En la mort de Salvador Castell
Ara t’has fet silenci.
Sense voler, una part t’ha vençut
i et nega el futur,
però res fuig del món,
tu ho saps i demà
allò que eres prendra nova forma,
nova vida i qui sap
fins on
podrem veure’t i com.
L’avenir no hi és encara
i només en resta passat,
la memòria,
perquè l’ara és tan breu
que tot ja succeí
i és record
allò que ens queda.
I al final sempre hi ets
perquè vas ser,
i perquè vas ser seràs
per sempre
una engruna en el temps,
una fita a descobrir
en la història,
una part no prescindible
pel que vas fer.
Ara sembles
un punt de referència
als cercadors,
una incògnita
a satisfer
amb l’evidència,
un punt de llum
intermitent
que amaga part
de la seva existència.
Però demà,
quan sigui passat
tot es sabrà.
Saber és ser,
I com tu saps,
ser és memòria.
Tot allò teu
mai no fugirà
dels registres
de la humanitat.
Aquesta és
la teva glòria.