Els problemes de la coalició EU, PSM, Verds, ERC (IV)

 

Per Miquel López Crespí, escriptor

 

http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/

 

La recent escissió del PSM, la creada per les agrupacions que han format Entesa per Mallorca, el grup nacionalista que celebrarà el congrés fundacional al proper mes d’octubre, com declararen a la premsa l’excandidat del PSM a les autonòmiques Mateu Crespí i el dirigent Felip Esteva, m’ha fet reflexionar en relació a la creació del famós bloc propugnat per Gabriel Barceló i Eberhard Grosske.

Molts partidaris de la creació d´una nova força política d’esquerra, i record ara mateix els escrits que en aquest sentit hem publicat Miquel Àngel Maria Ballester i qui signa aquest article, hem parlat sovint de l’experiència del Bloc Nacionalista Gallec. En el fons, la teoria que hi ha darrere la proposta de dissolució de tots els partits actuals que diuen estar a l’esquerra del PSOE seria la d’anar cap a un tipus d'organització que, una vegada superats els vicis del passat, pogués representar una vertadera esperança per a la renovació de la vida política illenca.

Es tracta de no oblidar, per a no repetir els mateixos errors, la traumàtica experiència de la derrota del Pacte de Progrés, la fi del cicle de la transició, la necessitat d’enviar a casa seva tots aquells polítics fracassats que de l’any 1999 al 2003 no saberen o no volgueren fer un autèntic Pla d’Ordenació Territorial que servís per a preservar la nostra terra de les urpades d’especuladors i depredadors de recursos i territori. Tot plegat ens ha de fer estar alertes quant a les vertaderes intencions dels polítics professionals que han fet tan de mal a l’esquerra. Si parlam d’un bloc d’esquerra nacionalista i de la necessària construcció d´una nova força política ho fem perquè volem canviar no solament de polítics sinó també, i això és el vertaderament essencial, de política. No parlam d´un canvi estètic, d´un simple canvi de gestors del règim. Aquesta vegada s’ha d’aprendre de la derrota del 2003 i no caure en aquells errors, especialment, en aquella malaltia infantil dels governants d’aleshores, la famosa "gestionitis" que no serví -es va comprovar amb la derrota progressista- per a consolidar l’esquerra de les Illes ni el teixit associatiu de la societat civil.

Per això hem escrit i parlat sobre la creació d´una organització semblant al Bloc Nacionalista Gallec. Fins aquí res que el lector atent d’aquesta secció no conegui. La reflexió de la qual parlàvem una mica més amunt ve donada en relació a l’escissió del PSM i a la recent formació d’Entesa per Mallorca. Si la idea era agrupar totes les sensibilitats nacionalistes d’esquerra... per quins motius l'experiència, en lloc d´unir ha dividit? Una altra reflexió fa referència a la sospita, cada vegada més fonamentada, que ens fa pensar si l’autèntic "bloc nacionalista gallec a la mallorquina" no seria el PSM d’abans de l’escissió. Tot fa pensar que en el PSM del passat, com hem pogut comprovar després de la dura realitat de la divisió del partit, hi convivien els corrents més diverses del pensament, diguem-ne, més o menys mallorquinista i demòcrata: des de sectors purament regionalistes molt propers a UM fins a republicans independentistes que ben bé podien estar dins ERC o en qualsevol grup d’esquerra autèntica i antisistema. L’anàlisi del passat recent, constatar d´on han sorgit les majories electorals en determinats pobles de Mallorca, l’augment progressiu en el nombre de vots per al PSM fins a la crisi del 2003, quan es va perdre el vint-i-dos per cent de l’electorat, ens reafirma en la idea de l’ampli ventall de sensibilitats que arreplegava el partit fundat per Sebastià Serra i dirigit durant tants d’anys per Mateu Morro.

El bloc d’esquerra nacionalista que volen començar a bastir Grosske i Barceló... no serà el mateix que ara s’ha desfet i fet malbé? L´hipotètic bloc nacionalista a la mallorquina aprovat en el darrer congrés del PSM... no serà, en el fons, una provatura de reencarnar el que precisament va morir el dia que s’aprovà el bloc?

