roigimonserrat

Memòria històrica i antifeixisme: Edicions Roig i Montserrat publica Cultura i transició a Mallorca (I)

Miquel López Crespí, escriptor

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm

Ara ja farà prop de dos anys que l'amic i editor Sebastià Roig decidí portar endavant la publicació de Cultura transició a Mallorca. Curiosament, Sebastià Roig va ser un dels meus primers editors, el segon concretament ja que els meus reculls de contes inicials sortiren publicats a l'Editorial Turmeda. Em referesc als llibres A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974), obra que havia guanyat el Ciutat de Manacor 1973 de narrativa. Posteriorment, l'any 1974, amb Autòpsia a la matinada guanyava el Ciutat de Palma de Teatre 1974.

En aquells moments, érem a començaments dels setanta, Sebastià Roig iniciava el seu camí com a editor publicant els llibres d'alguns narradors i poetes que, amb els anys, tendrien una significació destacada en el món de la literatura mallorquina. L'any 1976 sortí al carrer l'edició que va fer Sebastià Roig de l'obra guanyadora del Ciutat de Palma de Teatre, Autòpsia a la matinada, obra que sortí quan s'apropava la festa del llibre d'aquell any al mateix temps que el poemari de Joan Perelló Baf de llavis. Miquel Mas Ferrà i Joana Serra de Gayeta publicaven alhora Massa temps amb els ulls tancats i Nosaltres esperàvem Mister Marshall. El dia del llibre presentàrem totes aquestes obres en un baret d'anomenada progressista, el "Pou Bo", a la barriada de Gènova. Sebastià Roig ens acompanyà en aquells moments tan importants per uns joves que començaven a escriure i, com us podeu imaginar, necessitaven del suport dels amics. De totes les il·lusions que despertaven en nosaltres aquells premis literaris i les primeres edicions dels nostres llibres n'he parlat en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart que edità l'any 2003 Edicions Cort de Palma (Mallorca), especialment en el capítol "Mallorca 1976: Miquel Mas Ferrà i Joana Serra de Gayeta".

I és ara, quan han passat trenta anys d'ençà de l'edició d'aquell Premi Ciutat de Palma de teatre i quan ja he publicat prop de cinquanta obres que, novament, entram en contacte amb Sebastià Roig, una de les persones que aleshores m'animà a continuar amb les meves dèries literàries. El projecte que aquesta vegada havíem de provar de portar endavant tenia relació amb la cultura a Mallorca i amb la nostra literatura i també, amb les diverses situacions polítiques que hem viscut el que s'ha anomenat "la generació literària mallorquina dels 70". Dels centenars d'articles referents a la transició a Mallorca i als escriptors i personatges de la cultura mallorquina s'havien d'escollir uns quants, que fossin representacions d'aquesta època i situacions, per a enllestir un volum que donàs notícia d'aquells anys esperançats i conflictius. És evident que, per a situar l'ambient dels anys de la transició i els fonaments que feren possible aquella situació político-cultural havíem de fer una mica d'història. Es feia necessari parlar de la influència de la postguerra, del franquisme, del resultat de la guerra civil en la nostra formació com a escriptors catalans de les Illes. I en parlar d'aquelles influències i condicionaments que determinaren, en alguns casos, la nostra actitud militant antifeixista en temps de la dictadura i la transició també havíem de provar d'incloure alguns apunts fent referència aspectes clau de la cultura catalana, espanyola i internacional en la nostra consciència i, possiblement, en la consciència de tota aquella voluntariosa generació d'homes i dones que, des de finals dels anys 60 fins a mitjans del 70 volgueren provar de canviar el destí aparentment immutable de la nostra societat. Era necessari començàs parlant dels antics resistents culturals i antifeixistes, de la dignitat servada en el temps obscurs, de la represa cultural catalana i antifranquista, del paper de la ràdio oficial i les clandestines, de les emissores estrangeres, del cinema dels anys cinquanta i seixanta, dels llibres catalans i espanyols que ens anaren conformant, d'homes com Francesc de B. Moll i de la importància cabdal de la seva feina inabastable, del paper del Concili Vaticà II en l'inici del canvi d'actitud en segons quins sectors de l'església catòlica, dels primers llibres, primer clandestins, després legals de Marx, Engels, Rosa Luxemburg, Gramsci, Luckàs o Sartre que arribaven a Mallorca, de Kubrick, Eisenstein, Buñuel o Orson Welles, per situar tan sols uns noms universals que, cada qual a la seva manera, formaren la nostra universitat d'estil i ens alletarem en el combat per un món més just i solidari... En el fons i ja ho anirem explicant, Cultura i transició a Mallorca és, en certa mesura, una ampliació i aprofundiment de molts dels temes que havia anat tractant en No era això: memòria política de la transició i en Cultura i antifranquisme. La introducció escrita quan es va publicar aquest darrer llibre a Edicions de 1984 l'any 2000, podria servir molt bé de resum del que significava i signifiquen aquests condicionaments en la nostra vida personal i col·lectiva, en la gestació de l'obra que hem anat bastint d'ençà finals dels anys seixanta i començaments dels 70.

