Tot havent llegit Presagis, de M. López Crespí

Per Joan F. López Casanovas, escriptor

 D'un arcaic "sagire", ‘endevinar', ve el llatí "praesagium", ‘pressentiment', ‘presagi'. I quins pressentiments sacsegen Miquel López Crespí, que li han fet escriure aquest nou poemari, Presagis, editat per la UAB, dins la seua prestigiosa col·lecció Gabriel Ferrater? Que l'escriptor de sa Pobla tresqui pels 65 anys no pot ser la causa del seu lliurament a un vers desolat, marcat per la Dama de Negre, la Innombrable. Què passa, doncs? On se'n són anades les neus d'antany? Què s'ha fet d'aquelles flors de temps enrere? Ubi sunt els ideals de joventut, les expectatives d'un temps i d'un país, en què junts ens vèiem créixer i combatre? Les esperances..., perdudes? Serà ver que, com diu Martí i Pol, som hereus d'un temps de dubtes i renúncies, on els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida?

Vivim a un país berlusconitzat, on hores i hores de futbol ocupen l'atenció dels individus (han desistit de ser ciutadans); on, esdevinguts ximplement votants, no fan més que engreixar el sarró dels vots dels més corruptes; on la banalitat campa a l'ampla com un núvol tòxic tapant els problemes autèntics del nostre present... On els qui assassinen la llengua del país, en evident genocidi, passen per ser-ne les víctimes i els fills del país són com a zombis davant de tants de fills de p.


 Té, doncs, motiu de ser la foscor que destil·len els poemes de Presagis; però hom voldria que no fos així i pensa que no s'escau a un revolucionari de pedra picada una actitud tan pessimista. O sí? O és la mateixa lucidesa -el pessimisme de la raó- que ha anat minvant la força -aquell optimisme de la voluntat!- per situar-nos en un espai de maduresa i realisme? Tot ha succeït "com l'eixuta riallada dels llamps i els núvols / trencant-se com a vidres, / caient a plom, / congriant allaus de somnis tristíssims". Per què tristíssims? Perquè "només" han estat somnis? I no podien ser més tosts presagis d'un futur millor?


Coneixent l'obra de López Crespí, s'ha d'entendre aquest exercici poètic no com un ofici de tenebres, sinó com una meditació que obri un parèntesi reflexiu fruit de la maduresa assolida amb els anys i amb la feina. És allò de constatar que som on som, més val saber-ho i dir-ho. No es tractaria, doncs, de renunciar a res fonamental: la lluita contra els desajusts i el desordre mundial del capitalisme roman igualment necessària; sí que cal, però, cercar i trobar noves vies de compromís i eficàcia transformadora. "Mir apassionadament al meu voltant: / sequera, cap paraula amable...".


El bessó d'aquest llibre gira entorn del tòpic literari del pas del temps; millor encara: expressa el que es podia llegir a un famós rellotge de caixa referit al temps que fuig: "feriens transeo", jo pas ferint. ("Esbufeguen, àvides de sang, les hores dels rellotges / mostrant la misèria dels minuts, / el rostre pèrfid del desencís precipitant-se en el malson...").


Potser les ferides que el temps ha deixat al poeta mallorquí recorden Desolación de la quimera (1962), obra d'un home d'una gran honradesa personal, Luis Cernuda, que fa un balanç sincer de les seues actituds davant la vida, l'art, el seu país, ell mateix (mirant-se en el mirall de la infantesa, els seus orígens: "Tanc els ulls i torna, pausat, el fràgil record, / somrient, del fons dels miralls"). Ni es retracta ni es disculpa de res. Senzillament, no s'ha trobat ni el paradís ni Déu, ni li cal perdonar els enemics ni la hipocresia d'una societat burgesa i les seues convencions repugnants. Tampoc no vol tenir tracte amb el seu país obscè i depriment, que tant es pot dir Espanya com les Illes Balears, la cosa nostra. Si amb prou dificultat el poeta guaita encara les primaveres antigues, és per contrastar els somnis dolços amb el malson d'avui: "Corren les rates per les cambres desertes".

 Publicat a Diari de Balears (8-V-2011)