La crisi i el tercer sector.

Llorenç Buades Castell

L'hegemonia de les polítiques liberals que s'ha imposat des dels anys 1980 fins ara va marcar-se l'objectiu d'eliminar les conquestes socials i de desfer els serveis públics que les sostenien. En aquest sentit, ni els creixements demogràfics, ni la necessitat de satisfacció de les necessitats bàsiques han generat més serveis públics i quan ho han fet, el criteri més emprat és el de generació de llocs de feina interins o precaris, de manera que en trobam avui amb entitats públiques com la UIB o moltes altres que abusen dels contractes precaris. Fa una setmana una treballadora de la UIB em demanava què havia de fer perquè havia sofert un accident laboral en dissabte quan només tenia un contracte a temps parcial de dilluns a divendres i pensava que li descomptarien part del sou perquè la baixa laboral era per malaltia i no per accident, pel fet que el dissabte l'empresa pública no cotitzava. I així van les coses governi la dreta genuïna o l'altre dreta que es disfressa d'esquerra. Efectes del pensament únic. Atès que el seu contracte precari estava a punt d'expirar i estava en joc la seva renovació, ja vos podeu imaginar que no hi havia massa opcions.

Explic això perquè aquest pensament únic que desballesta els serveis públics va seguir els criteris substitutius que aconsellaven el economistes de l'escola de Xicago: juntament amb l'amagriment de l'Estat s'havien de generar xarxes substitutives més barates, més dòcils, en l'àmbit privat que tenien la virtut de captar per una part a militants “idealistes” dels moviments socials contestataris i desactivar-los i, per altra a persones marcades per les creences religioses, per tal de posar-los a fer feina per allò que cap al futur no cobririen els governs. Aquestes persones, agrupades en entitats altruistes, farien feina des de l'àmbit privat, en l'àmbit dels pressupostos i criteris bàsics marcats pels governs de manera que servirien d'ajut a la governabilitat dintre dels marcs establerts per les polítiques liberals. Assolirien les tasques de substitució en els deures que té l’Estat de garantir la satisfacció de les necessitats elementals i servirien bàsicament per a la reducció de la despesa pública. L'objectiu final seria el retorn a les entitats de beneficència característics de temps pretèrits que dugueren a la fundació dels Hospitals, de les cases de Penedides, de les cases d'orfes, de les entitats per a la redempció dels captius i als sistemes assistencials que es movien en àmbits religiosos, finançats pels rics.

Les entitats aleshores competien entre si per fer-se amb el favor dels rics: parròquies i convents es disputaven els drets d'enterrament, els framenors arribaren a l'agressió ambs els caputxins, els trinitaris amb els mercedaris pels drets de redempció de captius, els franciscans amb els dominics...  Tot per tal d'assolir els favors en les herències i el finançament necessari. Ara ja passa una mica això entre les ONG fet que s'aguditzarà amb la crisi.

Associacions “no governamentals”

Aquestes associacions “no governamentals” estan absolutament condicionades per les subvencions públiques i constitueixen el motor de l'acció social de l'Estat , el qual subcontracta la producció de serveis d'interès general amb l'avantatge de substituir el compromís social al que està obligat. Així es dilueix i allunya la responsabilitat i situa a les institucions contractants a la reraguarda , de manera que les reivindicacions de les persones usuàries s'enfronten amb el filtre : l'entitat no governamental. Qui rep el mal geni dels usuaris enfadats no són ni els polítics, ni les seves burocràcies sinó associacions que moltes vegades han de competir entre si per tal de veure qui redueix més el cost dels programes socials a emprendre.

Com que ningú no pot defugir els condicionaments de l'economia de mercat, la conseqüència és que en les associacions “altruistes” acaba per imposar-se el criteri de rendibilitat i sistemes de funcionament i d'explotació similars als de les empreses capitalistes .Així s'ha posat de manifest en les lluites que la CGT ha lliurat a Deixalles, Metges del Món, o en els problemes amb els que s'ha topat a llocs com la Creu Roja i recentment en les denúncies de les treballadores i usuàries contra un dels casals d'acollida dependent per la via de les subvencions del govern balear.

Així és que aquestes entitats en molts casos malviuen de les subvencions i els convenis amb els governs amb la realització de projectes que generalment es paguen molt per davall del seu cost de realització. I moltes vegades els pagaments es fan amb retard.

En el mes de juliol de 2008, la Mesa del tercer sector de les Balears exigia al president Francesc Antich un pla de suport i l’equiparació pressupostària amb altres sectors, com l’industrial o el de serveis, així com un major reconeixement per les activitats que desenvolupaven, moltes de les quals eren responsabilitat de l’Administració de l'estat.. .

L' autoexplotació dels contractats i l´'us del voluntariat, sovint motivats per conviccions ideològiques , és una característica més d'aquest treball social que assoleixen condicions al servei de l'estat que combatrien si no treballessin en una associació de caràcter altruista.

El capital demana la recentralització de la despesa pública i l'ofegament de municipis i comunitat autònomes.

.Amb el pes de la crisi que es transmet des de l'Estat als seus esglaons primaris, especialment als municipis i comunitats autònomes, al temps que creix la demanda de serveis socials, els pressupostos es fan més restrictius i amb menys diners aquestes associacions han d'intentar satisfer més necessitats socials. I sempre , en un marc de competència mercantil per veure qui donarà els serveis més barats hi haurà qui davalli el llistó, incrementat els sistemes d'explotació del seu personal o retallarà l'abast dels programes socials. Aquestes contradiccions s'apunten aquí perquè caldrà que les associacions “no governamentals” canviïn de xip i els seus integrants vegin que són utilitzat de manera barroera per un estat cada cop menys social.

L'expulsió que reivindica el dirigent empresarial Rossell, candidat a la presidència de la CEOE de 150.000 funcionaris, l'assalt que vol contra les dotacions pressupostàries de les comunitats autònomes, i la concentració de municipis que exigeix , tendrà una repercussió important en una insatisfacció social que no es manifesta ni es canalitza cap a la protesta, perquè si l'esquerra institucional i sindical majoritària vincla un genoll davant els empresaris, la dreta que arriba vincla els dos. Hora és de despertar-se i lluitar. Fora son !