Els imaginaris protagonistes de la trama entre els quals: "Gaspar Nadal, rector de Sant Nicolau, de vint-i-set anys, que predicava contra els nobles dalt la trona i acabà a les serralades d'Escorca com a bandejat. Antoni Campins, de Santa Margalida, donà verí als seus senyors. Condemnat, patí deu anys de galeres. En Felip de Son Abrines, felanitxer, expert en filtres màgics i encanteris amorosos, havia estat pres per bruixot. En Joan Palou, en Pere Vivó, en Marí Isern, agermanats, fills d'agermanats...". "Més d'un portava marcades a l'esquena les fuetades donades pels botxins enmig de la plaça de Cort", ens diu l'autor.

Han sentit a parlar de països i contrades on no regna l'espasa i l'oprobi, les fogueres i les tortures. Saben de l'existència de La Ciutat del Sol per velles cròniques, pels fets que relaten els xuetes del Call i, a les nits de negra lluna, els mariners més vells del port. Relats que parlen d'una terra esplendorosa, el paradís de les Sagrades Escriptures, on no existeix l'hivern, la misèria, la injustícia, i on fins i tot les pedres dels carrers són d'or. D'una vida regalada on els homes són germans, i la terra els dóna tot allò que cal sense haver-la de conrear. Un lloc enllà de l'oceà retrunyidor, on sempre hi ha pau. (Rosa Maria Colom)

 

 

D'agermanats i de pirates: La Ciutat del Sol

 

 

Per Rosa Maria Colom, escriptora

 

 

 

Introducció

Hi havia una vegada un jove i ambiciós mercader anomenat Sindbad que s'embarcà en un navili que salpava de Bàssora per comerciar a les misterioses terres que envolten la mar d'Aràbia. Realitzà set bells viatges, va viure aventures extraordinàries, topà les més estranyes criatures i vencé els més grans perills. Això no obstant, la fortuna li fou favorable i retornà a Bagdad, la seva terra, voltat de prosperitat. Com si fos una merevellosa contada, explicava, fil per randa, a amics i coneguts replegats entorn seu, les peripècies que li havien succeït. S'havia convertit en narrador.

No sé si és veritat que tots som Sindbad, com diu l'escriptor Luís Sandero; el cert és que en Miquel López Crespí -destre en l'art de narrar- ha actuat com a tal sense necessitat de moure's de Ciutat. Només amb l'ajuda d'un intel·lecte privilegiat i de la seva màquina d'escriure ens fa participar en un inquietant viatge, cap a una terra de somni, seguint el rumb que marquen les estrelles. Al capdavall, no podia ser d'altra manera.

 

L'autor

Vaig conèixer en Miquel a finals de l'any 1991 quan tot just acabava de publicar el meu primer llibre. Encara menjava pa de noces, com aquell qui diu, quan em cridaren de Ràdio Nacional per fer-me la primera entrevista de la meva vida a la qual vaig acudir carregada d'inhibicions. Es tractava d'un programa on cada autor llegia un paràgraf de les seves obres i després es comentava. Quan vaig assabentar-me que el torn següent al meu era el d'en Miquel López Crespí, un dels autors més guardonats en la llengua catalana, i contenta que se'm presentàs aquella avinentesa, vaig demanar vènia per quedar-me d'espectadora.

Mirant enrere em sebla que vaig ser molt agosarada.

Me respongueren que sí; i allà mateix, dins aquell tancat de vidre, amb uns grossos auriculars a les orelles que distorsionaven el so de la pròpia veu, la locutora ens presentà: "És na Rosa Maria Colom", digué, "guanyadora del 'Guillem Cifre de Colonya'". De si n'havia sentit a parlar o no, de tan important esdeveniment, de si sabia jo qui era o el meu nom li sonava a perfecta desconeguda, ell en va fer un educadíssim dissimul que li vaig agrair. Em tractà amb simpatia, sense prepotència, en pla de companys, i aquest fet m'imbuí una mena de seguretat intel·lectual que aleshores em mancava.

