En la mort de Salvador Castell

 tornar

Ara t’has fet silenci.

Sense voler, una part t’ha vençut

i et nega el futur,

però res fuig del món,

tu ho saps i demà

allò que eres prendra nova forma,

nova vida i qui sap

fins on

podrem veure’t i com.

 

L’avenir no hi és encara

i només en resta passat,

la memòria,

perquè l’ara és tan breu

que tot ja succeí

i és record

allò que ens queda.

 

I al final sempre hi ets

perquè vas ser,

i perquè vas ser seràs

per sempre

una engruna en el temps,

una fita a descobrir

en la història,

una part no prescindible

pel que vas fer.

 

Ara sembles

un punt de referència

als cercadors,

una incògnita

a satisfer

amb l’evidència,

un punt de llum

intermitent

que amaga part

de la seva existència.

 

Però demà,

quan sigui passat

tot es sabrà.

Saber és ser,

I com tu saps,

ser és memòria.

Tot allò teu

mai no fugirà

dels registres

de la humanitat.

 

Aquesta és

la teva glòria.