Tots els llibres abans esmentats volen ser petites aportacions a la memòria històrica del nostre poble, esforços per deixar constància de fets i esdeveniments polítics i culturals sovint silenciats per la premsa oficial o, en el cas d'alguns dels nostres escriptors, menystinguts pel comissariat que malda per controlar la nostra cultura.

Aquesta era, sens dubte, la nostra intenció en iniciar el treball de recopilació de part del material publicat a premsa i revistes al llarg d'aquests darrers anys: centralitzar tota una sèrie d'articles referents a la cultura i la política a les Illes a fi d'aconseguir no restassin oblidats en les hemeroteques i, en el que fos possible, servissin per il·luminar aquells anys i també, molts d'aspectes del present.

Un primer resum dels meus treballs damunt la transició havia estat editat per Edicions El Jonc de Lleida el 2001. Parl de No era això: memòria política de la transició. A nivell cultural, una aproximació a la batalla cultural contra el franquisme i damunt el paper de determinats intel·lectuals mallorquins (Llorenç Villalonga, Pere Capellà...) va ser editat per Edicions de 1984. El llibre portava per títol Cultura i antifranquisme. Diversos resums dels meus dietaris d'aquell temps sortiren a Calima Edicions l'any 2002, Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie i el ja famós, pels atacs que patí per part del carrillisme, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) va ser editat per El Tall que dirigia Lleonard Muntaner el 1994. Tampoc no hauríem d'oblidar el llibre editat per Edicions Cort de Ciutat l'any 2003, em referesc a l'obra Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Llibre que en el mes de setembre del 2003 va ser presentat en la seu del Consell Insular de Mallorca pel poeta i investigador Ferran Lupescu, l'aleshores president de l'OCB Antoni Mir, la presidenta del Consell, Maria Antònia Munar i el professor i històric dirigent del PSM, Sebastià Serra.

En No era això: memòria política de la transició el que primava era la història estrictament política de la lluita anticapitalista i antifeixista per part dels partits i organitzacions que no pactaren amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. És el record de l'herència del BOC i del POUM entre l'esquerra revolucionària. Una herència recollida en bona part per la LC i LCR, l'OIC (L'OEC dels Països Catalans), AC, el POR... amb totes les insuficiències i mancances de rigor i de les quals pensam deixar-ne igualment constància escrita. Un llibre on es recorda la història, les concepcions polítiques i algunes lluites de l'OEC, la LCR, el PSM, aquelles organitzacions que foren sistemàticament capolades, exceptuant el PSM que ha resistit fins el moment present, per la dreta i l'esquerra nominal en temps de la transició. També en Cultura i transició a Mallorca s'insisteix en el paper de determinats grups polítics, per exemple les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) que, silenciats pels epígons del règim, esborrats de qualsevol història de la transició quan no criminalitzats a fons, tengueren una importància decisiva en la dinamització de la vida política, cultural i associativa de mitjans dels anys setanta a les Illes.

