La novel·la històrica catalana: el Tall Editorial publica París 1793 (I)




Per Miquel López Crespí, escriptor



La recent publicació de París 1793 per l'Editorial El Tall m'ha fet reflexionar en
diverses qüestions, tant en referència a la novel·la acabada d'editar com pel que fa
al sentit d'escriure novel·les històriques, recreacions de la història catalana, en
aquest començament del segle XXI. En relació a la primera qüestió, i per entrar
plenament en matèria, cal dir que París 1793 és una ampliació de molts dels elements
inicials que apareixen a La conspiració (Castelló, Editorial Antinea, 2007), obra
que obtingué el Premi Internacional de Narrativa Aiguals de Izco el 2006. Ens trobam
altra volta davant un personatge de ficció que ja coneix el lector que hagi llegit
La conspiració. En efecte, el protagonista d'ambdues novel·les, Miquel Sureda de
Montaner, no és altra persona que un fabulós personatge sortit de la vida real, de
la història illenca: el revolucionari i il·lustrat mallorquí Joan Baptista Marià
Picornell Gomila (Palma, 1757-San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825). Un personatge
real que, a l´hora de fer-lo protagonista principal de La conspiració i de París
1793 ha estat convenientment passat pel sedàs i les llicències normals que
corresponen a una obra d'estricta creació literària.

Per tal de situar el lector quant a la importància històrica d'aquest il·lustrat
mallorquí i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plena
d'esdeveniments i absolutament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els
borbons i la independència dels pobles d'Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme
espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de
Mallorca.

Diu la GEM: "Picornell Gomila, Joan Baptista Marià (Palma 1757 - San Fernando de
Nuevitas, Cuba 1825) Polític. Devers 1777, es graduà de mestre a Madrid. Més tard,
passà a Salamanca, on publicà diversos opuscles i tractats pedagògics, com Examen
público, catequístico, histórico y geográfico... (1785) i Discurso teórico práctico
sobre la educación (1789). Redactà un Plan de educación (1789), que fou presentat a
la Sociedad Econòmica de Madrid. Després del seu rebuig, deixà la pedagogia, entrà
en contacte amb els cercles revolucionaris i republicans, i ingressà dins la
maçoneria. El 1790, exposa les seves idees a Discurso sobre los mejores medios para
excitar y fomentar el patriotismo en una monarquía. Dirigí (1795) la fracassada
conspiració revolucionària de Sant Blai. Sentenciat a mort, la condemna li fou
commutada per la de presó perpètua i fou deportat (1796) a la Guaira (Veneçuela). El
1797, fugí de la presó i inspirà la Conspiració de Gual i España, l´objectiu de la
qual era proclamar la independència de Veneçuela. Condemnat de nou a mort, s'amagà i
es refugià a les Antilles, on prosseguí la seva tasca revolucionària, i traduí al
castellà i publicà la primera edició dels drets de l´home i el ciutadà. Més tard,
residí a Trinitat, Filadèlfia, Nantes i París, on es titulà en medicina. El 1810 i
1812, tornà a Veneçuela, on col·laborà amb el primer govern independent. En 1812,
participà en l´intent d´invasió de Mèxic des de Nova Orleans, i fou nomenat
president de la futura República de Mèxic. [...]".

Pens que entre La conspiració i París 1793, l'obra que acaba de publicar El Tall
Editorial, hi ha algunes diferències essencials. Mentre que la primera és basada
principalment en els fets que envolten la famosa conspiració de Sant Blai (1795)
contra la monarquia borbònica, és a dir contra Carles IV i aquella "cort dels
miracles" formada de frares, monges, sacerdots, inquisidors i els successius amants
de la reina Maria Lluïsa, París 1793 té més esment en les aventures dels nostres
protagonistes en la França revolucionària de 1793, en els viatges a París que fan
els conspiradors catalans i espanyols republicans en temps de Robespierre, Marat,
Saint-Just, Babeuf, Desmoulins, Danton, Napoleó, Chaumette, Hébert, Sade... i tants
d'altres personatges que tendran un paper decisiu en el desenvolupament dels fets
revolucionaris a França i, per això mateix, aniran condicionant els protagonistes de
París 1793.

