Memòria històrica

 

La crisis del PCE a les Illes i els prosoviètics del PCB-PCPE (Miquel Rosselló, Lila Thomàs, Francesca Bosch, Josep Valero...) (i II)

 

 

Per Miquel López Crespí

 

http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/

 

 

A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que per a ella significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social

Un dia de 1985, després de la ruptura amb el PCE del PCIB, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosselló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.

A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que per a ella significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l'Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s'apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s'hi feien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al× lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven -ataquen encara!- a les nits les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.

Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l'Ateneu, actuava com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d'una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M'ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, a les de l'Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n'Assumpta Massanet): "Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n'adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l'eurocomunisme-. Unes posicions que l'únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col× locar ramats d'oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble" (Última Hora, 12-II-84).

 

Na Francesca Bosch, després de la seva ruptura amb l'eurocomunisme i amb el seu passat carrillista, tengué posades les esperances de canvi del socialisme en les reformes de Gorbatxov

Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat permanent contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l'Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer del Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora, cobriren la informació, que sortí publicada dia 6 de març de 1985.

En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l'experiment del PCPE (PCB), treballant activament per a l'Ateneu Popular, dirigint Nostra Paraula, participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut quan cooperà amb el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.

Na Francesca Bosch, després de la seva ruptura amb l'eurocomunisme i amb el seu passat carrillista, tengué posades les esperances de canvi del socialisme en les reformes de Gorbatxov. S'enfadava moltíssim si li insinuaves que la situació, a la Unió Soviètica, era de restauració capitalista. No suportava tampoc les crítiques a la burocràcia que ella encara volia creure que no era tan perversa ni degenerada com li contàvem. Creia fermament que les reformes de Gorbatxov podrien salvar el socialisme del fang i la brutor on havia estat portat per la nova burgesia soviètica.

 

A les divuit trenta Manolo Càmara constatava que havia perdut "la batalla dels locals". De mala manera, en veure que ja no pot fer res, surt de la seu pegant una portada i dient: "¡Habrá hostias!"

Però tornem als moments inicials de la ruptura del PCIB amb el PCE eurocomunista. Francesca Bosch, amb veu emocionada, em va telefonar a les cinc de l'horabaixa del dimecres dia 6 de juny de 1984. Jo escrivia com de costum al meu despatx del carrer d'Antoni Marquès, i malgrat mai no havia tengut res a veure amb els dirigents del PCE que havien abandonat la lluita per la República i el socialisme (entès com a lluita pel poder dels treballadors), vaig pensar que era el meu deure mostrar la meva solidaritat activa amb el grup de companys (autèntics revolucionaris; alguns d'ells mai no havien militat en el PCE) que envoltaven els que es volien escindir i crear una nova organitzaió que lluitàs per la República, l'autodeterminació i el socialisme. Quan vaig arribar al local del PCIB del carrer del Sindicat, la seu del PCE ja era ocupada pels futurs "prosoviètics". A les divuit trenta Manolo Càmara constatava que havia perdut "la batalla dels locals". De mala manera, en veure que ja no pot fer res, surt de la seu pegant una portada i dient: "¡Habrá hostias!".

Més tard en Manolo va anar a cercar més eurocomunistes que, molt enfadats pel que s'esdevenia davant els seus ulls, encerclen el local, amenaçant no deixar entrar ni sortir ningú. Hi ha crits i per uns moments pens que els amics de Càmara i Vílchez assaltaran el local i agrediran físicament Miquel Rosselló, Gaspar Soler, Francesca Bosch, Sebastià Bauçà o Xisca Oliver. Després de parlar una bona estona amb Francesca Bosch i valorar la situació, decidesc que és hora de marxar. Sortosament no hi ha hagut assalt ni cap agressió física, malgrat els crits dels eurocomunistes contra els que romanen dins la seu són constants i augmenten per moments d'intensitat.

Un poc més tard el grup Càmara-Vílchez decideix aïllar els militants del PCIB i els tallen el telèfon. A partir de les vint hores les comunicacions amb l'exterior (el cercle encara continuava quan jo vaig poder abandonar el local rebent alguna empenta per part dels "vigilants" eurocomunistes) es fan mitjançant un "walkie-talkie" que algú ha deixat a Miquel Rosselló.

La maniobra de "recuperació" del local no va funcionar perquè en Càmara mai no va poder reunir tants de militants com Josep Valero i Francesca Bosch. Dijous, dia set de juny, ja hi havia més de cent homes i dones donant suport a l'escissió del grup de Miquel Rosselló.

