Els problemes de la coalició EU, PSM, Verds, ERC (V)

 

Per Miquel López Crespí, escriptor

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm

 

Els problemes a Eivissa-Formentera

Hi ha coses molt males d’entendre i, pel que anam constatant a través dels anys, el poder de la burocràcia partidista és un càncer només al servei d´interessos aliens als pobles i les persones. Aquestes primeres reflexions en referència a la mort del Pacte Progressista a les Pitiüses em vénen al cap en llegir les excuses que la direcció del PSOE eivissenc empra per a justificar aquesta gran errada política que, potser, només servirà per a perpetuar el poder del PP i d’Abel Matutes a Eivissa. No cal dir que la divisió de l’esquerra oficial facilitarà, i molt!, la possibilitat que hi hagi una nova victòria del PP a les Illes. La decisió dels dirigents del PSOE eivissenc és el millor regal que es podia fer a la dreta de les Illes i ens confirma la tesi que, a poc a poc, el que volen el PSOE i el PP és arribar a una situació el més apropada possible al bipartidisme d’estil britànic o estatounidenc.

Cal dir que els partidaris d’anar sols a les eleccions de 2007 guanyaren la votació per una amplíssima majoria: trenta-nou vots a favor de la ruptura del Pacte Progressista i dues abstencions. No hi podia haver una majoria més absoluta! Però que la direcció socialista eivissenca hagi aconseguit una majoria tan gran per a rompre la unitat antiPP a l’illa germana no vol dir, ni molt manco!, que hagi estat una decisió encertada. I el que més ens preocupa d’aquesta ruptura de la unitat de l’esquerra decretada pel PSOE és que ve "justificada" per un seguit de consideracions que no tenen agafadora.

Els dirigents socialistes eivissencs no han fet el més mínim intent de negociar un nou acord progressista amb ENE, ERC, Verds i EU. Tampoc, si és que tenien por de la dissolució de les seves sigles, no han volgut optar per la proposta d’anar a les eleccions de 2007 sota el rètol de PSOE-Progressistes. Res de res: s’han tancat en banda i han explicat a la premsa que han oficialitzat la ruptura de la unitat antiPP a conseqüència d´una sèrie d’anàlisis procedents de Madrid que afirmen que anant sols a les eleccions podran obtenir la majoria absoluta. Altres membres de la direcció socialista eivissenca han afirmat que anar amb "nacionalistes radicals", és a dir, amb ERC i ENE, posa en perill el vot moderat de centre, que és el sector que volen disputar al PP per a guanyar les eleccions. Sembla que la direcció del PSOE, que, pel que constatam, és completament dependent i subsidiària de Madrid, confia, més que en els votants de les Pitiüses, més que en l’efecte de les grans mobilitzacions antiautopistes, en l’"efecte ZP", és a dir, en el poder de la televisió espanyola condicionant, com de costum, l’electorat en direcció al bipartidisme.

Oficialitzant la ruptura del Pacte Progressista, afirmant que no volen saber res d’anar del bracet de "nacionalistes radicals", el PSOE eivissenc, a més de fer el favor més gran de la història al PP, també ens demostra una manca d’interès per reforçar la societat civil de les Illes. El PSOE no vol o no sap aprofitar el moment polític actual per a donar suport a totes les plataformes sorgides a l’illa germana en contra de la salvatge destrucció de recursos i territori. Confiar en l’"efecte ZP" per vèncer la dreta, rebutjar la possibilitat de consolidar la societat civil de l´illa germana, separar-se de les avantguardes nacionalistes, republicanes i ecologistes que han portat a coll la lluita per la nostra supervivència com a poble, només demostra els aspectes burocràtics d´un aparell de partit massa poc arrelat a l’autèntica realitat de la nostra terra. És la pura i simple burocratització de la vida partidista elevada a l'enèsima potència.

A part de tot això, que ja és prou greu, aquesta mateixa direcció política, la que ofereix la ruptura de l’esquerra oficial a la dreta, té encara la barra de recomanar "unitat" als "petits", com anomena, de forma menyspreativa, els òrgans de direcció del PSOE a ERC, EU, Verds i ENE. I, sense cap mena de diplomàcia, "recomanen" a ENE, EU i ERC que formin el més ràpidament possible el grup "Eivissa pel canvi" que, diu el PSOE, podria servir per a aconseguir el diputat que els mancaria per a treure el PP del poder.

