El pacte desestabilitzat
Michel Husson, Rouge nº 2042, 4 de desembre de 2003.
traducció de Llorenç Buades
L’enterrament del Pacte d’estabilitat obre una crisi molt greu en el projecte burgès de construcció europea. França i Alemanya s’han trobat que no tenien capacitat econòmica ni política de fer respectar la regla segons la qual el dèficit pressupostari no havia de superar en cap dels casos el 3% del PIB. I sobretot, aquests dos Estats han obtingut el vist-i-plau de la majoria dels governs que no es pronunciaren en aquest sentit i que haguessin pogut recórrer a les sancions previstes en el Pacte.
Aquesta decisió va provocar l’enuig de la Comissió, que només té legitimitat i autonomia derivada de la seva funció de guardiana del Pacte d’estabilitat.
El Pacte era aleshores “estúpid”, repetint l’adjectiu que li va donar el president de la Comissió, Romano Prodi. Però el problema és que, en certa forma era indispensable. Quan es fa una moneda comuna, es troba una nova situació: no hi ha política monetària o de canvi possible pel fet que cada moneda nacional s’ha fusionat amb l’euro. La
política pressupostària està alliberada d’una obligació, pel fet que el deute públic és estès en euros i no en la moneda nacional. Això fa possible els anomenats “comportaments de passatgers clandestins” on l’estat s’endeuta sense haver de suportar les repercussions de tal comportament, especialment en matèria de taxes d’interès. Aquestes taxes, són d’alguna manera mutualitzades mentre que, per definició, la taxa de canvi de la moneda no està amenaçada.
Aquesta era la funció tècnica del Pacte, la de substituir l’obligació desapareguda per tal d’impedir aquestes desviacions pressupostàries
La crisi va encara més lluny que aquests aspectes tècnics i condueix a qüestionar algunes modalitats essencials del procés de construcció europea. Es pot dir que els inconvenients de l’euro triomfen sobre els avantatges.
Per cert, sempre hi ha un gran acord entre les burgesies europees sobre l’orientació nouliberal de l’economia, especialment pel que fa a la necessitat de disciplinar els salaris .i d’eixamplar el camp mercantil privatitzant els serveis públics i la protecció social. Per això els dèficits pressupostaris a França i Alemanya no resulten d’una voluntat d’aplicar una política de reactivació denominada “keynessiana”. Al contrari, són el producte de la unificació d’una conjuntura adversa amb una política dogmàtica de baixada d’impostos als rics. El resultat és que, amb o sense Pacte, el projecte és el retorn a l’equilibri mitjançant la reducció de les despeses socials, com es demostra amb el programa de ”reformes” denominat “Agenda 2010” a Alemanya, o la congelació salarial dels funcionaris francesos.
S’està molt lluny d’una vertadera alternativa, que passaria per la pujada d’impostos sobre els ingressos del capital.
La base econòmica d’aquesta crisi és la diferent sensibilitat de cada economia nacional a la baixa conjuntura. Durant la reactivació de 1996 a 2001, tots els Estats de la Unió Europea s’han desentès més o menys d’aquest assumpte sense perdre diners. Però el canvi de conjuntura, al contrari, té per efecte introduir una diferenciació bastant neta entre als Estats especialment en relació a la baixada del dòlar. Aquest fet podria denominar-se “la maledicció de l’euro” o “la revenja del Club Mediterrani”, perquè els Estats que han entrat a l’euro amb una taxa de canvi massa forta, com Alemanya i França, són els que pateixen més la recessió. Estats com Espanya o Itàlia (“El Club Med”) resisteixen molt millor gràcies a una taxa de canvi inicial més favorable. Quan al Regne Unit, d’alguna manera està desconnectat de la conjuntura mitjana europea.
En resum, tot passa com si la palanca dòlar/euro introduís una fissura entre dos pols de la Unió Europea. En aquestes circumstàncies, els interessos específics de cada Estat, amb les seves particulars relacions entre les classes, tendeixen a imposar-se sobre els interessos col·lectius, que han delegat a la Comissió.
Aquesta crisi és tan o més aguda en la mesura en que les contradiccions no són estrictament econòmiques: ja sigui respecte de la intervenció a l’Iraq o a l’arquitectura institucional, la parella franco-alemanya tendeix a oposar-se a la resta de la Unió. Els globus sonda envers una “Unió” entre els dos Estats van en aquest sentit i s’uneixen als projectes més antics d’una Europa a dues velocitats, amb un nucli dur i una perifèria d’Estats associats. Aquesta diferència no du a un model social diferent: els governs francès i alemany, duen una política de contra reforma més radical que fa endevinar una alineació accelerada (però mai suficientment ràpid, en el seu punt de mira) sobre un model nouliberal estandar.
Més aviat es tracta d’un replegament sobre els interessos nacionals, que farà difícil la posada en marxa del projecte de Constitució al sí de la Conferència Intergovernamental.
Encara que hi ha la temptació de passar-se en força per tal d’evitar l’esclafit d’una crisi oberta, la cohesió de la burgesia europea avui està molt tocada
