LA POLÍTICA ECONÒMICA I SOCIAL DE LA UNIÓ EUROPEA
En la construcció de la Unió Europea es podia triar entre la via de l’harmonització fent convergir a l’alça les desviacions de la normativa social dels diferents Estats o bé fer-ho a la baixa, com ha ocorregut després de l’opció feta a partir de l’Acta Única de 1986. Els tractats posteriors de Maastricht, Amsterdam i Niça segueixen la mateixa filosofia voltant cap a uns principis que es caracteritzen per l’expansió de la privatització dels serveis públics, rebuig de polítiques industrials, pressupost europeu mínim, limitat al 1,27 % del PIB, limitació dels fons estructurals, posada en marxa d’impostos directes, moneda en comú definida per el Banc Central Europeu, i una Carta de Drets Fonamentals que es fonamenta en la disminució dels drets.
Les èlits capitalistes, i fins també l’Estat, com bé ho expressa Aznar amb la darrera reforma, segueixen exigint a la gent en atur la cerca de treballs que no es generen, i per això mateix surten a debat temes com la fi del treball, la superació de la societat salarial, i la instauració d’una renda universal bàsica per a la ciutadania, que possibilitaria debilitar per part dels treballadors el pes que avui té sobre els salaris i les condicions de treball la por a l’atur.
En qualsevol cas, prioritzar els objectius del moviment sindical en l’obtenció d’una renda bàsica universal significaria abandonar l’objectiu de la plena ocupació que, és el que ha de centrar l’activitat sindical. I a més, allò que cal definir és que s’entèn per plena ocupació a Europa, i que evidentment no té res a veure amb allò que s’ entèn per “plena ocupació” als EE.UU.
Actualment a Amèrica Llatina el 84% de les noves ocupacions es fan en allò que es diu “economia informal”, i que aquí es coneix com a treball negre. D’aquest tipus d’ocupació és del que parlen els neoliberals quan diuen que l’objectiu és la plena ocupació: una ocupació plena que es generaria suprimint tot el conjunt de legislació social i fiscal, les prestacions per atur, i el dret al treball.
La legitimació de l’ocupació a l’americana no és més que la legitimació de la misèria social.
Aquest concepte de plena ocupació topa amb el sentit contractual d’ocupació que tenim a Europa i que es fonamenta en el compliment de tot un seguit de normes socials, fiscals i comercials que li donen legitimitat.
Allò que cal definir com a “plena ocupació” és aleshores un treball prou bo, prou ben remunerat, i protegit contra l’infortuni amb mesures d’estabilitat o compensació i protecció social.
REPARTIMENT DEL TREBALL
L’increment de la productivitat i la competitivitat, valorats de manera primària, actuen en contra dels interessos dels treballadors si tenim present que allò que al 1990 produïen 100 treballadors de les Illes, a l’ any 1997 es podia fer amb només 57 treballadors., i si aquest increment de productivitat i competitivitat no serveixen per extraure la lliçó social més elemental: repartir el treball i la riquesa produïda.
CAPITALISME I ECOLOGIA, ANTAGONISTES
La degradació del territori que entre els anys 1960 i 1990 s’especialitzà en l’ocupació de la major part dels 92 km. de platges que tenim a les Balears, s’ha accelerat als voltants de Palma (Marratxí, Calvià, Llucmajor, Bunyola), i ha acabat interferint a tot el territori. Aquest és el més clar exponent de la incompatibilitat de l’ecologisme amb el sistema econòmic de mercat.
La globalització econòmica té un impacte fonamental en el canvi climàtic, en les pluges àcides, en la desfeta de terres fèrtils en favor de la motorització, i en la pèrdua de la biodiversitat. I el nostre model, a Balears, es fonamenta en dos aspectes que constitueixen el rovell, el nucli dur de la crisi ecològica: el transport aeri i el transport per carretera.
La intensificació dels intercanvis, afavorida per la globalització i les noves tècniques de gestió, com el “just a temps” , i la proliferació de mobilitats geogràfiques, juntament amb processos urbanístics caòtics són els principals motors del creixement energètic. La situació de les universitats o de les escoles fora del centre urbà de Ciutat , per exemple, provoca una despesa energètica irracional que no es qüestiona.
La reducció de jornada, l’increment de temps lliure, d’una societat amb més serveis socials i amb un menor consum de bens industrials contribueix de manera essencial a un menor creixement del consum energètic.
Les polítiques insostenibles van relacionades amb l’activitat de les empreses i del mercat. Dir que allò que es bo per un país és allò que es bo per les empreses, com diuen els neoliberals, és una bajanada irracional. Que sigui bo per les empreses promoure la mobilitat , que s’expressa en l’increment de la sinistralitat, no és bo per al país, com no és bo per a la humanitat un model de transport motoritzat que produeix 1 milió de morts a l’any, 9 milions de ferits i 800 mil minusvàlids.
IMMIGRACIÓ I CREIXEMENT SOSTENIBLE
La reducció de la població de les Illes és possible, salvant opcions detestables d’eugenisme socio-ètnic, de manera humana, de manera natural. La manera més natural de reduir la població és l’increment del benestar. L’alta natalitat va lligada a la pobresa, i la baixa natalitat es relaciona sempre amb el progrés econòmic i social i l’increment en l’educació i l’autonomia de les dones. És comprovat que la reculada en l’edat del matrimoni és un element decisiu per a la baixa fecunditat, i això no es produeix mitjançant cap decret-llei, sinó de forma normal. A les Balears ja fa anys que les taxes d’autoregulació de la natalitat funcionen perfectament. Allò que no funcionen són un excés de polítiques empresarials productivistes fonamentades en la rendibilitat financera que introdueixen elements de distorsió sobre el territori, i la població.
NEOLIBERALISME I EFECTES SOBRE EL MÓN DEL TREBALL I DEL CONSUM.
Per al neoliberalisme no hi ha més Déu que el mercat, i l’objectiu del mateix no és la de donar satisfaccions a les necessitats socials sinó la de produir profits als inversors.
A les Illes, en set anys i a fi del 1998, la productivitat s’ ha incrementat en un 90,57% , i en canvi l’ocupació en aquest període només es va incrementar un 10, 20%, i els salaris un 44,70 %. Aquest és un fet que manifesta les mentides de les receptes dels economistes neoclàssics quan afirmaven que majors beneficis significarien més inversions i més ocupació, i que menors salaris significarien major ocupació de mà d’obra i menor recurs a les màquines.
D’altra banda, les baixes salarials no han desfet les formes de racionalització de la gestió a les empreses. Aquestes mesures no han actuat cap a l’increment d’assalariats, per barata que sigui la mà d’obra.