En el fons, i m'ha passat sovint quan escrivia algunes de les altres novel·les
històriques que he fet en aquests darrers vint anys --pens ara mateix en les obres
L'Amagatall (Fundació Sa Nostra), Estiu de foc (Columna Edicions), El darrer hivern
de Chopin i George Sand (Proa Edicions), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès
Editors), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor), Núria i
la glòria dels vençuts (Pagès Editors), Damunt l'altura. El poeta il·luminat (Pagès
Editors), La conspiració (Editorial Antinea)... --, l'escriptor, mitjançant l'acte
voluntarista de la creació, prova de ressuscitar les ombres del passat, els
fantasmes que poblaren l'espai en aquella època. Segons Pol Sureda, investigador que
publica molts dels seus estudis en el web alternatiu El Talp, la novel·la històrica
seria aquella que "ambienta l'acció en un passat prou remot perquè resulti aliè al
lector, i prova de reconstruir aqueixa època amb més o menys fidelitat. La
coneixença de les formes de vida, els costums i la quotidianitat d'aquella societat
pretèrita esdevé, doncs, un dels centres d'interès de les novel·les d'aquest gènere.
A partir d'ací s'hi combinen elements d'altres gèneres; especialment, de l'aventura,
l'acció, el misteri, etc".

D'aquesta definició potser em sobraria un aspecte, allà on diu que la novel·la
història "ambienta l'acció en un passat prou remot" ja que em demanaria si, per a un
home o una dona de començaments del segle XXI, la Revolució Francesa, les aventures
de George Sand, la guerra civil espanyola o les tensions personals i creatives d'un
escriptor com Miquel Costa i Llobera formen part d'un passat remot. Potser tots els
convencionalismes siguin sobrers i el mateix concepte de "novel·la de gènere"
s'hauria de revisar. Ens demanam si, per exemple, una novel·la considerada
"històrica" no podria definida igualment d'aventures, bèl·lica, detectivesca,
d'acció, d'amor o de misteri. El mateix Pol Sureda ho especifica quan, en definir la
novel·la històrica, diu que en aquesta s'hi poden combinar elements d'altres
gèneres.

Continuem. Aquest incís ha vengut en relació al problema que se'ns plateja en
analitzar si els fets esdevenguts en temps de la Revolució Francesa són realment
constitutius o no d'un "passat remot". I d'aquí venien i vénen els meus dubtes. Pens
que tota la lluita d'idees, tot el que s'esdevengué en aquells temps cabdals per a
la història de la humanitat són prou presents en molts sectors de la població. I no
en parlem en aquells, com l'autor, que feren seves bona part d'aquelles idees en la
lluita contra la dictadura franquista!

Per exemple, i si parlam ara de París 1793, la novel·la que acaba de publicar El
Tall Editorial, ens adonarem com molts d'aquells principis polítics han influït
decisivament en el nostre destí personal i col·lectiu. Quantes vegades no m'he
demanat el que resta actualment, dins la societat actual, en el pensament de les
avantguardes revolucionàries, de l'esforç d'aquella humanitat que volgué, i en part
aconseguí, canviar el món? M'ho demanava mentre escrivia aquestes novel·les que
comentam. M'interrogava, furgant per saber on havien marxat, per quina escletxa dels
calendaris han desaparegut -si de veritat han desaparegut - aquelles esperances, els
crits enardits de les multituds, el soroll dels canons i de les masses armades
avançant per damunt les llambordes dels carrers de París. Què queda de la suor, dels
rius de sang escampats per places i carrers, dels encesos discursos dels tribuns de
la Convenció, de les propostes de Danton, Marat, Robespierre, Saint-Just, aquells
titans que eren capaços de commoure els trons de totes les monarquies absolutes
d'Europa?

