La pel·lícula d’aquesta nit

 

Per Miquel López Crespí, escriptor

http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/

 

 

Ara la nina jugarà amb el tren just acabat de comprar, indiferent a la quotidiana matança televisiva. La mir. Faig una ullada al televisor. El telenotícies ens serveix per a rebre –talment qualsevol drogaaddicte del carrer– la nostra diària ració de sang i violència incontrolable. Mescladissa distorsionadora del poder igualant la guerra d’agressió dels serbis amb la dels guerrillers zapatistes pel seu alliberament. Aquests moderns aparells de programació de la conducta acostumen igualment a identificar una repressió sagnant de junta dictatorial llatinoamericana amb la justa lluita del poble bosnià –posem per cas– per la seva llibertat. La nina –per sort!– no s’adona de les subtilitats del modern i eficient control de les consciències i continua jugant alegre i desimbolta amb el seu tren carregat de bolles de colors, gomes d’esborrar, llapis, bolígrafs i altres objectes robats del meu despatx. El meu sofisticat televisor (amb so estereofònic incorporat) em porta a l’instant –via satèl·lit– l’espetec dels canons que bombardegen Sarajevo. La guerra permanent que escup la pantalla de colorins em porta el record de disperses absències, els signes fugissers de llunyanes companyes i companys de la revolta. Són els vents que ja no cremen lliscant, folls, pels llargs pendents de la memòria, les aterrides veritats inacabades, errants, amagades en les profunditats de la selva quotidiana que m’encercla. Mir preocupat els prestatges amb els llibres de Fourier, Sade, Kropotkin i Karl Marx. Són els clàssics de la revolució permanent portats de contraban en temps de la dictadura franquista amb risc d’una detenció policíaca, i avui en venda –rebaixats, a un preu ridícul– a totes les llibreries de vell, sense que ningú els compri, s’aturi un moment a fullejar-los. Mentre la nina continua amb el seu tren de joguina, em demana quan faran la pel·lícula de dibuixos animats per la tele. La pregunta em sorprèn i no sé per què. Pensava en la fatiga d’aquests dies sense arrels –el vibrant marbre dels bancs que ens aclapara, reis de bronze i generals dominant dalt dels monuments–. Li dic que ben aviat, i per una estona em torna a deixar tranquil. Aprofit aquests moments per anar a posar una ampolla de xampany al congelador. Avui vespre fan una nova pel·lícula del cicle dedicat al director suec Bergman i em sedueix la idea de recordar les històries que veia al cine-club en els anys seixanta i setanta. La dona em contempla pensativa i em demana si em succeeix alguna cosa. No res, li contest com de costum, mentre col·loc l’ampolla de xampany al seu lloc. Del congelador surt d’entre les llaunes, la fruita i la verdura, un dèbil plovisqueig de violins sentits en carrerons sense sortida. Ben al davant –brillen en la nit– dels gegantins anuncis de bragues i begudes nord-americanes sota els quals ens dessagnam, compareixen (ningú a casa se n’adona!), espectrals, coberts per l’heura, els lluents records que havien de cavalcar les estrelles, les antigues lluminositats que havien de canviar el món ocupant les més vastes regions conegudes, les fascinadores desfilades de moros i cristians que ocuparen la nostra infantesa, el beneit del poble anunciant corcades presències, infinits cansaments o el dia del Judici Universal sota el vol incessant dels insectes.

Tanc la porta atemorit. Es perdrà el fred. Em deman què estic fent davant del congelador amb la porta oberta mirant les pomes i les peres.