Sabia de la seva biografia allò que us he dit i que potser, injustament, li ha donat més fama: la munió de guardons que formen la columna salomònica del seu currículum ample com un llençol; i em va sorprendre trobar-me amb algú d'allò més normal que s'enfrontava als micròfons amb naturalitat.

M'havia imaginat els genis d'una altra manera.

Ignorava que aquells téte a téte, fruit de la quotidianitat amb els mitjans de difusió, eren el seu pa de cada dia. "Crida'm quan vulguis, anirem a prendre un cafè i xerrarem de llibres", va dir després que baixàrem junts el tram d'escala i em posà al corrent d'un munt de coses. El Miquel que jo vaig conèixer, em brindà la mà i l'amistat sense pedanteria. Una mà i una amistat que al llarg dels anys ha mantingut amb la mateixa posició: oberta i estesa.

Per a algú que penetra amb totes les reserves en un món tan superbament mític com és el món de la creació literària, aquesta actitud gentil mai no s'oblida. Per aquell temps, el qualificatiu d'escriptora em venia ample perquè jo era, tan sols, una escriptora en potència. "He conegut en Miquel López Crespí!", vaig anunciar, eufòrica, tot arribant a ca nostra. Des de llavors hem coincidit en nombroses ocasions, en incessants presentacions de llibres, gairebé de tots els quals ell n'és l'autor, perquè en Miquel treu a la llum una mitjana d'una obra al mes, un fet que aviat es convertirà en setmanal si continua aquesta progressió geomètrica.

Què ho fa, que guanyi un premi rere l'altre i que publiqui els llibres de tres en tres? Una fada caiguda d'un arbre, l'ha tocat amb la seva vareta màgica? Ha fet un pacte amb el diable? Tot és possible, atesa la quantitat de dimonis i dimonions que pul·lulen pels foguerons de sa Pobla; i no oblidem que en Miquel és pobler i exerceix com a tal. Potser algun dia desvetllarà el seu secret que per ara guarda sota set panys i set forrellats. Mentrestant, que ningú no pensi malament.

Tampoc ens trobam davant l'estereotip d'autor ambiciós, assedegat de triomf que camina sense mirar on trepitja, per moure els fils que el duguin a enlairar-se i coronar-se de llorer.

El que fa tombar la balança dels seus èxits neix d'un estrat més profund: la raó, pròpiament dita, és la gran quantitat de feina ben feta i constant, un ritme disciplinat i versemblant, una sòlida base idiomàtica, el domini de l'eina, la flexibilitat de registres. En definitiva el bon ofici en totes les seves vessants. S'ha de reconèixer, sense reticències, que estam davant d'un addicte de l'escriptura, d'un honest teixidor d'històries i paraules de vast imaginari amb un codi que abraça molts de camps: poesia, teatre, novel·la, relat, contes, assaig, periodisme i més coses. No hi ha dubte que aquesta pluralitat el fa més ric i universal, és evident. Hi ha escriptors que diversifiquen molt el seu camp, com Balzac, que a part del seu vast conjunt de novel·les va fer incursions en relats, teatre, epistolaris i articles polítics. "Es pot escriure sempre si un és escriptor, igual que un bon pianista pot tocar sempre el piano", diu Francisco Umbral.

Curiosament, en Miquel encara no havia escrit, específicament, per a joves, i jo creuava els dits perquè mai no es deixàs temptar, com qui prova una mènjua desconeguda, per ficar-hi cullerada. Intuïa que si ho feia, en un tancar i obrir d'ulls ens deixaria, als qui conream aquest gènere, com el blat de l'any tretze que va granar abans de florir. Tal previsió no s'ha complert, ai las, i la prova la tenim en aquesta Ciutat del Sol, la seva primera incursió en aquest gènere i que li ha suposat el premi Josep Soperes que Òmnium Cultural concedeix anualment.