Alguns em direu que de la Revolució resten, per a qui ho vulgui llegir o anar a
veure, els llibres d'història, els gravats que es mengen els cucs a museus i
biblioteques, els polsosos discursos dels membres de la Convenció, les banderes de
la Revolució que podem contemplar, rere els vidres dels mostradors del museu
Carnavalet, prop de la plaça des Vosgues a París. Sí, en efecte, no us ho negaré,
evidentment. Ja sé que també resten les interpretacions dels historiadors de totes
les tendències, les tesis i estudis acadèmics sobre el 1793 bastits damunt la sang i
el sacrifici de la humanitat, els volums que podem consultar a les biblioteques...
poca cosa més si no sabem anar més lluny.

Però el novel·lista no es conforma amb la presència evanescent dels fantasmes de la
història i pugna per cercar-los en el present; vol fer-los comparèixer en aquest
segle XXI ple de desencisos i contrarevolucions: la mundialització del capital i els
exèrcits agressius dels imperis. L'autor ha viscut massa anys vora aquelles idees de
canvi i de revolta, han format part durant dècades de la seva vida, per a
conformar-se amb una lectura dels llibres d'història o una visita turística al Museu
del Carnavalet.


Podem dir que, en el fons, és el París de 1793 el que conformarà la voluntat del
Miquel Sureda de Montaner de la novel·la, aquell Joan Baptista Marià Picornell de la
realitat històrica, i la d'els seus amics, els conjurats en la conspiració de Sant
Blai, en la decisió d'obrir les portes tancades de la història tant a l'Estat
Espanyol com a Catalunya, en la provatura no reeixida de proclamar una República
Catalana amb el suport de l'exèrcit francès dels Pirineus.

Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés
inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva
estreta unió amb els jacobins que continuen també a l'obra París 1793, ens permeten,
si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels
il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem
aprofitat, com hem indicat una mica més amunt, un fet històric que detalla
l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución
del siglo XVIII (Jérez de la Frontera, Aguilar, 1964). Es tracta del suport que la
Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l'estat
absolutista i les monarquies feudals i que a l'estat espanyol es concreta també en
el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica
República Catalana.

Els protagonistes de les dues novel·les que comentam, malgrat que no desconeixen
l'interès oportunista d'aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar
en l'expedició per afeblir la monarquia espanyola que engega la Convenció i porta a
la pràctica el general Dugommier, responsable de l'exèrcit francès dels Pirineus.
Dugommier és l'encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes,
sinó d'exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i
Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes
franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV, i a
proclamar la República Catalana.

En el llibre ja citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents
d'aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten
l'exercit francès dels Pirineus a "Proclamar la República catalana mitjançant
l'educació i les baionetes". Per a formació político-ideològica d'aquest hipotètic
exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000
exemplars d´una proclama titulada "Proclamación. Los representantes del Pueblo
Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito
Republica". Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La
més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va
ser la titulada: "Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la
Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força".

Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan
costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la
monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del
Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància
històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió
del Principat l'any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret
d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants?
L'autèntic Picornell va passar a la història no solament per haver estat un dels
caps de la famosa conspiració de Sant Blai, sinó també, i el fet tengué una enorme
repercussió en la lluita per l'alliberament de les colònies espanyoles, per haver
estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels drets de l´home i
del ciutadà, document adjunt a l'edició de la constitució francesa de 1793. Imaginam
que no és violentar en absolut la història pensar en els protagonistes de La
conspiració i París 1793 com a redactors de les proclames que els comissaris enviats
pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya
Principat. En "Lo Catala Republica", podem llegir, en una curiosa provatura jacobina
per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: "La França, al principi de est
sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en
España lo nét de est despota Felipe V... la França aleshores esclava prestá sos
brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos
brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre
llibertat". I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos
portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de
Salut Pública: "La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los
reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de
sos drets imprescrptibles". La proclama acabava demanant la participació activa de
tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: "Viva la Llibertat, viva
la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon
patriots que prendran part á esta santa insurrecció".

Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de les
novel·les publicades per l'Editorial Antinea i per El Tall Editorial, creguin amb
els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i
Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com
han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l'estat
francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien
gens en la hipotètica tasca "alliberadora" dels generals francesos, malgrat les
proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la
Revolució Francesa. Una història, la de l´"internacionalisme revolucionari" de la
Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de
les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels
nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui
els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.

Hem volgut parlar d'aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens
ajuda a situar a la perfecció l'esperit dels protagonistes de La conspiració i de
París 1793, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la
Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí
provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe,
als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal
d'esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen
sorgir a partir de l'ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.

Però parlant més concretament de París 1793, hauríem de dir que la novel·la ens
endinsa en les fondàries d'aquests anys de formació intel·lectual dels nostres
protagonistes. Crec que l'obra aclareix i dóna llum a molts d'aspectes que no es
podien desenvolupar com pertocava en una novel·la de cent noranta pàgines com era La
conspiració. Va ser precisament quan vaig llegir el material guardonat a Castelló,
l'obra editada per l'Editorial Antinea, que em vaig fer el propòsit de continuar
avançant en la història dels nostres conspiradors. Tenia molts capítols embastats,
munió de pàgines que havia anat deixant de banda provisionalment. La qual cosa no
vol dir que no les trobàs útils per a un desenvolupament posterior de la història en
altres obres. Per això, estudiant aquells capítols amb deteniment copsava com
s'apoderava del meu esperit aquella sensació tan coneguda en molts d'escriptors, una
sensació que et força, vulguis o no, a continuar pel camí iniciat, aprofundint una
història que sents que batega encara, potent, dins el teu cervell i, com el vent
d'una tempesta, t'impulsa a continuar endavant, a deixar escrit damunt el paper tot
el que consideres essencial per a la comprensió de l'època que descrius, la vida
dels personatges que novel·les. És un fet que m'ha passat moltes vegades. Ho notava
talment com hom sent la sang bategant dins les venes: aquells capítols prenien un
sentit nou davant els meus ulls. Copsava que tot aquell material, treballat
convenientment, elaborat amb la mateixa cura com havia anat bastint La conspiració,
em permetria submergir-me novament en el món dels il·lustrats espanyols i catalans
de finals del segle XVIII i començaments del segle XIX. I així, ampliant molts dels
arguments solament insinuats a La conspiració, va anar sorgint París 1793.

En la novel·la París 1793 ens trobam de ple enmig del terrabastall revolucionari que
ensorrà per sempre els fonaments de l'ancien regime, amb l'inici de la fi dels
privilegis feudals de l'aristocràcia francesa. Els conspiradors espanyols i catalans
donen suport als jacobins, als clubs en armes de les barriades de París. Podem ser
partícips dels encontres dels nostres protagonistes amb els homes que canviaran la
història del món. Debats fins a altes hores de la nit, amb Robespierre, Saint-Just,
Desmoulins, Babeuf, Marat, Sade, Hébert, Napoleó, Goya, Chaumette i tants i tants
d'altres. Són els hereus del pensament de la Il·lustració, els homes que han fet
seves totes les troballes científiques i culturals del Segle de les Llums i ara, som
a 1793, els porten a la pràctica en lluita aferrissada contra la França i les
monarquies absolutes de tot Europa.

Una vegada acabada la novel·la, tranquil després d'haver corregit les proves,
m'adonava com les idees de la Il·lustració bateguen encara dins el nostre esperit.
Sentia com no era cap "passat remot" el que havia provat de ressuscitar amb els
capítols que conformen el llibre. En el fons, els revolucionaris del 93 -i els
revolucionaris d'aquests dos darrers segles!-- són els hereus, no solament del
Renaixement, de totes les revolucions que, des d'Espàrtac fins al 1789 han commogut el món, sinó de la revolta contra l'escolàstica vaticanista que representà en el seu
moment a la filosofia de René Descartes, les fórmules polítiques de John Locke i el
conjunt de les aportacions de la revolució científica, les lleis de la física
d'Issac Newton. Una revolució del món del pensament que podem concretar en l'obra de
F. Quesnay Maximes générales du gouvernement économique d'un royaume agrícole (1767)
on s'afirma que la terra, no els déus ni els monarques absoluts, és la principal
font de riquesa de la humanitat. Posteriorment El contracte social de Jean-Jacques
Rousseau (1713-1778) fonamentarà el principi de la sobirania nacional, el poder dels
ciutadans, sobre les obscurantistes lleis i tradicions del passat feudal que s'ha
d'ensorrar. El concepte d'igualtat entre tots els homes de la nació expressat
mitjançant el sufragi universal serà una de les idees essencials que impulsaran a
l'acció als homes i dones que acaben amb la França dels borbons.