El sopar estarà aviat, sent en la llunyania. Apressat, tanc la porta de la nevera. No sé ben bé per què, però en aquestes hores hi ha molts de dies que sent soroll de tancs pels carrers i em tornen a la memòria les imatges dels blindats soviètics entrant a Berlín, foragitant la bèstia nazi-feixista. En quin oblit més fondo han caigut els vint-i-set milions de soviètics morts per deslliurar llur terra i l’Europa ocupada del hitlerisme! Uep! Cal anar vius. Sense adonar-me’n quasi he estat a punt d’esclafar el tren de la nina. Des del trespol m’escomet, aïrada: "Pare, mira el que fas!". Té tota la raó del món. Sovint estic massa submergit dins dels meus pensaments. Fa deu anys –la nina encara no havia nascut i encara ens demanàvem si la lluita partidista per la llibertat era compatible amb la possibilitat de tenir fills– sortíem a fer pintades nocturnes. Encara crèiem que quatre consignes escrites a les cantonades de les barriades suburbials servien per a fer obrir els ulls a la gent. La dona, des de la cuina, em recorda que he de començar a parar taula: vols o no vols sopar avui?, sembles endormiscat. Pare, ¿quan comencen els dibuixos animats? Sí, en efecte, pareix que estigui mig adormit. ¿Per quins motius em dominarà la febre de la recordança? Mir la filla i em retorna la mirada somrient. ¿Seran els avantpassats, analitzant, amb aguda voluptuositat, les obscures endevinalles que porten les hores, tantes amagades metàfores i enigmes? ¿Serà la feble lluïssor fosforescent dels somnis anunciant impossibles arpegis de foc sobre la tumultuosa desolació del desert? ¿Són els pretèrits milicians de la guerra disfressats de bisbes i capellans, amb fusells enmig de les Rambles, victoriosos a la plaça de Catalunya, entonant la Varsoviana, sorgint, rebels, des de la fondària ondulant dels miralls? ¿El resultat de copsar la profunda indiferència de la gent davant les nostres antigues propostes de bastir una vida distinta? Aquell any també fou el de l’empenta definitiva de la revolució cultural. El maoisme, les obres completes de Mao Zedong, l’experiència concreta de la Llarga Marxa i el combat contra el Guomindang semblaven la darrera paraula dins del camp del marxisme revolucionari, una vegada comprovada l’esclerosi absoluta de l’escolàstica soviètica –la repressió dels soviets de Budapest l’any cinquanta-sis i la invasió de Txecoslovàquia per l’agost del seixanta-vui així ho confirmaven. Els editors es folraven editant històries de Xina, tots els escrits de l’infal·lible president, els seus poemes. Això era molt abans de l’arribada de Nixon a Pequín. Encara eren vius Lin Piao i Zhou Enlai i, segons contaven les cròniques i els llibres de viatges escrits per assenyats analistes internacionals, a la Xina s’havia realitzat el miracle: el poble bastia una societat nova. ¿Era el fabulós món de la igualtat que ens prometeren endevins, mestres de la càbala, savis desxifradors de jeroglífics, especialistes en els dèlfics coneixements de la incertesa? Fins i tot les dones de la neteja, els ascensoristes, pagesos i obrers, estudiants i miners, llegien Lenin per tal de poder criticar i substituir els dirigents corromputs. Mai més la consolidació d’una nova casta dirigent en el poder. Jamai el culte quasi religiós a un líder, un cap d’estat, un secretari de partit. Oblidats per sempre els infamants processos de Moscou, l’extermini premeditat dels herois de la vella guàrdia bolxevic. El que no s’havia fet mai a la Unió Soviètica es feia a la Xina maoista. Demà podríem anar a la platja, si fa bon temps, em diu la dona mentre m’ajuda a col·locar els coberts damunt la taula. A la nina li aniria molt bé prendre un poc de sol i a nosaltres també. L’any seixanta-quatre s’inicià el cicle d’escissions dins del vell aparat de l’estalinisme espanyol a la llum de la revolució cultural xinesa. Formar part d’un partit "Pensament Mao Zedong" semblava en aquella època el signe definitiu per homologar com a revolucionària una organització política. Els trotskistes, hereus de l’antiga Oposició Obrera i de les més autèntiques tradicions bolxevics, s’ho miraven amb un cert posat d’ironia. Foren ells precisament qui –ja en els anys vint– criticaren la naixent burocràcia estalinista que anava desvirtuant les històriques conquestes de l’Octubre Roig. Avui tot ha mudat. Sovint ho comentam amb la dona. Possiblement, sense adonar-nos-en, hem esdevengut part de l’engranatge, una peça més de la màquina. La nina ha deixat de jugar amb el tren i s’ha instal·lat amb la seva cadireta davant la tele per a no perdre detall de la pel·lícula de dibuixos animats. Nosaltres començam a sopar. Servesc a la dona una copa de xampany i brindam silenciosament il·luminats frontalment pels resplendors que surten de l’aparell televisiu. Per què brindam? em demana sense xerrar, somrient amb els ulls. Pel que vulguis, li contest alçant la copa. Crec que un dia d’aquests hauríem de depurar la llibreria. ¿A qui pot interessar avui Ma vida de Trotski o la famosa edició de Riazànov de Herr Vogt? Hi ha també, al costat dels volums de la poesia completa de Salvador Espriu, una Vida de Saint-Simon escrita per l’oposicionista Rakovski; la Vida de Lenin de Radek; un Estudi sobre l’escola filosòfica de Bukharin que escrigué Smilga a Narim (País Txuktxi, extrem nord-oriental de Siberia), deportat. ¿Què fer amb els treballs de Preobrajenski sobre l’economia soviètica i sobre l’economia de l’Europa medieval? ¿I amb els de Dingelstedt sobre l’estructura social de l’Índia? Continuu, com si xerràs amb mi mateix. Hauríem de fer espai, trobar lloc per a col·locar tots els llibres de viatges a contrades exòtiques que hem comprat darrerament. La nostra pareix una llibreria de fa vint anys, la d’un Carrillo o un Felipe González en la clandestinitat. Crec que vas ben errat, precisa la dona. Els dirigents que pactaren amb la dreta la repartida del pastel mai no perderen el temps estudiant el socialisme utòpic o aprofundint dins el marxisme. Només aprengueren una mica de màrketing publicitari per a vendre imatge. En això tens raó. Sí, en això i moltes altres coses. Jo no estic gens d’acord que portis a vendre els llibres dels temps de la clandestinitat. Ho trob vergonyós. Seria caure encara molt més baix del que han caigut tots els que ens comanden. Els llibres no estorben. Malgrat la desfeta, a mi em continuen interessant, i n’hi ha molts que vull tornar a llegir. Pare, mare, callau!, ens diu la filla ben enfadada perquè no li deixam veure amb tranquil·litat la seva pel·lícula. Té raó. Xerrar... tanmateix...