Els polítics professionals o aquells aspirants als sous i les cadiretes del règim haurien d’aprendre a valorar amb molt de seny el que porten entre mans, no fos cosa que els remeis que es cerquen per a guarir una malaltia siguin pitjors que la malaltia mateixa.

Si reflexionam una mica entendrem com, malgrat un cert aspecte unitari, malgrat la manca de dissidències públiques en els anys de màxim protagonisme del PSM, el cert era que l’organització que dirigia Mateu Morro arreplegava en el seu interior les més diverses sensibilitats polítiques. Des de gent que podia pactar amb UM fins a militants que s’haurien tallat el braç abans de donar una mà als seguidors de Gabriel Cañellas o Jaume Matas. Tan sols d’aquesta manera es poden explicar aquelles majories, segant l’herba davall els peus del PP i del PSOE i aconseguint resultats espectaculars a pobles com Santa Maria del Camí, Campanet, Santa Eugènia, Vilafranca o, en el seu moment, Manacor. Recordem els cinc regidors que el PSM tenia a la segona ciutat de Mallorca.

Si ho pensam amb deteniment, era aquesta organització contradictòria, el PSM, i sobretot, una intel·ligent direcció política que evitava enfrontaments i divisions, el que convertí l’organització de Sebastià Serra i Mateu Morro en la segona força municipalista de Mallorca amb tendència, en uns moments, a superar, com es demostrava palmàriament, el PSOE i el PP en molts d’indrets. Tots aquells que ara ploren per la consolidació del bipartidisme PP-PSOE i que no han tengut cap mirament a ajudar a desmembrar el PSM haurien de reflexionar una mica quant al que significa realment la divisió actual del nacionalisme d’esquerra. I la pregunta final que tots aquells que volem la creació d´un bloc d’esquerra nacionalista com cal, el problema que tenim en ment, és que no podem deixar de pensar si el bloc pel qual hem lluitat i lluitam no haurà mort precisament el mateix dia que s’aprovà fer la coalició amb Esquerra Unida. No ho sabem encara. Els propers mesos, el resultat de les autonòmiques del 2007 diran, sense gaire possibilitat d’error, si realment la coalició ha servit de res o simplement ha certificat la mort de l´únic bloc nacionalista existent en la recent història de Mallorca: el PSM.

 

Vagi per endavant que aquest article no s’ha escrit, ni molt manco!, per a defensar Entesa per Mallorca ni Mateu Crespí. A més, i per aclarir la qüestió, cal explicar al lector d’aquesta secció que mai no he tengut cap relació personal o política amb els membres d’aquest nou grup nacionalista que, malgrat aquesta manca de contacte personal, em mereix, això també cal dir-ho, tot el respecte mentre sigui un instrument útil per a la consolidació de la nostra cultura i els drets nacionals i socials del nostre poble. Les meves relacions, primer de militant, després com a escriptor independent que sempre ha donat suport al nacionalisme d’esquerra de les Illes, han estat amb persones com Mateu Morro, amb el qual i en temps de la dictadura franquista vaig militar a l'Organització d’Esquerra Comunista (OEC), Sebastià Serra, Jaume Moncadas i tots els "històrics" que han mantengut la flama del nacionalisme en aquests trenta anys d’existència del PSM.

Amb Mateu Crespí només he tengut un contacte esporàdic aquests darrers mesos en relació a la crisi del PSM i a nivell de simple informació periodística.

He fet aquesta petita introducció per evitar mals estesos. En aquesta terra la gent és molt susceptible i en escriure articles d’opinió sempre hi ha algú, que imagina ser més viu que els altres, que hi veu intencions ocultes en tot allò que surt publicat damunt els papers.

Voldria dir que, en referència a la crisi del PSM i a la posterior divisió del partit en dos grups divergents, PSM i Entesa per Mallorca, el que més m’ha molestat de part de gent propera a Esquerra Unida és la qualificació de "dretans propers a UM" dirigida als membres de les agrupacions que han decidit formalitzar Entesa per Mallorca com a organització política. Els insults, el munt de disbarats que s’ha dit en referència als que han marxat del PSM, no té nom. Gent que mai no ha tengut cap relació amb el nacionalisme progressista, molts pijoprogres que han estat anys i més anys blasmant el PSM i el nacionalisme d’esquerra, ara, atribuint-se no sé sap quina mena d’"essències esquerranes", demonitzen les persones que no estan d’acord amb la coalició amb Esquerra Unida dient que tots aquells que hi divergeixen "són uns venuts a UM i que només cerquen endolls, cadiretes i bons sous al costat de Maria Antònia Munar".