Pensam que fer aquesta mena de declaracions representa un nou error polític del PSOE ja que, als ulls de l’opinió pública, converteix l’esquerra alternativa eivissenca en un simple apèndix del PSOE, útil tan sols com a bossa de vots que conserva dins la tanca totes aquelles persones i col·lectius que no confien gaire en l’"efecte ZP" i el PSOE. Pensam que no és de rebut oficialitzar la ruptura de la unitat antiPP i després, des de no se sap quina estranya suficiència, "recomanar" la unitat als altres per, posteriorment, aprofitar-se’n del possible o possibles diputats que puguin treure els que abans han estat rebutjats per "extremistes radicals". Tot plegat no té cap ni peus. Amb visionaris de tan poc seny i tan allunyats del sentir de la terra, el PP ho té molt fàcil per a revalidar una victòria aclaparadora.

 

 

La brega per les cadiretes

A mig any de les eleccions, i per a desgràcia de l’electoral d’esquerra, els partits que tudaren la nostra experiència progressista, les burocràcies partidistes que feren malbé anys de lluites populars i mobilitzacions en defensa de la terra, la pau i la cultura semblen enfangats en l’avorrida i desmobilitzadora discussió de qui va primer en la llista electoral. No solament no s’ha concretat com pertocava el bloc d’esquerra nacionalista que sempre hem defensat, sinó que ni tan sols una simple coalició electoral tampoc no acaba de marxar. A hores d’ara ERC ja ha dit que no vol dissoldre el seu partit en el bloc conformat per EU, PSM i el que resta dels Verds. Això sí, vol discutir en pla d’igualtat la seva inclusió en una coalició, però no obté la resposta esperada. Per si mancava poc, Grosske, un dels màxims representats de Llamazares a les Illes, s’acomiadava recentment d’ERC amb una nota en el seu bloc que portava el significatiu títol de "Adéu i bona sort, ERC".

L’elector progressista ho té cada vegada més complicat amb tanta brega per aconseguir algunes de les poques cadiretes que encara queden sota el paraigua protector de la socialdemocràcia espanyola. El nostre país no pot esperar gaire més per provar de canviar el desastrós efecte destructor d’aquests anys de control del PP. No solament es necessari canviar de polítics, es tracta de canviar definitivament de política i aconseguir que l’esquerra oficial, si arriba novament a gestionar una mica el règim, sigui molt més valenta que en el passat. Per bé que això sembla cada vegada més un miracle, ja que recentment molts dirigents del PSOE illenc demanaven perdó als empresaris per l’"aventura" que va significar l’ecotaxa i, penedits, prometien als poders fàctics de les Illes no qüestionar gens l’omnipotent voluntat dels hotelers i empresaris.

Però voldríem creure que aquesta vegada sí que, almanco, portaran a terme el Pla d’Ordenació Territorial que no saberen o no volgueren enllestir en els quatre anys de govern progressista.

El cert és que quan manca prop de mig any per a les properes eleccions el problema de la unitat, ni que sigui simplement electoral, resta molt enlaire. Molts votants progressistes, sotmesos encara al xoc traumàtic que va significar la derrota del Pacte de Progrés a les Illes, també han vist com el PSOE liquidava a Catalunya Principat una experiència que, en principi, semblava engrescadora: el tripartit barceloní. L’expulsió ERC del govern de la Generalitat, el fracàs sense discussió d’aquella prometedora experiència, deixà molts votants esquerrans orfes d’esperança. Ningú no ha analitzat encara amb profunditat el significat del fracàs del tripartit català, i ja seria hora d’estudiar les conseqüències que, per al poble del Principat, té l’enfeudament de CiU i de PSC als polítics madrilenys.

