DEL GRAU ÒPTIM DE RADICALITAT
Michel Husson
Es conta que l'economista Laffer va dibuixar la corba que el va fer famós en un tovalló de. paper ,Una taxa d'impost de 0% no genera cap ingrés, de 100% tampoc;hi ha aleshores , entre les dues, una taxa òptima que maximitza la recaptació fiscal. Es podria construir una corba idèntica mostrant que si "massa radicalitat mata la radicalitat",una radicalitat insuficient tampoc condueix al rendiment òptim.
Per a reprendre la fòrmula d'altre economista famós, Paul Krugman, és l'hora del radicalisme, no per un efecte de moda ideològic, sinó per tendències del capitalisme contemporani, en vies de radicalització avançada. Primer, és radicalment antisocial. L'ofensiva neoliberal està per franquejar un nou umbral, i es pot parlar d'un procés de "thatcherització" d'Europa. Seguretat social, jubilacions, codi de treball, negociació col·lectiva, situació dels desocupats,eleccions pressupostàries, moderació salarial: si es posen d'un extrem a l'altre totes les "reformes" encarades avui, es constata una voluntat de ruptura radical amb el principi de solidaritat com principi fundador d'una societat moderna.
El capitalisme contemporani també és profundament corrupte. Per a justificar les "reformes", invoca a la competència globalitzada que faria imprescindibles les reestructuracions i el questionament dels drets socials. Però darrere de la moda de la modernitat hightech es descobreix cada dia el que es fa sovint en el capitalisme:comptes trucades; tèrbols gabinets comptables, paradisos fiscals discrets; bancs amb negocis poc transparents; patrons que s'enriqueixen abundantment. Els casos en cascada(Enron als Estats Units, Parmalat a Itàlia, Adecco a Suïssa o Mannesmann a Alemanya) mostren que ja no es pot tractar com si es tractés d'algunes ovelles negres aïllades: és tot el sistema que apareix gangrenat, i aquest fenòmen no exclou al capitalisme "renà" amb reputació de "més civilitzat".
Finalment, el capitalisme avui fa córrer perills
radicals
als habitants del planeta:la seva incapacitat de lluitar
contra
l'efecte hivernacle o
contra
els
estralls de la sida remet a un factor comú, a
saber,
una
voluntat dogmàtica d'aportar
solucions
mercantils a problemas
que
no poden
ser
tractats
per una
simple disposició dels
mercats.
Enfront d'aquestes
involucions, el període recent ha mostrat
la
dramàtica ineficàcia de la proposta social liberal.
Consisteix
a acceptar
com
ineludible
la
mundialització capitalista mentre
que
s'esforça
en canalitzar-la,
per
a donar-li un rostre
humà.
Però aquest posicionament és manifestament poc útil. Aquí tampoc, no es
tracta
de
qüestions
de principis sinó de lliçons tretes de
les
recents experiències.
Així,
entre
1996 i 2001,es van crear deu milions d'ocupacions a Europa,
entre
ells dos milions a França. Ningú s’arriscaria a sostenir
que
aquest
resultat
encoratjador prové de
l'aplicació
de les receptes neoliberals. El
resultat,
per contra, es va fer possible per una relaxació de fet dels preceptes de
l'economia
dominant, l’existència d’un euro feble, i salaris que segueixen un
poc
millor
els
guanys de productivitat. No s'ha destacat de manera suficient que l'argument
central
del MEDEF pel que fa al pas a les 35 hores s'ha autodestruït.
Consisteix
a dir
que
la
reducció del temps de treball va conduir a un
alça
del cost de
treball
que
ha frenat l'ocupació
Però si això és veritat (que no ho és
, sinó
a causa
de la
intensificació simultània del treball) ja no és possible imputar
la
creació d'ocupacions a
la
baixa del cost de
treball,
i aleshores encara és més incomprensible. Després de
la
baixa
del dòlar i la congelació dels salaris, Europa està en
la
recessió, encara que el
retorn
a les
regles virtuoses hagués hagut d'estimular l'ocupació.
L'aposta
social liberal, simbolitzada pel
tractat
d'Amsterdam,
era
fer compatible l’ortodòxia monetària i financera amb l'ocupació.
Aquesta
aposta
es va perdre, i
aquest
fracàs ha desembocat en
una
crisi major, amb
la
ruptura del Pacte d'estabilitat.
El
que passa avui a Alemanya
il·lustra
encara
millor
el naufragi d’aquest
projecte:efectivament,
és el
govern
SPD-
Verds
el que ha impulsat endavant
una
"reforma"que
permet buidar de la seva substància un
model
social
que
podria servir de referencia al conjunt d'Europa.
Les
tensions
entre
la
parella
franc
-
alemanya
i la resta de la Unió manifesten
una
creixent divergència d'interessos
entre
els
Estats membres de la Unió, però això ja no
remet,
desgraciadament, a projectes diferents en matèria de
model
social.
Alguns
subratllaran
que
la
política
del govern Raffarin és
més
dura
que
la
de l’esquerra
plural,
que
apareixeria retrospectivament
com
un mal
menor. És innegable,que
totes
les
mesures
preses avui treuen profit d'un
terrè
preparat
per el
govern
precedent, o de les que no es van prendre.
En una tribuna apareguda a Le Monde de 26 de juny de 2003, Alain Bergounioux, secretari d'estudis del Partit Socialista,es preguntava el que faria un govern d'esquerra en matèria de jubilacions si tornés al poder. La resposta aportada a aquesta legítima pregunta era veritablement aterridora:caldria "entaular una negociació per a assegurar el finançament de la reforma Fillon". ¿Cal significar més clarament que la idea de qüestionar aquesta reforma és tan aliena a la reflexió social liberal com la de tornar sobre la reforma Balladour de 1993?
Cal conservar tots aquests elements presents en l'esperit quan volem apreciar les opcions polítiques presents per a les pròximes eleccions. Passem sobre l’argument mandrós de l'ascens dels extrems, com si fos equivalent voler suprimir l'impost sobre els ingressos i la fortuna (Le Pen-FN) i voler imposar ingressos al capital (Besancenot-LCR). Passem sobre el dubtós argument del vot útil: en efecte, on està la utilitat d'un vot l'alternativa del qual està limitada a arbitrar entre "estalvi salarial" i"fons de pensió a la francesa" mentre que se sap, des de la cimera de Barcelona,que l'esquerra i la dreta s'han posat d'acord en un "diagnòstic compartit"?Es deuria fer la pregunta d'altra manera i interrogar-se sobre la racionalitat del vot,dit d'una altra manera, sobre la seva adequació al grau de radicalitat dels projectes liberals. Llavors tenim dret a sostenir que l'oferta de l'esquerra radical és la millor ajustada als paràmetres de la situació actual. Aquest és sens dubte, l'únic mitjà de rompre amb la perspectiva desesperant d'una alternança sense fi entre una dreta de combat i una esquerra comparsa.