De Robespierre a Andreu Nin: el Tall Editorial publica París 1793 (I)


Per Miquel López Crespí, escriptor




París 1793 forma part d’una llarga sèrie d’obres històriques emmarcades igualment dins una concreta intenció de recuperar el passat, els moments cabdals de la humanitat, aquelles situacions en què l´home sembla que ha pogut tocar les estrelles, tenir l’univers a l’abast de la mà. Per tot el que hem llegit i investigat al respecte en aquests darrers quaranta-cinc anys, pels debats amb els sobrevivents de la repressió franquista, sabem el que significà haver enderrocat, i semblava que per sempre!, el poder del capitalisme, l’església i el militarisme. Ara ho veig ben clarament: en les idees bàsiques que portaren al triomf revolucionari de juliol del 36, triomf que perdurà fins als fets contrarevolucionaris del Maig del 37, hi havia novament la presència omniscient de la Il·lustració, tota la confiança de Rousseau en la possibilitat de bastir una humanitat nova, deslliurada de la maldat del passat. Hi havia igualment tot l’anticlericalisme de Voltaire esdevingut un esmolat bisturí d’ateisme militant que, després d’haver passat per les aportacions de Marx, Engels, els comunards de 1871, Lenin i les accions revolucionàries de les grans masses explotades de l'antic imperi tsarista, són la palanca que serveix per a enderrocar les esglésies o convertir-les en centres d’esbarjo per a la joventut, en museus de la ciència, tant a l’URSS de 1917 com a la València de 1936.

Aquests dies, mentre repassava les galerades de París 1793 que m’havia fet arribar l’editor, alhora que tornava submergir-me en els tortuosos carrers del París d’aquella època i participava amb els protagonistes de la novel·la en els encesos debats sobre art i cultura a casa del marquès de Sade o sobre la futura república universal dels homes lliures amb Marat i Robespierre, pensava novament en el fil històric que uneix sempre els revolucionaris d’un segle concret amb aquells que els precediren. L’esperit republicà dels Gracs romans, la seva lluita igualitària contra els privilegis de la societat esclavista imperial, el paper exemplar dels senadors de Roma que executen el dictador Juli Cèsar que vol anorrear les llibertats senatorials... no són part dels fonaments del 1793? L’enyor d´una república bastida sobre les runes dels privilegis, sobre els fonaments de la ciència i el desvetllament de les consciències que ha significat la Il·lustració, el mestratge dels enciclopedistes... no condiciona els debats de la Convenció, la fi del poder inquisitorial i vaticanista a França? En els escrits de Marat a L’ami du peuple... no hi són presents aquestes exigències d’igualitarisme i justícia social, de poder popular, de fer valer els drets dels sectors més desvalguts de la societat? Enlluerna, enmig de la grisor dels polítics oficials del present, repassar els escrits de Marat publicats en el llibre Jean-Paul Marat. Textos escogidos (Barcelona, Editorial Labor, 1973). Quin resum de les idees que perduraran, actuant en la realitat de cada dia, durant dos segles i que perviuen encara en molts d’indrets on els polítics remeiers d’arenes i cendres no han aconseguit adormir el poble!

Miquel Sureda de Montaner, amb els seus amics, els conspiradors que voldran acabar amb la vida del rei Carles IV en la famosa conspiració de Sant Blai, són, viuen, somnien un París revolucionari. Un París encès i revoltat on --i ho podem constatar avançant en els capítols que conformen la novel·la París 1793--, hi ha sectors que volen anar molt més lluny del que estan disposats a concedir els burgesos que fan costat a Danton i els girondins, l’ala dreta de la Convenció. Fins i tot l'Incorruptible, el tribú del poble, la mà de ferro de la Revolució que atura en un primer moment la contrarevolució, és desbordat pels obrers i artesans, per la petita burgesia empobrida pels especuladors, pel conjunt de capes que vol anar més enllà d´uns decrets que no qüestionen la propietat privada.

Els fils que ens uneixen amb els revolucionaris del passat! La memòria històrica! Me’n feia més conscient que mai mentre anava repassant les galerades de París 1793. Em demanava –i em deman encara!-- fins quan ha durat l’alè del 93. Quines aportacions a l’avenç de la humanitat, al somni igualitari, a les idees de canvi social fetes per aquells grans dirigents i ideòlegs perduren avui dia? Alguns historiadors diuen que el 1789 francès durà fins a l’enfonsament de l’antiga Unió Soviètica, el 1989. Dos segles dominats per les idees de Marat, Robespierre i Bafeuf, dels socialistes posteriors que sintetitzen Marx i Engels, però també Lenin, Rosa Luxemburg, Trotski, Gramsci?