La destrucció d'un projecte verd alternatiu, la infiltració de membres d'Izquierda Unida dins els Verds per a substituir Margalida Rosselló per Miquel A. Llauger, la demonització dels dissidents amb la línia oficial com Nanda Caro, la persecució contra Joan Buades, les amenaces de demanar la policia si l'antiga coordinadora del grup ecologista agafava alguns dels seus papers de la seu del partit, no ajuden en res a una hipotètica repetició de la coal·lició "Progressistes".

Potser Miquel Rosselló no s'atreveix a rompre amb Madrid i Llamazares perquè sap que restar sol, sense ajut estatal, podria significat la total i absoluta desaparició del seu grup. És possible que tengui por d'adoptar una actitud valenta de ruptura amb la burocràcia central que, en el fons, és la que el fa protagonista d'alguna cosa a la provincia autonómica. Anant a les eleccions sense el suport d'una força d'envergadura, com quan, per exemple, en l'epoca d'Anguita anaven amb el PCPE d'Ignacio Gallego, només obtenien mil tres-cents vots. (Miquel López Crespí)

El PSM i els problemes de Izquierda Unida (un article premonitori de l´any 2005)

Miquel López Crespí, escriptor

La repetició d'una hipotètica coalició semblant a "Progressistes" esdevé una operació cada vegada més i més complicada. Els grups que hi participaren ja s'han adonat que, finalment, els quaranta mil vots aconseguits per PSM, EU-Verds i ERC tan sols serviren per a enfortir un partit, el de Llamazares, que, tanmateix, a l'hora de la veritat vota conjuntament amb el PP per a barrar el pas als drets de les nacions sense Estat. Quaranta mil vots que només han servit per a fer que Izquierda Unida tengués grup propi al Parlament. Magres beneficis per al nacionalisme d'esquerres, que no va aconseguir res d'aquesta aliança de circumstàncies.

És possible que el PSM i els altres partits d'esquerra nacionalista s'hagin adonat del fet. El dirigent del PSM Miquel A. Maria Ballester, en un article titulat "Llums i ombres a l'esquerra" per a no caure en la mateixa trampa en què es caigué amb "Progressistes" proposa unes "condicions" prou dures per a provar de repetir aquella aliança. Miquel A. Maria escrivia: "Un dels elements indispensables per fer viable aquesta col·laboració [repetir l'experiment 'Progressistes'], fos quina fos la forma que finalment adoptàs, hauria de ser la sobirania incondicional: la capacitat de les forces polítiques integrants d'aquesta entesa per decidir-ho tot des d'aquí, sense tuteles ni dependències externes a les Illes Balears".

La posició de Miquel A. Maria és prou clara. A primera vista, explicades públicament aquestes condicions, la repetició de l'experiment sembla tenir poques possibilitats. Izquierda Unida de les Illes, el grup que encapçalen Manolo Cámara, Eberhard Grosske i Miquel Rosselló, no s'ha atrevit a rompre la dependència envers Llamazares i l'antiga direcció del PCE. Ans al contrari, en un gest que ara es veu suïcida perquè romp possibilitats unitàries a les Illes, Manolo Cámara i Miquel Rosselló foren els artífexs de la victòria de la fracció de Llamazares en la VIII Assemblea d'Izquierda Unida. Ambdós foren els que, de manera burocràtica, moments abans de la votació final que en aquells moments perdia Llamazares per 416 vots enfront els 424 que tenien Enrique de Santiago i Martín Recio, introduïren una esmena al reglament de l'Assemblea. L'esmena presentada per la delegació de les Illes permetia votar a denou coordinadors d'Izquierda Unida. Uns vots inesperats que aconseguiren, fent trampa, guanyar la votació a favor de Llamazares. Un Llamazares que, com hem vist en el debat referent al pla Ibarretxe, no ha tengut cap vergonya de votar amb el PP. Iniciativa-Verds també ha mostrat el llautó amb la seva abstenció.

Per a l'electorat nacionalista i d'esquerres tots aquests fets signifiquen la constatació d'una amarga i dura realitat. La direcció d'Izquierda Unida illenca continua enfeudada a l'espanyolíssima direcció de Llamazares i ara per ara, pel que es constata, no hi ha gaire possibilitats de rompre aquesta dependència. Al final, el suport donant per Cámara i Rosselló als exdirigents carrillistes (PCE) tan sols ha servit per a enfonsar encara molt més les esquifides possibilitats de repetir la coalició amb el PSM i ERC.

A vegades ens demanam si els històrics dirigents del PCE i del prosoviètic PCPE, els Josep Valero, Manolo Cámara, Miquel Rosselló o Lila Thomàs, entre molts d'altres, s'adonen de les conseqüències del que s'esdevé a la vista de tothom. La destrucció d'un projecte verd alternatiu, la infiltració de membres d'Izquierda Unida dins els Verds per a substituir Margalida Rosselló per Miquel A. Llauger, la demonització dels dissidents amb la línia oficial com Nanda Caro, la persecució contra Joan Buades, les amenaces de demanar la policia si l'antiga coordinadora del grup ecologista agafava alguns dels seus papers de la seu del partit, no ajuden en res a una hipotètica repetició de la coal·lició "Progressistes".

Potser Miquel Rosselló no s'atreveix a rompre amb Madrid i Llamazares perquè sap que restar sol, sense ajut estatal, podria significat la total i absoluta desaparició del seu grup. És possible que tengui por d'adoptar una actitud valenta de ruptura amb la burocràcia central que, en el fons, és la que el fa protagonista d'alguna cosa a la provincia autonómica. Anant a les eleccions sense el suport d'una força d'envergadura, com quan, per exemple, en l'epoca d'Anguita anaven amb el PCPE d'Ignacio Gallego, només obtenien mil tres-cents vots.

D'aquí ve la por de rompre amb Madrid. De saber a perfecció que no arribarien mai als dos mil vots si no anaven a recer d'una força estatal com Izquierda Unida.

Entenem aquesta por de quedar a l'aire lliure, sense paraigua protector. El dilema per a l'antiga direcció carrillista és prou traumàtic. O tenen el valor de rompre amb qui sempre els ha salvat i els ha donat els vots, és a dir Madrid, o no podran amagar la davallada progressiva de vots anant a recer del PSM o ERC.