Les JEC, dirigides en un determinat moment per l'expresident de l'OCB Antoni Mir, foren l'organització juvenil revolucionària de finals de la dictadura més important, amb un nombre més gran de militants i foren la punta de llança de la majoria de manifestacions i accions antifeixistes del moment. Rere aquesta organització hi anaven, quant al nombre de militants, les joventuts carrillistes, però en una línia completament diferent a la dels joves antisistema de les JEC. Mentre que els joves carrillistes pugnaven per fer present entre la joventut illenca les idees de col·laboració de classes i de consens amb els franquistes reciclats, UCD per exemple, i seguien les instruccions fent referència a no lluitar per la República, ni per l'Autodeterminació ni pel marxisme revolucionari, les JEC eren tot el contrari impulsant en tot moment el combat republicà i antisistema. No vol dir que dins les joventuts carrillistes o de la socialdemocràcia no hi hagués honrats militants republicans i joves de formació marxista. No ho dubtam. Però el que volem dir era que les cúpules dirigents, controlades pels màxims dirigents del nefast carrillisme, el que primava era la política pactista i entreguista, a la dreta, del jovent i dels sectors del poble treballador controlats pel reformisme.

Recordem que són els anys del "matrimoni" entre els dirigents del "Movimento", Suárez i tot l'aparell franquista de l'estat esdevengut "aperturista" i els Carrillo-González. L'oblit de la memòria històrica del nostre poble és un dels fonaments essencials d'aquest pacte entre víctimes i botxins. S'ha d'oblidar la història republicana i antisistema, s'han de demonitzar i es demonitzen totes aquelles persones i organitzacions que vulguin servar la nostra història. És una tasca a la qual s'hi dediquen, amb deler i salvatgisme fóra mida, els antics intel·lectuals franquistes, ara esdenvenguts "democràtes de tota la vida" i els nous servils del règim procedents de les fileres del carrillisme i el felipisme que, com a pagament, seran endollats en institucions, fundacions, mitjans de comunicació i tota mena de llocs de comandament cultural i polític. Els joves de les JEC s'enfrontaren quasi tot sols a tota aquesta bestial endemesa enemiga. Aquests joves i coratjosos militants de les JEC, amb suport de l'OEC i d'altres grups esquerrans, principalment del MCI, els trostquistes o alguns anarquistes i nacionalistes d'esquerra, foren els primers en organitzar els primers actes en record dels afusellats pel feixisme a les Illes. Actes que, posteriorment, provaven de capitalitzar algunes organitzacions de l'esquerra oficial, avergonyides, per uns instants, del trist paper que els pactes amb la dreta els obligava a fer. Les JEC foren també el grup que més treballà per organitzar l'acte en honor del retorn de les despulles de Gabriel Alomar a Ciutat.

De totes aquestes lluites silenciades pel epígons del règim n'he parlat en el llibre No era això: memòria política de la transició, vegeu el capítol "La lluita per l'autodeterminació i la República en temps de la transició" (pàgs, 191-196).

Com escrivíem una mica més amunt, munió d'investigadors ben pagats i promocionats pels partits del règim han lloat, i fins i tot inventat, com si d'una novel·la es tractàs, les falses "heroïcitats" de molts tèrbols personatges i partits del sistema que, no feren res per la llibertat del poble, ans al contrari, pactant amb els franquistes reciclats i la patronal, posaren en tot moment entrebancs al protagonisme popular.

En aquest darrer quart de segle han sortit editades un munt d´històries oficials de la transició, però poques fent referència o historiant la realitat dels grups alternatius al sistema i als partits que, amb el suport de la dreta i la banca, s'instal·laren en la gestió del règim. Com escrivíem una mica més amunt, munió d'investigadors ben pagats i promocionats pels partits del règim han lloat, i fins i tot inventat, com si d'una novel·la es tractàs, les falses "heroïcitats" de molts tèrbols personatges i partits del sistema que, no feren res per la llibertat del poble, ans al contrari, pactant amb els franquistes reciclats i la patronal, posaren en tot moment entrebancs al protagonisme popular. I ara, vet aquí el que és la manipulació de la història!, "immortalitzats" en aquestes hagiografies del poder, es presenten com els únics i autèntics protagonistes de la lluita per la llibertat. Una autèntica vergonya, tot plegat.