He de confessar que quan m'arribà l'original del relat que ens ocupa -i que aleshores encara no havia adquirit la condició de llibre-, em sorprengué que aquell text de forma aparentment espessa, per la llargària dels seus paràgrafs i l'absència total de diàlegs, anàs destinat a adolescents que el que cerquen és passar pàgines a correcuita. Ben aviat vaig adonar-me del criteri seguit per en Miquel: malgrat que el relat és intens, havia alleugerit extraordinàriament l'arquitectura del llibre, per mitjà d'uns capítols molt curts, alguns de menys de dos folis, la qual cosa en faria el relat molt àgil si en tingués la necessitat; però aquest no és el cas, perquè La Ciutat del Sol crea expectació i ens atrapa només començar a llegir.

 

En la novel× la de Miquel López Crespí La Ciutat del Sol un narrador protagonista -intermediari entre l'autor i el lector- relata, en primera persona, l'aventura que en el segle XVI dugueren a terme un grup de rebels, bandejats, jueus conversos, frares de mal viure, esclaus àrabs descendents dels antics senyors abans de la conquesta dels catalans, que salpen a la recerca d'una ciutat utòpica on s'acumula tot l'or i l'argent de la terra.

Aquest és, per a mi, l'encert principal del llibre: la veu tranquil·la, trencada per l'edat, que condueix la història amb gran naturalitat informativa, sense èmfasi ni elements accessoris, ni excessives truculències fins i tot en els moments més crus i dramàtics. Un avui que l'autor manté a l'ombra, envoltat de boira, sense mai desvetllar-nos la identitat, malgrat que sempre sabem el que pensa; i si de jove va ser un home de mal viure, els anys han apaivagat els camins de les seves dèries.

La narració començà al final de la història, fa un gran bot cap enrere per a després tornar al final amb algun salt retrospectiu entre i entre. I sense deixar mai de ser fluida, coherent, fins i tot íntima. No hi ha to més íntim que el de la poesia i, en Miquel, malgrat que ens parla d'una rebel·lia entroncada amb tota la gent que ha lluitat abans que ell contra les classes dominants, no pot amagar que és un poeta, la qual cosa no és obstacle per aconseguir una claredat fonamental. Diu Gabriel García Márquez: "Vaig haver d'escriure quatre llibres abans de descobrir que cal contar les coses senzillament, tal com ens les contaven els nostres avis". Així és el relat que ens ocupa: una fabulosa i terrible aventura d'esperança i mort contada per un avi.

Els imaginaris protagonistes de la trama entre els quals: "Gaspar Nadal, rector de Sant Nicolau, de vint-i-set anys, que predicava contra els nobles dalt la trona i acabà a les serralades d'Escorca com a bandejat. Antoni Campins, de Santa Margalida, donà verí als seus senyors. Condemnat, patí deu anys de galeres. En Felip de Son Abrines, felanitxer, expert en filtres màgics i encanteris amorosos, havia estat pres per bruixot. En Joan Palou, en Pere Vivó, en Marí Isern, agermanats, fills d'agermanats...". "Més d'un portava marcades a l'esquena les fuetades donades pels botxins enmig de la plaça de Cort", ens diu l'autor.

Han sentit a parlar de països i contrades on no regna l'espasa i l'oprobi, les fogueres i les tortures. Saben de l'existència de La Ciutat del Sol per velles cròniques, pels fets que relaten els xuetes del Call i, a les nits de negra lluna, els mariners més vells del port. Relats que parlen d'una terra esplendorosa, el paradís de les Sagrades Escriptures, on no existeix l'hivern, la misèria, la injustícia, i on fins i tot les pedres dels carrers són d'or. D'una vida regalada on els homes són germans, i la terra els dóna tot allò que cal sense haver-la de conrear. Un lloc enllà de l'oceà retrunyidor, on sempre hi ha pau.

