MIQUEL LOPEZ CRESPI
El títol d'aquest article és el mateix d'un treball escrit fa molt
poc per Miquel Àngel Maria Ballester. En aquest article, el nostre bon amic
encertava quan, parlant d'una hipotètica reedició de la coalició
Progressistes, deia: «Si un eventual acord nacionalista i progressista neix com
una aliança de perdedors, si el ciment unificador és la pura conveniència per
evitar el naufragi i no quedar sense representació institucional, no li veig un
futur gaire prometedor». En el fons aquestes paraules sintetitzen l'opinió de
molts sectors de l'esquerra alternativa de les Illes, de molts col·lectius
sindicals, pacifistes, ecologistes i antisistema que han encapçalat la resistència
al neoliberalisme dominant durant aquests darrers anys. L'antic dirigent de la
LCR i militant de la CGT Llorenç Buades ho ha deixat escrit en nombrosos
articles que es poden trobar anant al web Ixent; Josep Juárez, el dirigent de
la CGT, també ha expressat la seva opinió en aquesta línia.Tothom desitja que
les futures «plataformes» que es puguin constituir siguin horitzontals,
creades des de la base, donant el protagonisme a la societat civil.
Malauradament el debat actual sembla no anar en la línia defensada pels sectors
més dinàmics del moviment antimundialització. Cal dir que, en l'aspecte
purament electoral, els més ràpids en aquests moments són EU i el sector dels
Verds que ha aconseguit aïllar el projecte de moviment verd alternatiu i sense
dependències que preconitzava Margalida Rosselló. Els articles de membres
d'EU, PCE i excarrillistes com Pep Vílchez omplen les planes de tots els diaris
de les Illes. L'antic secretari general del PCE carrillista, Pep Vílchez
demanava aquesta aliança electoral en una carta titulada «Progressistes».
Abans, Miquel Àngel Llauger havia mostrat el seu acord amb la direcció d'EU
signant un altre articl e titulat «Un espai d'esquerra verda alternativa».
Miquel Rosselló, precisava totes les condicions del projecte. Un article
clarificador, tot sigui dit, en el qual ens feia veure com l'antiga aliança
electoral amb els Verds només era una tàctica conjuntural per a passar
posteriorment a la concreció de l'actual projecte. Tot plegat no seria gens dolent si no fos solament una unió de
circumstàncies per a salvar els mobles i, també, per què no dir-ho?, les
cadiretes dels dirigents implicats en l'operació. Els militants dels diversos
moviments i col·lectius ecologistes, pacifistes, sindicals i de defensa de la
nostra cultura volen la unitat, efectivament, però una unitat per la base, una
unitat que no tengui res a veure amb maniobres electoralistes. Aquesta necessària unitat per la base és la que sempre es demana i
mai no veiem concretada per part ni banda. Supòs que, en el fons, es tracta de
dues concepcions polítiques realment antagòniques: aquelles que provenen de
les burocràcies partidistes i aquelles altres que, com demanen homes i dones
del tarannà de Llorenç Buades, Miquel Àngel Maria Ballester, Josep Juárez,
Cecili Buele i tants d'altres militants i simpatitzants de l'esquerra
alternativa, el que desitgen és enfortir el protagonisme de la societat civil.
Enfortir la nostra societat enfront la desmobilització a què sovint aboca la
política de les organitzacions enfeudades a la dreta o als partits majoritària
de l'esquerra oficial, en cas la socialdemocràcia espanyola. Es tractaria de
bastir un tipus d'aliances que servissin per a reforçar el protagonisme del
poble, plataformes nacionalistes i d'esquerra útils, com escrivia Miquel Àngel
Maria Ballester, per a «connectar de veritat amb les necessita ts i demandes
socials» de la societat de les Illes. Que després es poden ampliar aquestes
unions per la base a les cúpules renovades de determinats partits? Ningú no ho
nega i, malgrat les provades contradiccions de l'esquerra de la moqueta, sempre
hem donat un suport crític i actiu a determinats projectes progressistes que
s'han fet des de la gestió del sistema, cas del nostre suport decidit a
l'ecotaxa en la passada legislatura. El nacionalisme d'esquerres es troba en un moment decisiu per a la
seva supervivència i és el moment de de dir el que vol fer en el proper futur.
Una posició que, efectivament, té a veure amb les eleccions de l'any 2007, però
també amb la supervivència d'un projecte de defensa del nacionalisme
d'esquerres.