Amb No era això: memòria política de la transició i amb la majoria dels llibres de memòries que he anat publicant en aquests darrers anys el que volia fer era retre un petit i sentit homenatge als oblidats, als grups i persones que, com les JEC, l'OEC, Gonçal Castelló, Valerià Pujol, Víctor Alba o el dirigent trotsquista Arturo Van den Eynde, que tant feren per la nostra cultura i per la causa del nostre alliberament nacional i social, foren sistemàticament silenciats per la colla d'oportunistes que ha provat de canviar el sentit de la nostra història i de la nostra cultura. En Cultura i antifranquisme i en Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart es tractava d'ampliar les qüestions estrictament polítiques de les quals ja havia informat en altres obres i ampliar-les fins al marc cultural per situar amb força l'obra i exemple d'alguns escriptors marginats i obres d'indubtable qualitat silenciades pel comissariat postmodern. Pens que, qualsevol persona que conegui mínimament el rerefons del nostre món cultural, no desconeix com. la repressió que la dreta i la pseudoesquerra exercí contra els partits que lluitaven per la República i l'autodeterminació, pel socialisme, també s'ha exercit i s'exerceix en el camp cultural contra aquells autors i obres considerats "dissolvents". N'hem parlat sovint de la campanya per fer oblidar a les noves generacions el mestratge de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Manuel de Pedrolo o Salvador Espriu, per citar només alguns dels intel·lectuals més coneguts. Si el comissariat neoparanoucentista que vol aclaparar-nos ha aconseguit molts dels seus objectius quan a demonitzar, menystenir i ridiculitzar la literatura anomenada "resistencialista".. ¿que en direm de tants i tants d'autors catalans que, en el darrer quart de segle, sense obeir consignes, portats pel seu tarannà independent, han volgut seguir l'exemple dels mestres? La marginalització, el silenci ha estat el que ha rebut i rep bona part de la intel·lectualitat catalana contemporània. Vegeu els noms de qui són promocionats per polítics i institucions. Pensau en qui promocionen les màximes autoritats de l'estat o qui cobrava i cobra bons sous de CiU o el PSOE el PP i veureu que sempre són els mateixos. Les obres, sovint magnífiques i d'una qualitat més d'una vegada superior a les dels endollats i promocionats, són sistemàticament silenciades, quan no sotmeses, com és el més freqüent, a campanyes rebentistes ordides pels clans i camarilles de l'endoll aferrades a les mamelles del poder. Els més de nou-cents escriptors de l'AELC en podrien parlar al respecte. Si cada qual contàs la història de les travetes que li han fet, dels atacs que ha hagut de patir, se'n podria fer un llibre o qui, sap, més d 'un, un munt de llibres que en donarien notícia concreta de tot el que ha passat en aquest darrer quart de segle.

Perquè sabem el que s'esdevé, perquè molts de companys i companyes del gremi ens han contat les malifetes que han hagut de patir en aquests darrers vint-i-cinc anys, perquè qui signa aquest article també ha patit i pateix el mateix que els amics de la confraria literària, és pel que he volgut deixar constància de l'obra de qualitat indiscutible, però que no ha tengut el ressò que mereixia, d'autors com Antoni Vidal Ferrando, Pere Rosselló Bover, Ferran Lupescu, Llorenç Capellà. Joana Serra de Gayeta, Víctor Gayà, Miquel Mas Ferrà, Rosa Maria Colom, Eusèbia Rayó, Miquel Rayó, Joan Soler Antich, Valerià Pujol, Gonçal Castelló, Neus Canyelles, Víctor Alba, David Jou, Josep M. Llompart i tants i tants d'autors que han lluitat i lluiten per ampliar el ressò i qualitat de la cultura catalana en el món.