És fàcil, per al lector, implicar-se en aquest somni de cercar el cel sobre la terra i entendre que aquests mallorquins de llegenda vulguin partir de l'illa per fugir d'una existència aclaparada per la bogeria i el desastre: "si no salpàvem vers l'aventura hauríem de romandre, la vida sencera, ajupits sota el poder dels grans senyors...", conta el narrador. Pretenen escapar de nobles, poderosos i gent dominant, i sobretot de La Casa Negra, que és com anomenaven les presons del palau de la Santa Inquisició. Per què no creure en un país idíl·lic -més enllà dels confins de la terra- malgrat que no estigui enregistrar en cap mapa? El món és mil vegades més gran del que els cartògrafs són capaços de dibuixar!

El viatge -un galió i tres goletes a les ordres del valent almirall Nofre Crespí amb permís reial, segell del Gran i General Consell i butlla papal- és llarg, tràgic, desesperançat, inacabable. Perderen més de cent-vuitanta homes en guerres, rebel·lions, malalties desconegudes, devorats pels taurons, emportats en el bec de gegantins ocells: "l'increïble animal volador -conta el narrador en un intent d'apropar-nos al misteri- posseïa unes ales tan grans que podien cobrir un cavall i un bec capaç d'agafar un home si l'aglapia". Imatge esgarrifosa que ens transporta als Ocells Rocs que Sindbad el mariner topà en el seu segon i cinquè viatge. Per fer-nos una idea de les seves enormes proporcions, només cal dir que cada ploma era igual que una fulla de palmera i que es nodria d'elefants sencers.

La travessia ocupa el lloc central i totalitari de la narració, que està tenyida de premonicions evidencials pels sentiments dels personatges, sobretot pel que fa a la desesperança i la por. Una por que es projecta en dues direccions: vers al desconegut, del qual tan poc en saben, i cap al passat i a la misèria que deixaren a l'illa. La tensió creix a cada capítol i a cada capítol creixen els estímuls per continuar la lectura. Una lectura plàstica i sensorial malgrat l'economia d'adjectivació i que és, alhora, una història i un discurs perquè hi baten, en ella, músiques secretes i silencioses. Metàfores de la vida: "va ser precisament l'or el culpable de totes les desgràcies succeïdes per valls i muntanyes...". Enigmàtiques al·lusions que no s'acaben d'expressar amb veu pròpia però que són un reclam que podem endevinar pels pensaments que tanquen i obrin alguns dels capítols i en els quals ens sembla que l'autor hi està submergit tal com feia Borges, i també Dickens, que comença la seva famosa Història de dues ciutats amb una reflexió sobre la Revolució Francesa.

El que sí que podem assegurar és que el títol La Ciutat del Sol pretén recrear i retre homenatge a tots els utòpics, des de Plató a Thomas More i sobretot Tommaso Campanella i a seva Civitas Solis, concepció política d'un lloc regit segons les normes de la natura i influït per La República de Plató.

No afirmaria, públicament, que l'esperit d'aquesta obra seductora m'ha commogut i que pens que pot ser molt ben acollida per tota casta de lectors, si no fos cert. En Miquel no necessita cap plataforma de llançament, i el fals elogi pot ser mortífer perquè contra l'elogi no és possible defensar-se. L'elogi, d'entrada, desarma. Quan una història ens captiva, és perquè l'autor és capaç de construir amb paraules un món sòlid dins del qual podem entrar i transitar com si es tractàs d'una quarta dimensió. Aleshores ens convertim en Alícia en terra de meravelles perquè aconseguim travessar el mirall que separa la realitat de la ficció. La clau d'or roman sempre a les nostres mans. Només cal obrir la primera pàgina i embarcar-nos. Entre les dues cobertes d'un llibre es conté l'univers sencer, perquè crear una novel·la és com crear el món; o agafar un món ja creat i capgirar-lo; i el plaer que el lector en treu, de tot plegat, és impagable