No, no m’agradà aquella besada que Brèjznev féu al Dubcek. Semblava –ho va esser!– una besada de Judes. El cert fou l’entrada dels tancs a Praga "per a salvaguardar el socialisme". Cinisme dels opressors. Mentides oficials al servei dels privilegis de qui comanda. El seixanta-vuit fou també l’any del maig francès i el de la gran traïda de l’esquerra francesa (inclòs el PCF) als obrers i estudiants revoltats. En queden fotografies, reportatges, estudis, anàlisis, algunes cançons. Poques coses més. El pas del temps és com un àcid que s’ho menja tot. I a Xile també guanyà l’esquerra i molts dels companys cregueren que era possible avançar cap a una nova societat emprant només mitjans parlamentaris. Allende moriria amb un fusell a les mans. Després vingué en Pinochet. Déu meu! Quins anys de desil·lusió continuada! Sé que en una altra reencarnació posseírem uns valors diferents, sabíem arribar amb el pensament fins a continents nous. Volíem trobar les riqueses amagades en el fons de la terra, bastir altíssims palaus de marbre per a l’esperança. Avui m’interrog davant la poderosa extensió de la catàstrofe, les obscures façanes dels edificis plenes d’agònics grafismes que un dia convidaren a la revolta. Sovint camín amb les mans dins les butxaques, sens rumb fixat, sentint com han mastegat els nostres somnis fins a esdevenir pedra i metall.

