|
REFORMISME
SENSE REFORMES
Chris Harman
Hi ha una estranya idea que està circulant entre bona part
de l'extrema esquerra internacional. Es tracta que, com el
capitalisme ja no es permet el luxe
de concedir reformes que millorin la vida de la
gent, el reformisme com
poderosa ideologia del moviment obrer està liquidat. D'això es dedueix que la vella discussió sobre reforma o
revolució ja no té rellevància.
Aquesta idea és doblement equivocada. Primer,
suposa que la influència
de les idees reformistes entre la gent,
simplement depèn que puguin aconseguir-se reformes dintre del sistema. En realitat, el
reformisme, sigui del tipus que sigui, és la primera reacció natural de qualsevol grup
explotat o oprimit quan comença a
moure's per a enfrontar les seves
dificultats. Els seus integrants han estat educats en la societat existent i en general no consideren que pugui
existir altre tipus de societat.
Donen per assegut que les coses han
d'organitzar-se dintre de les
formes existents, de la mateixa
manera que algú que hagi crescut amb ulleres vermelles pensaria que totes les imatges possibles han de tenir aquesta
tonalitat.
"Les idees dominants
–com
van dir Marx i Engels– són les idees de la classe dominant". I com va
assenyalar Gramsci, el "sentit comú" de qualsevol societat
dóna
per establertes aquestes idees. En conseqüència la gent sempre planteja les
seves primeres demandes a la societat existent, en reivindicacions
que suposen la continuïtat dels trets principals d'aquesta
societat. Així, les revoltes camperoles en la societat feudal en general demandaven
que un senyor feudal o un bon rei reemplacés a un dolent. La Revolució russa de 1905
va començar amb manifestacions que li demanaven al seu
« pare » el tsar, que corregís els "abusos" dels caps de la policia i
dels gerents de les fàbriques.
Sota el capitalisme modern, és
freqüent que aquells que primer
protesten pensin que només amb la negociació sindical o una major pressió parlamentària resoldran els seus problemes. El
reformisme com moviment polític sorgeix en
tant la gent busca la forma d'organitzar aquestes negociacions o exercir aquesta pressió. La
primera acció sovint és dirigida per individus heroics que arrisquen la seva llibertat i fins i tot les seves vides. Això va ser així amb els primers activistes sindicals i els pioners del
cartisme a Gran Bretanya durant les dècades de 1830 i 1840, i va ser igualment cert 150 anys després en el cas d'aquells que, per exemple, van construir organitzacions
il·legals en la Sud-àfrica del
apartheid.
Però amb el temps es desenvolupa tot un aparell de funcionaris i representants per a unificar l'organització. Ells arriben a veure el seu propi paper de
negociadors o representants dintre del sistema existent com indispensable, i cada vegada més esperen poder
gaudir d'un estil de vida similar
al d'aquells amb qui negocien o amb
qui es barregen en les institucions
parlamentàries.
Tals avanços ocorren més
fàcilment quan el capitalisme s'expandeix i pot
permetre's el luxe de concedir-los reformes efectives als treballadors, com era el cas en les dècades de 1850 i 1860 a Gran Bretanya, o en la dècada de 1950 i començaments de la de 1960 en tots els països
avançats. En tals circumstàncies, els mediadors professionals sindicals i parlamentaris, poden donar crèdit a la millora en la
vida d'importants franges de treballadors.
Però el "sentit comú" de la
societat capitalista i les idees reformistes que flueixen d'ella, no desapareixen quan tals millores ja
no s'obtenen tan fàcilment. Ni tampoc desapareixen les organitzacions reformistes. Encara que la gent prengui
el camí de l'acció directa per
a protegir el seu nivell de vida, fent vaga o prenent els carrers,
pot ser persuadida d'abandonar la lluita per aquells que
argumenten que tot ha de transcórrer per les vies normals. Aquests arguments poden tenir efecte fins i
tot quan aquestes "vies normals" fracassin miserablement.
Una vegada i una altra durant
anys recents hem vist a líders sindicals i polítics reformistes limitant l'escala de l'acció,
per a després dir-li a la gent que el
fracàs per a obtenir resultats demostra que cap tipus d'acció pot funcionar...
A més, la possibilitat de reformes mai es tanca
totalment. Enfrontats amb una amenaça prou gran, els capitalistes li permetran a l'Estat concedir reformes i als reformistes adjudicar-se el crèdit per
elles. Ells saben que aquesta és l'única manera de guanyar temps per a poder
preparar atacs contra el
moviment que els estigui
amenaçat.
França l’any 1936 va ser un d'aquests
casos. El capitalisme mundial estava passant per la pitjor crisi de la seva història. Però, enfront d'una vaga en expansió i l'ocupació de totes les principals
fàbriques, el capitalisme francès
va permetre al govern del Front Popular recentment elegit, i que incloïa al capitalista Partit Radical,
introduir una setmana laboral més curta i les primeres vacances pagades. Però, quan el moviment es va apagar i els patrons van recobrar la iniciativa, van pressionar al mateix parlament per a eliminar la
majoria d'aquestes reformes.
Més recentment, el capitalisme
mundial es va trobar entre 1973-74,
en la seva pitjor crisi econòmica
des de la Segona Guerra Mundial, mentre els preus del petroli es disparaven. Però enfront d'una vaga de miners altament reeixida, que estava paralitzant a la indústria, la
poderosa patronal britànica festejava la tornada d'un govern
de minoria laborista que va acabar
amb la vaga, a canvi d'un gran augment de sous i diverses reformes (entre les més destacades, la revocació de les lleis antisindicals). Van veure això com l'única
manera de guanyar temps abans de retornar l'atac, un any després, exercint una pressió massiva i reeixida perquè el govern introduís controls de salaris i fes enormes retallades a l'estat
de benestar.
Aquestes experiències són molt rellevants avui. L'augment de la
resistència contra el sistema
durant els últims anys, no està
destruint automàticament la
influència de les idees reformistes.
Pensadors vinculats al moviment contra la
globalització tan distints com
Susan George, George Monbiot i Bernard Cassen, estan plantejant que són
possibles reformes efectives i
duradores, si existeix la combinació correcta de maniobres polítiques
des de dalt i pressió des de baix.
Molts dels nous líders sindicals d'esquerra estan dient a Gran Bretanya, que podem
"recuperar al Partit Laborista" o "tornar al Vell Laborisme". I potser,
més pretensiosament,
Hugo Chávez, Lula da Silva i Nestor Kirchner a Amèrica Llatina, estan plantejant que és possible abandonar el " neoliberalismo”, i
fer-ho sense afectar la propietat
capitalista dels mitjans de
producció.
En aquesta situació, els revolucionaris tenen encara per a dir el mateix que va dir Rosa Luxemburg fa més d'un segle, en el seu clàssic debat amb Eduard Bernstein. Estem en favor de la lluita per reformes. Aquesta és
la forma que el moviment pot començar a preparar les condicions per a desafiar al sistema en el seu conjunt. Però, en última instància, les reformes no
poden defensar-se sense un desafiament al poder de l'Estat, basat en l'activitat de la gent
des de baix.
El reformisme, vell i nou, nega
fins i tot la necessitat de
discutir sobre semblant desafiament
i, en la pràctica, sempre capitula en els
moments clau. Encara que només
sigui per aquesta raó, el debat no desapareixerà i no deu desaparèixer.
NOTA
Chris Harman és membre del Comitè Central del Socialist Workers Party ( SWP) de Gran
Bretanya, i dirigeix la seva
publicació setmanal Socialist Worker
|
Tornar
a la pàgina anterior
INICI
|