Els estalinistes del PCE i
del PSUC: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els
comunistes del POUM (i IV)
Per Miquel López Crespí, escriptor
La repressió contra els revolucionaris del POUM i la CNT s´ha d’emmarcar
en la lluita mundial establerta per l’estalinisme contra les idees
leninistes de Revolució Socialista Mundial, en la lluita de l'Oposició
Obrera contra la degeneració del socialisme en mans dels buròcrates que
havien corromput l’Octubre Roig. Aquest fet cabdal de la història
contemporània, la destrucció de les idees d’Octubre, és un dels aspectes
que ens pot fer entendre els motius de la persecució i dels assassinats
de tants i tants comunistes del POUM. A l’Estat espanyol, després de la
victòria damunt els militars feixistes i amb la destrucció de bona part
de les institucions burgeses, assistim a un inici de revolució social
encapçalada per la CNT, el POUM i determinats sectors d’esquerra del
PSOE que a poc a poc seran frenats per la dreta republicana aliada amb
els estalinistes del PCE-PSUC. S’estableix, doncs, una ferotge lluita de
classes entre els sectors populars que, amb les armes en la mà, han
vençut el feixisme, aquells que volen avançar envers l’expropiació de
capitalistes i terratinents, fent camí cap a la col·lectivització de
terres i fàbriques, en la democràcia obrera i popular. Els sectors que
volen aturar l’onada revolucionària, els grups més proburgesos, aquells
que compten amb el suport de l’estalinisme, el que volen és conservar la
societat de classes que la revolució ha escombrat en molts d’indrets el
19 de juliol.
Aquest fet, la lluita per defensar les conquestes revolucionàries dels
primers mesos de la guerra civil, és el fonament que ens pot fer
entendre els motius dels Fets de Maig del 37 de Barcelona, la revolta
obrera existent, la intervenció del govern republicà contra la revolució,
la campanya "antitrotskista" del PCE i del PSUC, l’assassinat d’Andreu
Nin, la il·legalització del POUM, les tortures i desaparicions de
centenars de militants poumistes i anarquistes en les txeques del
PCE-PSUC a Barcelona, Madrid i València.
El suport del PCE-PSUC a l’operació de la NKVD soviètica matarà, doncs,
dos ocells d’un tret. Per una part els estalinistes espanyols, servils
amb els seus amos, col·laboren amb totes les seves forces en els
designis de Stalin i donen tot el suport "logístic" –quadres de la
policia i l’exèrcit, polítics professionals, torturadors i botxins de
tota mena-- que Orlov necessita. És a dir, tot el seguici de les txeques
d’ambdues organitzacions i el personal repressiu abans esmentat són
posats a disposició dels agents de la policia política soviètica. Cal
recordar-ho sempre als desmemoriats. Aquest és un aspecte prou important
de la col·laboració entre la NKVD i les direccions polítiques dels
estalinistes espanyols i catalans. Però igualment com José Díaz, Jesús
Hernández, Santiago Carrillo, la "Pasionaria", Ignacio Gallego, Enrique
Líster i tot l’estalinisme espanyol i nostrat donen suport als enviats
de Moscou --així ho prova tota la documentació a l’abast de
l’investigador i lector interessat i de la qual hem parlat una mica més
amunt--, també els estalinistes espanyols aprofiten la conjuntura
internacional de persecució i assassinat de trotskistes per, amb l’ajut
de la mateixa NKVD, provar d’aturar la marxa de la revolució a l’Estat
espanyol i a Catalunya.
En parlar de l’estreta col·laboració entre la policia política enviada
per Stalin i els dirigents del PCE i del PSUC, Wilebaldo Solano, el
dirigent del POUM que pogué salvar-se de la mort a mans dels botxins
estalinistes, va escriure: "En el asesinato de Andrés Nin se resume la
odisea del líder del POUM desde su detención en Barcelona hasta su
asesinato cerca de Alcalá de Henares, se da la lista completa, con
nombres y apellidos, de la Brigada especial española que utilizó Orlov,
con sus jefes Fernando Valentín y Jacinto Rosell (a la que pertenecía el
policía Jiménez que aparece en Operación Nikolai), se acusa directamente
a los coroneles estalinistas Burillo y Ortega, a David Vázquez y Gabriel
Morón" (de l’article "La larga marcha por la verdad sobre Andreu Nin"
que es troba penjat en el web de la Fundació Andreu Nin).
És evident que amb la persecució dels revolucionaris del POUM i la CNT,
el PCE i el PSUC tampoc no fan un paper "independent" de Moscou. Servils
fins a límits increïbles, no fan més que seguir amb els ulls clucs les
instruccions dels delegats de la Internacional que Stalin ha enviat a
l’estat espanyol. En aquella època concreta, parlam del temps de la
guerra civil, a la burocràcia que ha fet malbé la Revolució d’Octubre
tampoc li interessava que, a l’Estat espanyol triomfàs un socialisme no
controlat per Moscou, el col·lectivisme llibertari propugnat per la CNT.
