàries. Les eleccions autonòmiques i municipals de l’any passat, amb la victòria de la dreta y la pèrdua del espais de gestió governamental; el fracàs de la candidatura dels Progressistes, en les eleccions generals del 14 de març d’enguany, i els magres resultats a les eleccions europees del passat dia 13 de juny, justifiquen plenament aquesta alarma.
La reducció de l’electorat propi, i la competència entre diverses entitats polítiques pels mateixos espais, fan que la situació hagi tornat agònica. L’escassa renovació dels caps electorals també ha estat un motiu afegit de la desfeta. L’extraparlamentarisme, per alguns, és sinònim de desaparició, i cap a aquesta situació sembla que van, de manera irreversible.
L’antic i caduc model vertical d’organització partidària es troba cada vegada més desprestigiat davant la ciutadania. De manera afegida, la crisi de militància de les organitzacions polítiques reflexa el poc atractiu que tenen per als sectors més actius. Des del punt de vista programàtic, les inèrcies cap a la social democràcia, i la consegüent acceptació, de facto, de les regles de joc del sistema capitalista neo-liberal esvaeixen, per a aquestes organitzacions, la possibilitat de definir ben clarament un espai polític i un model propi, que sigui atractiu per a la ciutadania, i útil per la via de donar resposta als problemes reals. Amb altres paraules, actualment, les formacions polítiques d’esquerra demostren cada vegada més la seva incapacitat per vertebrar al seu voltant un model social, econòmic i polític alternatiu, que faci possibles la Mallorca i les Illes Balears desitjades i necessàries.
A Mallorca, al igual que en altres indrets del món, la mobilització social dels darrers anys s’ha desenvolupat des de les plataformes horitzontals de les entitats ciutadanes. Les estructures dirigents dels partits polítics d’esquerra, i dels sindicats institucionalitzats, o bé s’han integrat nominalment en les diverses plataformes, o han figurat com a adherides, o bé s’han mantingut al marge de les principals convocatòries. Aquestes mobilitzacions han tingut un dinamisme i un potencial de convocatòria sense precedents, tot i els problemes, les dificultats o els errors que s’han hagut de superar per part de la militància social, de vegades amb massa voluntarisme. Així i tot, aquestes estructures horitzontals han permès espais de col·laboració i confiança mútua amb voluntat de mantenir-se de manera estable i projectar-se de cara al futur.
Les convocatòries de mobilitzacions per la pau i en contra de la guerra, sobretot la de l’Iraq; les lluites mediambientals, pels drets dels immigrants, veïnals, feministes i altres, han afavorit el debat social i la participació activa de la ciutadania, superant un llarg període de desmotivació i d’inèrcia conservadora. Les organitzacions socials, a través de plataformes i fòrums estan definint a Mallorca uns espais polítics propis, paral·lels a la política oficial i, cada vegada més clarament, contradictoris amb el que suposa el joc mecànic formal de la democràcia representativa.
Però davant l’absència d’una expressió política útil i pròpia, cal definir, dons, si els moviments ciutadans, en aquestes noves formes d’entendre la participació, s’han de limitar només a organitzar el debat social i la protesta o si, a més de tot això, han d’ocupar els terrenys fins ara en mans dels professionals de la política. En altres paraules si, per a dur a terme la voluntat de la gent, s’han de treure els intermediaris.
Pep Juárez, juny de 2004.
|