Parella

 

 

Miquel López Crespí

http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/

 

 

Ell, que va inventar estranyes històries on s’ajuntaven indistintament la poesia de Kafavis, el Quartet d’Alexandria de Durrell amb les mil i una anècdotes sobre la vida íntima i particular de tots els clàssics del marxisme. Ell, que li parlava del fill secret que tengué Marx amb la seva criada o de les borratxeres a casa d’Engels quan guanyaven els socialdemòcrates alemanys. Ell, que en aquells capvespres amorosos interminables, després de fer l’amor, li explicava la història de Venècia, la reproducció dels cocodrils del Nil o aquell instint assassí d’uns crancs a una illa del Pacífic. Ell, que per seguir aquella moda decadent inspirada per Terenci Moix la convidà a viatjar a la recerca dels grans Déus i els misteriosos temples egipcis. Ell, que se’n recorda perfectament de quan es retrataren junts davant de les Piràmides envoltats de camells i turistes bruns pel sol del desert. Ell, que tantes vegades la imaginava una viva reencarnació de na Isadora Ducan, Alexandra Kollontai amb mescladissa nacional de Lina Odena el dia de l’assalt a la caserna de les Drassanes. Ell, que la dugué al seu poble i li mostrà els secrets més íntims de la seva infantesa i adolescència: l’ametler on agafà el primer niu, la sínia on quasi es va ofegar, la casa on vivia de petit, l’escola on va aprendre de llegir i escriure.

 

Ella, que es posava xals multicolors per tal de ser un reflex vivent de les aventures que somniaven junts. Ella, que fins i tot es pintava els ulls com l’estàtua aquella de la reina Nefertiti que contemplaren un dia d’una llunyana època al Caire. Ella, escoltant les fantàstiques històries dels guerrillers durant la Segona Guerra Mundial o a Espanya lluitant contra el feixisme. Ella, llegint Neruda, Brecht, per tal d’entendre millor El cant general musicat per Teodorakis o L’òpera de Tres Rals. Ella, dies i dies aferrant pòsters en aquelles inútils campanyes electorals que no havien de dur mai el socialisme vertader esperat en temps de la dictadura. Ella, que el dugué al poble i li mostrà els secrets més íntims de la seva infantesa i adolescència: l’escola de les monges on els ensenyaven que hi ha un cel i un infern, la casa on vivia de petita, l’acadèmia on va aprendre de llegir i escriure.

 

Ell, que ara pensa que aquesta dona és inventada, que no ha existit mai. Ell, sense poder dormir els vespres, agafat en un somni estúpid i fals d’una relació que ja no entén. Ell, que se’n penedeix de totes les ximpleries que ha dit, que ha escrit, que ha contat. Ell, que mira al seu devora i només veu una cara que no reconeix, una boira que li parla d’una història falsa des del mateix començament.

 

Ella, que imagina que l’home li ha explicat un caramull de coses equivocades, trucades des de l’inici. Ella, que s’imagina dormint amb un fantasma de la seva imaginació i ella mateixa irreal, aparició. Ella, que no pot dormir, que veu aquest rostre que li produeix fàstic, tortura, indiferència, indignació.

 

Ell: aquesta meuca, aquesta ignorant, aquesta inútil que em xucla la vida. Ella: aquest cabró que encara vol fer l’amor, aquest tipus que em produeix repugnància. Ell: caldria matar-la, fer-la desaparèixer, que la nit, el riu, els dimonis l’engoleixin per sempre. Ella: cremar-lo a poc a poc amb la cigarreta, fer-lo sofrir, treure-li els ulls amb un ganivet, estripar-lo de viu en viu. Ell: llevar-li la pell a poc a poc, fermar-la així, enmig del desert, a la vora d’un niu de formigues carnívores. Ella, ell, sabent el que pensen un de l’altre, en la nit, mirant-se sense veure’s, silenciosos, mentre circulen els cotxes pel carrer, cau la pluja, així un dia, una setmana, mesos, anys.

 

 

Diari de la darrera resistència (Tavernes: Fundació Cultural, 1987).