Com explica el dirigent del POUM Wilebaldo Solano: "La burocràcia
soviètica odiava i temia al POUM. No pas per la nostra força numèrica o
pel que estàvem en condicions de fer de manera immediata, sinó per
l´exemple que representava la nostra lluita al bell mig de la revolució
espanyola. Els ideals d'un socialisme democràtic, sorgit del moviment i
l´autoorganització de la classe obrera, feien tremolar els privilegiats
de Moscou. Perquè aquests ideals enllaçaven amb els somnis de la
Revolució d´Octubre i amb les reivindicacions de llibertat i igualtat de
l´oposició d´esquerres russa a Stalin. I això era una amenaça mortal per
a la seva autoritat.. Aquest règim odiós es va ensorrar definitivament
fa uns anys, després d´haver llençat oprobi i desconsideració sobre la
bandera del socialisme. Però la lluita continua, contra un capitalisme
que ens vol arrabassar drets i conquestes, que amenaça el futur de tota
la humanitat..." (de l’article de Lluís Rebell "Homenatge a Wilebaldo
Solano: el triomf de l’optimisme revolucionari" publicat en el web de la
Fundació Andreu Nin).
Les primeres cartes de Stalin adreçades al president del Govern Largo
Caballero van precisament en aquesta direcció: no res de repúbliques
roges que poden atemorir les burgesies francesa i britànica. L’interès
de la burocràcia soviètica va en el camí d’aconseguir aliances
econòmiques i polítiques amb els imperialistes anglesos i francesos per
a bastir una "amistat entre nacions" que serveixi a Stalin per a fer
front a l’imperialisme alemany que els amenaça. El "suport" a la
República burgesa espanyola és cobrat amb tot l’or del Banc d’Espanya, i
l’enviament d’armament i "consellers militars" sempre serà controlat
d´una manera que mai els hipotètics aliats burgesos, en aquest cas els
imperialistes anglesos i francesos, puguin pensar que l’URSS donarà
suport a una república comunista o anarquista a la península ibèrica.
Tanmateix, les burgesies francesa i anglesa no escoltaren Stalin.
Jugaven la carta d’un futur enfrontament entre Hitler i Stalin,
potències que per diferents raons amenacen les seves posicions imperials
i de classe. Finalment, sacrificada la Revolució a l’Estat espanyol
sense que el sacrifici servís a Stalin per bastir l’aliança amb els
capitalistes anglesos i francesos, es veié obligat a signar un pacte de
no agressió amb Alemanya per tal d’evitar l’enfrontament que desitjaven
el Regne Unit, França i, no ho oblidem, sectors prou decisius del
capitalisme i l’imperialisme ianquis .
Tot això ens demostra els interessos coincidents entre la NKVD, els
agents que Stalin envia a l’Estat espanyol, i els seus servidors del
PCE-PSUC. Tots ells, dirigents estalinistes espanyols, catalans i
policia soviètica, estan d’acord a aturar la Revolució que ha començat
el 19 de juliol. Els Fets de Maig del 37 de Barcelona són la culminació
d’aquesta batalla contrarevolucionària, la lluita de classes en viu que
tan a la perfecció va descriure George Orwell en el seu imprescindible
Homenatge a Catalunya i que historiadors com Burnett Bolloten han
analitzat en La revolución española. Sus orígenes, la izquierda y la
lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona,
Grijalbo, 1980).
La misèria moral i política dels dirigents del PCE i del PSUC quant a la
persecució de la dissidència, als atacs a la memòria històrica de
l’esquerra revolucionària catalana, a menystenir i emboirar el paper
destacat dels revolucionaris del POUM en la lluita contra el feixisme i
el capitalisme, arribà a límits de degeneració total com els que explica
el dirigent poumista Wilebaldo Solano en l’article "La larga marcha por
la verdad sobre Andreu Nin": "Después de la victoria de Franco, en los
años más terribles de la acción clandestina en España, y durante la
segunda guerra mundial y tras el hundimiento de Hitler y Mussolini, los
dirigentes estalinistas prosiguieron las campañas contra el POUM con una
ferocidad increíble, incluso en las prisiones de España y de Francia, en
los maquis del Mediodía francés (donde asesinaron a Joan Farré Gassó,
secretario del POUM de Lérida, y estuvieron a punto de hacer lo mismo
con Juan Andrade) y en los campos de concentración de Alemania. En
realidad, tales campañas se continuaron hasta la publicación del informe
secreto de Nikita Jruschov sobre los crímenes de Stalin en el XX
congreso del PCUS, el 25 de febrero de 1956".