Per sort, la història tornava caminar al nostre costat. La mort gloriosa de Carrero Blanco amb la seva ascensió miraculosa al cel, la revolució dels clavells a Portugal i, tots nosaltres, amb tren, amb cotxe, fent autostop, cap a Lisboa, a sentir, olorar aquella llibertat tan a prop nostre i tan llunyana al mateix temps. Vols una altra copa de xampany? Sí, posa’n una altra. Aquesta nit em vull emborratxar. No ho paga, li dic. Encara veurem més coses. Qui sap si la fi del socialisme degenerat a la URSS. Que no has vist en Gorbatxov besant en Reagan, tot esperant una miraculosa salvació que ha de venir dels EUA. Quins somnis de folls! Sortir al carrer després de tants d’anys. Invocar rituals antics, conjurs molt llunyans. Avançar meticulosament enmig de l’estrèpit dels autobusos, les botzines, el foc que neix de la terra. Obrir-se pas vers l’incert amb tota la nuesa del temor al descobert, insegur, com de costum, al costat dels esclaus que van a la feina. A Pequín han tornat obrir la catedral catòlica. Aviat tancaran els museus de la ciència a Moscou i Tirana i exèrcits d’excomunistes, vestits amb els darrers models Pierre Cardin pugnaran per reinstaurar els tsars. Veurem de nou la sangnant àguila bicèfala dominant les altes torres del Kremlin. Vull beure una mica més! Aboca’m una altra copa de xampany. D’acord, podem vetllar, però abans caldria portar la nina a dormir. Demà ha d’anar sens falta a la guarderia. Mira el darrer informatiu. Més guerres que s’estenen arreu del món. Què té d’estrany això? També digueren OTAN d’entrada NO i ara ja em diràs com ens en sortim. Apa, és hora d’anar a dormir. La pel·lícula de dibuixos s’ha acabat. A clapar, que demà t’has d’aixecar prest. Una besada al pare. Ara torn de seguida, diu la dona mentre se’n porta la filla a l’habitació. Sí, potser ens erràrem moltíssim en les nostres apreciacions, potser no arribàrem a analitzar com pertoca la capacitat d’adaptació i oportunisme que hi havia dintre nostre. O qui sap si quan nosaltres iniciàrem la militància ja havien desaparegut completament les possibilitats revolucionàries arreu de l’estat. La repressió, tant en la guerra com en els anys posteriors, fou salvatge. L’avantguarda que resistí l’onada dels falangistes fou delmada en el camp de batalla i davant els murs d’afusellament. Havíem obert els ulls a la vida quan les banderes de l’ocàs ja onejaven damunt els nostres caps. Bastaria reflexionar en totes aquelles provatures insurreccionals dels anys vint per tot Europa sense poder consolidar-se a cap país. La URSS restà aïllada i en lloc de sistemes populars es consolidaren el feixisme i el nazisme. En quaranta anys, a part de la revolta de París l’any seixanta-vuit, no s’ha desenvolupat cap insurrecció popular a l’Occident. La Revolució d’Astúries, la resistència de Viena al triomf dels hitlerians, la guerra civil espanyola, la mateixa rebel·lió dels consells obrers d’Hongria l’any cinquanta-sis, quedaven massa lluny de la memòria col·lectiva. Ja no podíem veure ni el blau ni els estels. Cendra. No hi havia firmament conegut. Només una boirina tèrbola, mig translúcida, mig opaca. Érem amb Tukhatxevski i la cavalleria roja, al costat d’Issaak Bàbel, camí de Berlín. Stalin, contravenint les ordres del comandant en cap Kàmenev –ens havia deixat el flanc sud al descobert quan ens negà el reforçament de Budionni– fou el culpable de la derrota davant Varsòvia. M’abocaré una mica més de xampany. De la nostra pretesa transició cap a la democràcia val més no parlar-ne. Un espectacle humiliant, el pacte amb la dreta, ple de traïdes en benefici només dels franquistes reformats i l’exèrcit d’oportunistes que anava desbancant les nostres voluntarioses organitzacions revolucionàries. La nina ja dorm. Encendré un parell d’espelmes. Així podrem veure la pel·lícula d’avui molt millor. El llum dóna a la pantalla i molesta la visió. Il·lusió màgica, la revolució universal. Aboca un poc més de xampany. Salut! Provava de recordar el meu nom, la ciutat, el país on vaig néixer. Ja ho veus, rius de sang a palestina i no passa res. Rius de sang a Ruanda, Burundi, Somàlia, Angola, Moçambic, i no passa res. Aquesta fràgil memòria em diu que tinguérem en algun replec oblidat dels calendaris uns avis, pares, germanes. Sé que hi devia haver indefinibles frases inútils, exactes sagetes a redós de mites i gestos desapareguts, horitzons gravats en pedra viva, els resplendents camps de batalla del record amb llurs belles i innumerables derrotes.