 

Aquella mateixa nit, a les quatre de la matinada, en Manolo Càmara i els seus rompien els panys de les portes del local del PCE del Fortí i l'"ocupaven" de forma violenta

Aquella mateixa nit, a les quatre de la matinada, en Manolo Càmara i els seus rompien els panys de les portes del local del PCE del Fortí i l'"ocupaven" de forma violenta. Trenta minuts després hi compareix en Miquel Rosselló amb el contracte del lloguer i acusa Càmara d'acció il× legal que pot ser denunciada davant els jutjats. La denúncia de Miquel Rosselló contra Manolo Càmara es fa efectiva (consulteu el número de Nostra Paraula abans esmentat) al jutjat de guàrdia de Ciutat a les nou del matí. En Miquel Rosselló lliurà a les autoritats judicials l'inventari complet de mobles i altres propietats que hi ha en el local per si de cas els "reformistes" han robat res. Són dies de màxima tensió entre ambos grups enfrontats.

En un escrit referent a l'estat de les finances del PCIB publicat en el número 12 de Nostra Paraula (pàg. 14) podem trobar unes paraules de la responsable del tema que ens informa a la perfecció de com va acabar "la batalla dels locals". Diu Xisca Oliver, com aquell que no diu res: "Quedan en poder del PCIB, los locales Sede Central, Fortí, Andratx y Sede Menorca. Quedan en poder de la llamada 'Comisión Permanente', los locales de Inca e Ibiza (ciutat)".

Diumenge dia deu de juny la ruptura del PCE és una realitat. A les deu del matí es reuneixen comissions del PCB d'Ignació Gallego i del PCIB, que ja és en mans de Josep Valero, Francesca Bosch i Miquel Rosselló. El Comitè d'Unitat PCB-PCIB és format per Enrique Acosta, Juan Barea, Francesca Bosch, José Carmona, Francesca Oliver, Xavier Pellicer, Miquel Rosselló, Juan Sánchez, Llüisa Thomàs i Josep Valero.

Posteriorment als esdeveniments que hem resumit una mica més amunt, tengué lloc un míting "per la unitat dels comunistes" al cine Born de Ciutat; hi ha unes interessants fotografies al número 13 de Nostra Paraula (primera quinzena de juliol de 1984). Consolidada la ruptura amn l'eurocomunisme vengué a Palma Ignacio Gallego, secretari general del PC (nom que llavors duia el partit prosoviètic espanyol) i en el míting contra l'eurocomunisme carrillista intervingueren Enrique Acosta (encara secretari general del PCB), Josep Valero (com a secretari general del PCIB) i Xavier Pellicer, en nom del CJC (Cercles de Joves Comunistes). El final de l'eurocomunisme semblava un fet irreversible, ja que, a part del nucli històric del carrillisme illenc (Valero, Bosch, Rosselló, Thomàs...), nombroses agrupacions del PCIB iniciaven igualment el camí de la ruptura definitiva amb tota la política carrillista. Aquestes agrupacions eren les de Maó, Santa Eulàlia, es Fortí, Son Cladera, Universitat, s'Arenal, Andratx, Calvià, Marratxí, Llucmajor, Campos, Santanyí, Manacor, Capdepera, Esporles, Sóller, Pollença, Coll d'en Rebassa, Agrupació Centre, Inca i les d'Eivissa.

 

Josep Valero va llegir l'informe polític que consagrava la definitiva ruptura amb els eurocomunistes

L'acte final de la consolidació dels PCPE-PCB a les Illes s'esdevingué una mica més endavant, en la "Conferència d'Unitat" que tengué lloc els dies 28 i 29 de juliol de 1984 a la Casa del Poble d'Esporles (Mallorca). Josep Valero va llegir l'informe polític que consagrava la definitiva ruptura amb els eurocomunistes. Diu Valero (Nostra Paraula, número 15): "En las Baleares se ha dado el primer caso de que un partido autónomo del PCE ha roto con la dirección central y ha iniciado un proceso de unidad con la organización del PC de Balears". I afegeix, incidint en la crisi general de l'eurocomunisme (del qual el mateix Valero havia estat un destacat dirigent): "...la crisis del PCE y del eurocomunismo, lo invalidan para vertebrar la opción aglutinadora de la izquierda. El PCE es hoy una maquinaria electoralista, que huye de cualquier planteamiento teórico riguroso y que trata de paliar el fracaso...".

L'editorial de Nostra Paraula, número 15 (agost 1984), confirmava sense lloc a dubtes la ruptura finald el PCE a les Illes. Deia l'editorial: "Hemos realizado la Conferencia de Unidad [Esporles], en el mejor ambiente de optimismo y camaradería. El proceso que se inició el 7 de junio con el documento de ruptura ideológica y orgánica con el PCE, ha culminado con la aprobación del material de la Conferencia y la elección de los nuevos órganos de dirección. Por unanimidad y gritos ¡PCB, PCB, PCB...! quedó aprobado nuestro nombre: Partit dels Comunistes de Balears". I acabava: "Limpios de polvo y paja, limpios de 'eurocomunismo' i 'eurorenovadores', reafirmados nuestros principios marxistas-leninistas... ahora... ¡a trabajar!".