Però serà amb la tasca d'edició de l'Enciclopédie, feina immensa iniciada per Denis
Diderot i Jean le Rond d'Alembert, on es concretarà el canvi cultural que ha
d'ajudar a ensorrar el vell món. Una tasca, la de Diderot i D'Alembert que tendrà el
suport de molts d'altres pensadors il·lustrats, homes tan essencials per al futur de
França i de la humanitat com són Montesquieu, Rousseau i Voltaire.

I és de la feina intel·lectual, de les aportacions ideològiques i científiques de
tot aquest vast exèrcit d'il·lustrats que surt el 93 francès. I no solament el 93
francès! Les idees congriades, fetes realitat mitjançant l'acció política directa
contra l'obscurantisme feudal i els privilegis de la noblesa, s'ampliarà com un eco
inabastable, poderosíssim, i se sentirà, ferm, en tots els moviments revolucionaris
que sacsegen el món d'ençà el primer discurs de Robespierre a la Convenció, el
primer escrit de Marat a L'ami du peuple.

És aquest reconeixement del llegat de la Il·lustració, del mestratge de Voltaire,
D'Alembert, Montesquieu, Diderot -entre molts d'altres pensadors il·lustrats--, el
que recorda el protagonista de París 1793 quan arriba a la capital francesa, en ple
període revolucionari. Ho podem llegir en el capítol "El contracte social", quan el
Miquel Sureda i Montaner de la novel·la diu: "Quantes vegades, a París, en tot el
temps en què em vaig moure enmig del foc dels esdeveniments, sacsejat per les onades
del temporal que trasbalsava els fonaments d'un món vell i caduc, no vaig sentir
l'eco profund dels pensaments de Rousseau en les assembles de la Convenció, en cada
un dels discursos que pronunciaven els diputats. Sentint les intervencions de
Robespierre, Danton, Marat o Saint-Just t'adonaves com els jacobins, fossin de la
tendència que fossin, eren fills del Contracte social, de les idees de l'heretge'
que, amb el seu pensament, contribuïa a canviar el món fins i tot després de la seva
mort.

'Record a la perfecció l'efecte que, de jovenet, em va fer la lectura del Contracte
social.

'Talment una explosió dins el cervell. Una vegada llegit i assimilat el seu
contingut, res ja no era igual. El món, la societat, es contemplava des d'una altra
perspectiva. Ja no hi havia lleis eternes i immutables, reis i tirans dominant els
homes 'per la gràcia de Déu', poders per damunt de la voluntat popular. De cop i
volta, com per art d'encanteri, desapareixia el domini del més fort damunt la
societat. La injustícia, l'esclavatge, la ignorància, la cruel i sagnant voluntat
dels tirans era disseccionada mostrant al món la seva tèrbola essència destructiva,
l'entrebanc que aquest passat d'oprobi significava per al ple desenvolupament de les
potencialitats creatives de l'home.

'Ara ja sabíem que només podia existir una llei: la que emanava de la voluntat del
poble sobirà, de la Nació. Si en algun indret havia de persistir encara el fantasma
de la monarquia, solament podria continuar existint una vegada el rei s'hagués
sotmès a la voluntat popular. A patir d'ara seria el poble que, mitjançant, les
seves assemblees, elegiria qui havia de governar per a tothom, sense distincions ni
cap mena de privilegi.

'Va ser quan organitzàrem el primer cercle secret d'estudis, a Madrid. Era l'any
1777, al poc d'ingressar a la lògia La Fraternitad.".