Encara rumies? Deixa-ho anar. La vídua de Mao, empresonada pels restauradors, s’ha suïcidat dins la seva cel·la. Fa segles es podriren els cadàvers dels caiguts en defensa de la República. Ningú no vol recordar. Salabror de textos tèrbols, paradoxals. Malediccions de soldats que ressonen sobre el serpenteig de la lluna, vaixells carregats de gnoms esblanqueïts, fulgurants imatges d’horabaixa travessant enderrocats arcs de triomf (Bàbel em diu que a la nit arribarem a Novograd). Rius de sang per tot Amèrica Llatina i no passa res. Saps què m’han dit a la feina? Doncs que ningú escolta els informatius –a no ser que siguis funcionari estatal o votant del partit del Govern. A ningú no li interessen els reportatges damunt les lluites d’alliberament del Tercer Món. Ara està de moda la pornografia dura. Subscripció a les darreres novetats daneses i sueques. Amb la invasió del vídeo s’ha acabat l’esclavatge d’estar sotmès a la programació governamental. La gent apaga la televisió oficial, les ximpleries de les privades, i engega a l’aparell les més grans marranades que et puguis imaginar. I això si no es practica de viu en viu, ara que no s’ha de perdre el temps en reunions clandestines! Mira, ja ens hem begut l’ampolla. Pots obrir-ne una altra. Per això n’he comprades dues. Per a oblidar la permanent mentida dels presentadors dient que no estam en guerra, que no hi ha trets dins les oficines, ferotges focus ambre anunciant la definitiva destrucció. Ells, negant aquesta dansa de colors tremolosos en els carrers buits de les ciutats. Mestres de la simulació ordint cada dia falses quimeres que fereixen com una espasa. Beure una mica més per a poder situar-me, ben col·locat, davant la pel·lícula de Bergman. Vés en compte amb la beguda. Tota la nit has estat xerrant del maig del seixanta-vuit, de la invasió de Txecoslovàquia, dels llibres que sobren als prestatges. No acabes mai. Tens molt mala nit, al·lotet. I què vols que hi faci? Per anar de la cuina al menjador he de passar sempre per davant de la llibreria i si pas per davant de la llibreria no puc estar sense mirar, baldament sigui de reüll, els llibres. Són els últims vint anys de la meva vida, el temps que imaginava seria la porta oberta a una societat nova, diferent. La inauguració de la llibertat plena, el començament d’un profund canvi social. Per què no deixes de somniar truites? Allò, la revolta, s’ha acabat. M’entens. Enterrat! Res no tornarà a ser igual com quan érem joves. Les oportunitats que es perden no es tornen a repetir sinó al cap de cent anys i quan es repeteixen ho fan en forma de caricatura, digué Marx. Anomenar Karl Marx a les dues de la nit! Calla! Comença la pel·lícula d’aquesta nit.

 

 

Paisatges de sorra (Premi Joanot Martorell 1986) (Gandia: Ajuntament de Gandia, 1987).