Aquesta gent era la mateixa que en temps de la transició atacava el PSM per "radical i extremista" per no haver acceptat la constitució monàrquica i centralista i haver demanat l’abstenció en el referèndum constitucional. Són els mateixos que durant aquests darrers trenta anys han estat sempre al servei d’interessos forans fent tot el possible per demonitzar un partit, el PSM, atacat sempre per l’espanyolisme pseudoesquerrà de "grup petitburgès i culturalista sense relació amb la classe obrera". I gent que s’atrevia a dir aquestes ximpleries, al cap de quaranta anys de viure a Mallorca no havia volgut aprendre a parlar en la nostra llengua! Com si fossin "esquerrans" aquells que havien abandonat tota lluita republicana, socialista o nacionalista per a fruir dels bons sous i privilegis que atorga la gestió dels interessos del règim!

Caldria recordar a tots aquells que ataquen els membres d’Entesa per Mallorca dient que és una organització dretana que, en la història recent de Mallorca, no es recorda ningú tan oportunista ni tan mancat de principis com tots aquells que, per a poder viure d’esquena dreta durant aquestes tres darreres dècades, s’han posat sempre al servei dels interessos de les classes dominants. Tota aquesta munió d'exdirigents carrillistes que primer acceptaren totes les condicions del franquisme reciclat en temps de la transició per a demonitzar, posteriorment, tots els partits i persones que no eren de la seva corda.

Cal recordar igualment a tots aquests tèrbols personatges que en trenta anys no han fet res en defensa dels interessos de les classes populars mallorquines i les idees de república i socialisme que a vegades, i de forma oportunista, diuen defensar, que han estat precisament molts d’aquests "dretans", molts d’aquests "petitsburgesos", molts d’aquests "egoistes nacionalistes", els que han portat a coll les lluites principals de les Illes en defensa de la cultura catalana i dels nostres minvats recursos naturals; els primers igualment a servar la memòria històrica de la nostra terra en moments en que ells, el PCE i seguidors, havien pactat amb la dreta el silenciament de tota la història de repressió contra el poble.

Aquests "dretans" que han marxat de la futura coalició electoral PSM-EU són la gent que, juntament amb els que han quedat al PSM, aconseguiren ser la segona força municipalista de Mallorca, molt per damunt del PSOE. Els vots que recollien aquests "dretans" demonitzats d’aquesta manera simplista i sense sentit són els vots que han servit durant dècades al PSM per a portar una contradictòria, però eficaç política nacionalista i progressista a totes les institucions on hi havia membres d’aquest partit de "petitsburgesos". Són els vots d’aquests "dretans venuts a UM" els que possibilitaren la concreció del Pacte de Progrés l’any 1999 i la consolidació de l'única gestió progressista i avançada que ha hagut en la història de la nostra terra des del 1936.

 

Molt aviat ERC haurà de decidir de forma definitiva què fa en relació amb la coalició electoral EU-PSM. En referència al bloc d’esquerra nacionalista i la pèrdua de les sigles per tal d’iniciar la creació d´una nova força política illenca, ERC ja ha dit per activa i per passiva que no hi està d’acord. Joan Lladó explicà que un partit amb setanta anys d’història al darrere no es vol autosuicidar així, per les bones. Pert tant, en referència a l’entrada al futur bloc, EU-PSM ja saben que no poden comptar amb ERC.

El dilema per a ERC és un altre: concretar, sense esperar més, ja que les eleccions s’apropen a marxes forçades, les condicions de participació en l’acord electoral amb el PSM, els Verds de Llauger i EU.

L’acord electoral no és fàcil, malgrat que finalment els problemes trobin una solució adequada, perquè Joan Lladó i la direcció dels sobiranistes han declarat en nombroses ocasions que no volen fer de comparsa d’Esquerra Unida. Ii ho han repetit no una, sinó cada vegada que parlen de les eleccions de 2007.

