EL NACIONAL-CATOLICISME

En el Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid s'exhibeix aquests dies, dins de la col·lecció de pintura religiosa “Encuentros”, el quadre “L'expulsió dels mercaders del Temple”, de Giovanni Paolo Panini. Però no més enllà de cinc-cents metres de la ubicació del quadre, a la Plaça de Cibeles, s'ha muntat durant aquests dies, per part de la jerarquia de l'Església Catòlica, el punt neuràlgic de l’anomenada pretensiosament “Jornada Mundial de la Joventut” (com si la joventut fos seva), una trobada de joves catòlics, subvencionada per mercaders, banquers i empresaris, amb la inestimable i genuflexa col·laboració dels governants i institucions d'un país suposadament aconfessional. Sembla que, malgrat l'obstinació de Jesús de Natzaret, els mercaders mai es van anar massa lluny del temple.
“Kit del pelegrí”: samarreta groga d'El Corte Inglés, amb el logo en la màniga; samarreta i pitral verd amb logo XXL de Caja Madrid, per a ús dels voluntaris de l'esdeveniment; motxilla de la Fundación Botín, per a tots, amb l'anagrama en un costat, a més de barrets d'Endesa, etc. Milers de joves, se suposa que creients, convertits (no sé si conscients d'això) en suports publicitaris gratuïts, reflex de l'operació empresarial anomenada “Fundación Madrid Vivo”, per finançar la visita de Joseph Ratzinger a Madrid i la trobada amb “els seus” joves.
Difícilment aquesta “Fundación Madrid Vivo” podria tenir un nom més adequat, ja que està composada per personatges, de bon de veres, molt “vius”: Emilio Botín (Banco Santander), Rodrigo Rato (Caja Madrid), César Alierta (Telefónica), Marcelino Oreja (FCC), Jaime Mayor idem, (PP), Juan Abelló (Torreal), José Manuel Entrecanales (Acciona), Ana Patrícia Botín (Santander UK), Catalina Luca de Tena (ABC), Julio Ariza (Intereconomía), etc., fins a un total aproximat de quaranta representants d'allò més granat de la banca, de les grans empreses i dels mitjans de comunicació més reaccionaris. Molts d'ells personatges corruptes, responsables directes de la crisi que ofega la societat, de dur a l'atur a molts milers de treballadors, i uns altres en la tasca constant de mentir i deformar la realitat davant l'opinió pública, en pro dels interessos més espuris. I com a president d'honor de tots aquests “vius”, el cardenal Antonio María Rouco Varela.