A Eivissa les aliances electorals tampoc no acaben de marxar. Recentment, el PSOE, en una maniobra que al nostre paper és completament suïcida, ha decidit matar el Pacte Progressista i enviar a les tenebres exteriors ERC, ENE, EU i Verds. Confiant en l’efecte televisiu "ZP", la direcció socialista de les Pitiüses, aconsellada evidentment per Madrid, pensa que sense "nacionalistes radicals" pot treure més vots i derrotar el PP. Pensam, i ho hem deixat escrit en aquestes mateixes pàgines d’opinió, que aquesta maniobra no té cap ni peus i regala el poder al PP no solament a Eivissa-Formentera sinó, de rebot, al conjunt de les Illes. La liquidació de la unitat de l’esquerra feta per la direcció del PSOE eivissenc liquida alhora l’esperança de canvi que les grans lluites antiautopistes havien consolidat en una àmplia franja de l’electoral progressista.

A nivell general de les Illes, tot és encara molt problemàtic, i muntar una simple coalició electoral contra la dreta no solament resulta dificultós sinó que, sovint, com hem vist en el cas recent del PSM, pot comportar la divisió d´un partit i la creació de noves organitzacions polítiques. ¿Quina sòlida unitat electoral es pot fer contra especuladors i depredadors sí quan comencen a concretar-se les primeses passes unitàries la gent surt escapada i organitza més partits que encara divideixen i subdivideixen l’esquerra fins a límits increïbles?

Dividit el PSM per voler anar de bracet d’EU, consolidada Entesa per Mallorca i estant a l’expectativa que ERC vulgui anar sola a les properes eleccions, ens trobam davant un desolador panorama electoral. Aquesta vegada pot haver-hi més partits i agrupacions independents que mai en la història recent de Mallorca. A tot això, el PSOE, el PP i Maria Antònia Munar miren l’espectacle de divisió i enfrontament feliços i sorneguers. I sense que poguem fer-hi gairebé res, donat el poc seny de molts dels nostres aspirants a polítics professionals, constatam com anam avançant implacablement envers el bipartidisme més galopant. No serà l’any 2007, em dirà el votant esperançat. És evident que, en les circumstàncies actuals els "petits" encara podran arreplegar algunes miques institucionals, però la pressió política de PP-PSOE, els mateixos errors de l’esquerra subsidiària de la socialdemocràcia, fan preveure, per a desgràcia de l’electorat progressista, que l’any 2011 serà el de la consagració definitiva del protagonisme de la dreta especuladora i de la socialdemocràcia espanyola. Si això es confirmava, el cicle de derrotes populars iniciat amb les traïdes i renúncies de la transició s’haurà tancat definitivament

 

 

El Partido Comunista de España contra Izquierda Unida

Per ara, en el debat de dissolució del PSM com a força política dins un bloc en el qual hi hauria els membres del Partido Comunista de España, tota l’antiga direcció dels prosoviètics mallorquins, el PCB-PCPE que dirigien Miquel Rosselló, Josep Valero, Lila Thomàs, etc., els militants d’EU, Verds i alguns independents, en aquest debat, repetesc, qui porta la iniciativa és, són, sens dubte, els personatges abans esmentats. Fa poc, l’exdirigent del prosoviètic PCB-PCPE teoritzava la necessitat d’anar concretant aquesta nova organització política i, avui mateix, Miquel Rosselló continuava en la seva aposta a favor del bloc. Aposta que, començam a pensar, potser fins i tot és estratègica i no tàctica conjuntural com ens pensàvem fins fa poc.

Dic que potser podria ser l’opció final per a la supervivència dels antics dirigents carrillistes i prosoviètics perquè ells també tenen maror de fons dins Izquierda Unida. Que ningú imagini que són només les organitzacions nacionalistes les que pateixen escissions i greus contradiccions internes! Ni molt manco! Precisament el PCE és una de les organitzacions d’àmbit estatal més expertes quant a divisions, escissions, ruptura de partits i organitzacions i supervivència de la seva burocràcia dirigent (almanco una part de la que es va crear a recer de Santiago Carrillo i tota la vella guàrdia que exterminà els partits marxistes –el POUM, per exemple- i liquidà tants i tants anarquistes –de la CNT-FAI- en temps de la guerra civil). Durant els anys seixanta el PCE tengué desenes d’escissions, concretades en tots els partits comunistes que, davant l’abandonament de la lluita republicana, nacionalista i anticapitalista per part dels carrillistes, formaren diverses organitzacions revolucionàries.

Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat "Corriente Roja", liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. Un error que ha fet d’Izquierda Unida una organització completament enfeudada a la socialdemocràcia espanyola, el PSOE, sense cap altre objectiu que, a recer de Zapatero, preservar l’esquifida representació que tenen a les institucions del règim i servir de reserva electoral del sector en teoria més "esquerrà" de l’espectre polític espanyol.

Francesc Frutos i Felipe Alcaraz no estan d’acord amb l’actual direcció d’IU que porta Llamazares i, fent pinça amb els militants de Corriente Roja, amenacen de tornar a reivindicar l’espai que ells anomenen "comunista". Els dos dirigents del PCE afirmen sense embulls que "no ens agrada l’actual forma d’Izquierda Unida i, per tant, volem canviar-la". Tot plegat significa un atac frontal a les posicions més reformistes dins d’IU.

En la reunió dels excarrillistes a Madrid, Frutos i Alcaraz han fet públiques les seves intencions de "sortir de la clandestinitat" a la qual havia reduït el Partido Comunista de España l’actual direcció d’IU. En un procés d’autocrítica molt proper, pel que sembla, a les acusacions de liquidacionisme anticomunista explicades per la coordinadora de Corriente Roja Ángeles Maestro, els actuals dirigents del Partido Comunista, esmolant les llances contra Izquierda Unida, han dit, reconeixent l’error que va significat abandonar tota referència al socialisme i al comunisme dins IU: "Estam en un procés especial. El Partido Comunista de España ha decidit sortir d’aquesta segona clandestinitat. La primera va ser amb Franco, la qual es coneix; la segona és sortir de la clandestinitat provocada pel nostre propi error. Havíem pensat que afeblir el partit o amagar-lo era un símbol de força pel que fa a Izquierda Unida, però pensam que ens hem equivocat".

Amb totes aquestes contradiccions internes no seria estrany que l’antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) que, pel que sabem, no té gaire bones relacions ni amb Corriente Roja de Ángeles Maestro ni amb l’actual secretari general del PCE, Francesc Frutos, hagi decidit fer una passa endavant i, qui sap, hagi decidit refugiar-se ja per sempre dins l’espai nacionalista i ecologista per a provar de subsistir uns anys més a les institucions. Si en un moment varen ser els Verds els que serviren als exdirigents del PCE per a sobreviure, ara, prop de l’extraparlamentarisme més total i definitiu, han trobat en la crisi del PSM la solució a tots els seus problemes interns i de supervivència.

No m’estranyaria que hi hagués certa dosi de sinceritat en aquesta aposta, la final i definitiva aposta dels exdirigents carrillistes de les Illes. Així com dins el PSM hi havia molta gent que no volia caure dins el parany d’Izquierda Unida, com s’ha demostrat amb l’escissió de Mateu Crespí i la constitució d’Entesa per Mallorca, també podem afirmar que Izquierda Unida té els mateixos problemes interns. La marxa d’Esquerra Unida de l’exconsellera de Benestar Social Nanda Caro, les crítiques que els Valero, Cámara i Grosske han tengut i tenen per part de Corriente Roja d’estar supeditats al PSOE i en temps del Pacte acceptar les iniciatives de Maria Antònia Munar i UM, així ho demostra. Ara només mancava que un important sector del Partido Comunista de España també els atacàs per "liquidacionistes". Qui sap si tots aquests problemes són els que finalment han decantat la fracció de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske a anar tallant amarres amb els seguidors més fidels de Llamazares i de l’espanyolisme més tronat. Però manca visualitzar com pertoca aquest canvi imaginari, una acció definitiva dels personatges de què parlam si volen guanyar credibilitat entre la militància i electorat esquerrà i sobiranista

Potser seria un bon moment per a Miquel Rosselló i l’actual direcció illenca d’Izquierda Unida de rompre definitivament els llaços que els uneixen a Madrid i fer-ho públic, després de la normal conferència de militants, en una de les rodes de premsa que tan sovint convoquen els nostres antics companys de l’Ateneu Popular "Aurora Picornell". Ben cert que aleshores, després d’aquesta ruptura pública, els articles que signen diàriament a favor d'un Bloc Nacionalista tendrien, n’estam ben segurs, una mica més de credibilitat política.