El fracàs de la coalició d’EU-Verds amb la desintegració d´un projecte ecologista independent, la tragèdia personal i política de Margalida Rosselló, sembla que han estat exemples decisius en el camí de fer tot el possible per no repetir les mateixes passes que han portat a l'absorció dels Verds per part d’EU o a la neutralització política d’altres organitzacions en vies d’absorció. Tampoc no els convenç gaire el paper actual del PSM, el qual, malgrat que no ho diguin públicament, consideren amb poc marge de maniobra en relació a l’experiència en aquests afers que tenen els homes de Grosske i Miquel Rosselló.

ERC juga fort en les negociacions amb els seus hipotètics socis de coalició. Els militants d’ERC saben a la perfecció que no poden badar, ja que mai en la història de la formació han tengut una ocasió tan favorable per al seu propi desenvolupament orgànic. Recordem que ERC superà en vots Esquerra Unida en les europees i a molts d´indrets de Palma. Malgrat que les altres organitzacions no donin gaire importància a les europees, els independentistes sí que les tenen ben presents. Talment com tenen present que en aquests moments ERC disposa de més diputats a Madrid que els seguidors de Llamazares, sempre en crisi i a punt d’esdevenir extraparlamentaris si no tenguessin el suport actiu del PSOE. Mentre el partit de Grosske només té cinc diputats al Congrés espanyol, ERC en disposa de vuit. Convé recodar-ho.

Joan Lladó i Bernat Joan juguen fort en tots els camps possibles per a la seva actuació sabent que poden sortir guanyant molt si saben manejar bé les cartes de les quals disposen.

ERC sempre ha dit i repetit que no vol ser comparsa d’EU, i això vol dir anar a les eleccions en igualtat de condicions amb tot el que això comporta. Res de conformar-se amb un parell de cadiretes per a cobrar i callar davant les iniciatives polítiques dels excarrillistes i afins. Aquest és el trist paper que han vist fer als Verds de Margalida Rosselló i que ells no volen repetir. Com hem escrit una mica més amunt, malgrat ERC no sigui partidària del bloc sí que vol fer una coalició amb PSM-EU. Saben que anant en pla d’igualtat poden obtenir importants guanys polítics per a la seva formació. Aquesta entrada a les institucions sense condicionaments ni hipoteques a PSM i EU els serviria a la perfecció per a consolidar la seva presència pública, alhora que els garantiria uns guanys econòmics prou importants i una presència mediàtica essencial per al posterior desenvolupament del sobiranisme a les Illes. Per això mai no s’han tancat a les possibilitats d’acords i en aquests moments són a l’espera dels oferiments que en aquesta línia els puguin fer els futurs socis de la coalició electoral.

Per altra banda, tampoc tenen por de restar per uns anys lluny de la gestió del règim, ja que mai han deixat de banda la construcció del partit que, en pocs mesos, ha passat de tenir dos locals oberts a les Illes a tenir-ne deu, i cinc més que s’obriran properament a pobles on fins ara no tenien ni militants ni implantació, i on EU no en té ni n’ha tengut mai. S'ha de tenir en compte que un dels fets que més ha contribuït a augmentar el nombre de simpatitzants i militants d’ERC ha estat la crisi galopant del PSM esdevenguda després del darrer congrés, quan decidiren fer un bloc amb EU. L’escissió patida pel PSM no solament ha servit per a anar consolidant el grup de Mateu Crespí, Entesa per Mallorca, sinó que una part de l’antiga militància del PSM que arran de la crisi nacionalista se sentia orfe de referències polítiques ha acabat apropant-se a ERC.

En les fileres d’ERC hi regna un optimisme sà i amb bons fonaments. La difícil conjuntura en què es troben PSM i EU, aquesta darrera ja propera a l’extraparlamentarisme més total i absolut, fa que el paper de Joan Lladó i Bernat Joan esdevengui d´una importància cabdal tant per a la supervivència dels grups abans esmentats com per a la possible construcció d´una autèntica força sobiranista a les Illes sense empelts ni afegits de partits d’obediència estatal.