El fervor catòlic de tots ells és, lògicament, directament proporcional a les exempcions fiscals aplicades a les seves aportacions a l'esdeveniment, de fins a un 80%. I si a això cal afegir la posada a disposició d’infrastructures, allotjaments, transports, seguretat, ocupació d'espais públics, etc., per molt que diguin mentides els portaveus oficials, la realitat és que tot això, al final, ho hem pagat entre tots. I és difícil eludir una reflexió d'actualitat: amb només una part del que ha costat aquesta festa integrista, es podria evitar les més injusta i cruel manera de morir, la de gana, per a milers de refugiats somalis.
Així dons, el debat no és exclusivament econòmic, ni solament quantitatiu. El que s'ha viscut aquests dies a Madrid (m'ha agafat allí, de vacances) excedeix de bon tros d’un esdeveniment exclusivament religiós. L'exhibició ostentosa i pública d'un poder fàctic, l'Església Catòlica, davant la qual s'agenollen públicament polítics i governants de tot tipus és, sobretot, un esdeveniment polític. Amb l’anomenada “JMJ” la jerarquia eclesiàstica ha pretès, amb molta supèrbia, alliçonar a una societat que fa temps que li va donar l'esquena. Molts d'aquests jerarques, que se salten bona part dels deu manaments, i incorren en tots i cadascun dels set pecats cabdals, pretenen donar lliçons de moral al conjunt de la societat. “Sepulcres blanquejats”, que diria el seu Fundador.
L'Església, que encara no ha demanat perdó pel seu suport decisiu a la sublevació militar del 36 i als crims de la dictadura de Franco (passejava a aquest sota pal·li, “com si fos l'hòstia”, la Trinca dixit), es beneficia encara del concordat-xantatge de 1979, entre l'Estat espanyol i el Vaticà (un estat teocràtic, misogin i homòfob), pel qual una confessió religiosa amb aquest historial, practicada en l'actualitat per una minoria cada vegada més reduïda de la població, continua influint ideològicament, en especial en l’àmbit de l'ensenyament. I arremet sistemàticament, amb l'hostilitat que li caracteritza, contra lleis i disposicions relatives a drets i llibertats de les persones, aprovades pel Parlament. Pretén seguir fent-ho, “in secula seculorum”, encara que només sigui per a, malgrat la seva conducta, continuar disposant del gens menyspreable muntant econòmic, proper als 6000 milions d'euros anuals, que rep per part de l’Estat per diversos conceptes, en aplicació del Concordat.
Així doncs, la vigència del Concordat és la clau de tot aquest assumpte. Un pacte signat fa 32 anys, recentment acabada la dictadura, mitjançant el qual la Jerarquia eclesiàstica va cercar (i, pel que veiem, sembla que va aconseguir) perpetuar el nacional-catolicisme vigent en l'època de Franco. I en col·laboració amb els altres poders fàctics, especialment el capital, van imposar entre tots (amb uns polítics que ja apuntaven maneres) un model de transició cap a la democràcia que ha resultat una estafa històrica, com cada vegada es demostra amb més claredat, en l'actual context de la crisi.
Qualsevol govern democràtic denunciaria i anul·laria aquest Concordat. No faria gens de l'altre món. Fins i tot el govern irlandès, històricament sotmès a l'Església catòlica, ha denunciat al Vaticà per suposat encobriment de delictes de pederàstia. Del nostre, sincerament, no podíem esperar molta valentia. Duen any i mig agenollats davant uns lladres anomenats mercats, i així, davant Ratzinger, no han tingut necessitat de canviar de postura. Entre altres “gestos”, el govern de Zapatero ja s'ha menjat, amb patates, el projecte de Llei de Llibertat Religiosa. I si tot això ha succeït amb un govern es diu socialista i obrer, ens podem imaginar l'allau de caspa que ens caurà damunt si la dreta neofranquista guanya, si ningú no li posa remei, les properes eleccions generalíssimes, les del 20-N. Que Déu ens agafi confessats.
Però, per previsible, la notícia no ha estat tant la vinguda d'un personatge, hitlerià en la seva joventut, i que hauria avui de donar moltes explicacions sobre presumpte encobriment sistemàtic de delictes de pederàstia. Tampoc no ha estat inesperada l'organització subvencionada d'aquesta anunciada trobada de joves. Ni la vergonyosa submissió de les autoritats, que han permès tot això.
Em sembla més important ressaltar la mobilització ciutadana de Madrid el passat dia 17 d'agost, quan molts de milers de persones (bastants més de les que ells volguessin, i diuen) sortiren al carrer, en una calorosa tarda d'estiu, farts de suportar l'ocupació de la seva ciutat, i l'insult a la seva intel·ligència, per part d'una organització religiosa. Sortiren per plantar cara a la mentida, a la manipulació informativa, a les traves administratives, a la provocació i brutalitat policíaca, i a la inusitada ira de presumptes pelegrins. Sortiren malgrat tot, per reclamar la fi dels privilegis de l'Església Catòlica, i un estat laic. Aquesta va ser la notícia que alguns no esperaven. Vaig fer algunes fotos.
Des d'aquí, un profund respecte cap al dret de cadascú per tenir, o no, creences religioses en l'àmbit privat. De fet, algunes de les crítiques més dures cap a tot aquest circ papal han vingut, precisament, de grups compromesos de cristians de base. Aquest respecte ha de ser un dels pilars d'una societat lliure de castes corruptes, com la vaticana, i emancipada de la dictadura del capital i dels seus negociants sense escrúpols.

Pep Juárez,Agost de 2011.