El Pacte secret Antich-Munar ja havia estat denunciat en el seu moment mitjançant una carta pública pel secretari general del PSM, Mateu Morro. Hi hagué gent que no ho volia creure. Ara, ja surt en els llibres i és evidència certa. Però el vertaderament sorprenent en l'estudi del professor Joaquín Valdivielso és la denúncia de les "imposicions" de certs poders fàctics als membres del Pacte i, pel que sembla i hem comprovat, aquests acceptaren sense gaire problemes. (Miquel López Crespí)

Els secrets del Pacte de Progrés

Per Miquel López Crespí

Joanquín Valdivielso, professor de Filosofia Moral i Política de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i col× laborador del Gabinet Tècnic i de la Secretaria de Medi Ambient de CC.OO. de les Illes és un d'aquells intel× lectuals, cosa rara, que no s'han lliurat a les privilegiades incitacions del Poder. D'ençà de la transició pactada entre els franquistes reciclats i els nous aspirants a sous i poltrones (un quart de segle d'abandonaments continuats de totes les idees, principis i reivindicacions històriques del moviment obrer), són pocs els intel× lectuals no absorbits per les diverses burocràcies dominants (polítiques, sindicals, acadèmiques...). En aquests vint-i-cinc anys de domini aclaparador de l'amnèsia i de la manipulació permanent de la nostra història, trobar aquestes "rares avis" d'esperit crític i independent com Joaquín Valdivieso és cosa digna de ser ressenyada i comentada.

En el capítol "Poder y hegemonía en la batalla de la ecotaxa" del llibre ¿A qué llamamos ecotasa? (Monograma Editores, Palma 2001) trobam una confirmació prou clara del que acabam de dir. La seva anàlisi de l'ecotxa és seriosa i segurament una de les aportacions científiques més importants a la qüestió de totes les que hem estudiat fins ara mateix. Però el que ens sorprèn més de la important anàlisi del professor Joanquín Valdivielso no és solament el material de debat que aporta al problema (que ja és prou valuós) sinó la valentia amb la qual afronta la gènesi d'alguns dels problemes del Pacte de Progrés.

Normalment els "intel× lectuals orgànics" a sou del sistema solen teoritzar la gènesi i postgerior desenvolupament de les repartides d'àrees de poder de 1999 en termes d'experiència personal místico-religiosa que esdevé, convenientment vestida amb les oportunes cites i els quatre noms de rigor, un fet històric d'"abast universal". En els laberíntics escrits d'algun sacerdot de la cúria al servei del zapaterisme hem cregut intuir com, una història que va néixer a Formentera, passava a les Illes per, després de "conquerir" el Principat (via Maragall i els seus "Ciutadans per al canvi"), serviria per acabar amb l'hegemonia del PP a Madrid i l'Estat Espanyol. Aquesta "experiència única" mitjançant el "socialisme llibertari zapaterista" (??) seria el mirall en el qual s'haurien de contemplar Europa, Amèrica, la Lluna i el planeta Mart. És la "quarta via al socialisme" (?) preconitzada pels hereus dels responsables de la nostra entrada a l'OTAN, dels casos Filesa, Gal, Roldán, de tants recursos d'inconstitucionalitat contra la nostra llengua i mil històries semblants més.

Bé, no tenim res a dir quant a creences místico-religioses. Tothom és lliure de pensar que la secta amb la qual combrega és la única dipositaria de la veritat divina. Però nosaltres, incrèduls des del temps de Demòcrit, seguidors de determinades escoles materialistes allunyades del fum de l'encens que surt des temples on els Suprems Pontífexs atorguen almoines als seus fidels servidors, som lluny d'aquesta barroera mitificació ideològica segregada pel poder per a justificar ben concrets estatus socials i polítics.

Anem a pams. El que ens ha agradat de l'estudi del professor Joaquín Valdivielso a estat (a part de la seva encertada anàlisi damunt l'ecotaxa) aquesta intenció materialista d'anar llevant vels i boirona damunt el famós Pacte de Progrés que, en el seu estudi, esdevé un simple repartiment de substanciosos sous i privilegis entre els diferents partits signants dels acords de 1999. Diu el professor Valdivielso: "El resto de instituciones, de mayor y menor peso, en el Govern se repartieron entre los partidos como estancos cerrados, tras un regateo de meses en que las cartas a repartir incluían no sólo conselelries sino senadores, consejos de administración en cajas de ahorros, etc. Del reparto, Els Verds se hicieron con la Conselleria de Medi Ambient; EU con Trabajo y Bienestar Social; PSM, entre otras, con Educación; y, PSOE con el grueso, del que destaca Turismo. El acuerdo, por lo que podemos suponer dificilísimo, conjugaba en parte las aspiraciones de cada uno y el peso que los electores le habían dado en el Parlament, con el elemento distorsionante de que fue pactado prácticamente a solas por Antich y Munar, que, por ejemplo, se negaba a negociar 'con verdes y rojos'".

Tot plegat prou conegut pel ciutadà de les Illes. Però Joaquín Valdivieso també resaltà en el seu estudi una evidència nova, poc estudiada, resultant dels acords de 1999: el paper preponderant que es donà a UM i Maria Antònia Munar. La qual cosa, evidentement, deixà en situació subordinada al PSOE, Els Verds, EU i COP envers la dreta representada per Munar.

El Pacte Antich-Munar funcionà a la perfecció: "...merced a contrapartidas desmesuradas (el control casi absoluto de un Consell de Mallorca con conpetencias multiplicadas y sin una cámara de control al gobierno) en relación al peso electoral del partido [UM], Munar aceptó a regañadientes dar un apoyo al Pacte que cuestiona y condiciona regularmente".

El Pacte secret Antich-Munar ja havia estat denunciat en el seu moment mitjançant una carta pública pel secretari general del PSM, Mateu Morro. Hi hagué gent que no ho volia creure. Ara, ja surt en els llibres i és evidència certa. Però el vertaderament sorprenent en l'estudi del professor Joaquín Valdivielso és la denúncia de les "imposicions" de certs poders fàctics als membres del Pacte i, pel que sembla i hem comprovat, aquests acceptaren sense gaire problemes.

Valdivielso explica aquests "misteris" tan poc coneguts en les pàgines 13-14 del llibre que comentam: "Podemos suponer que las negociaciones y el reparto posterior de cargos se hicieron bajo presiones adicionales, como las de sindicatos, asociaciones ecologistas, grupos mediáticos y, no menos, grupos empresariales. Por ejemplo, como han desvelado posteriormente protagonistas destacados, GESA (Endesa) vetó que Industria fuese a 'manos comunistas'. Más aún, y para volver a lo nuestro, las patronales hoteleras hicieron fuerza para que se hiciera con turismo Celestí Alomar, que ya había colaborado en la misma en el equipo de Cladera, en época del PP. Los propios hoteleros han señalado que 'teníamos toda la confianza en él', que 'era es nostro homo'. A nadie se le pasó por la cabeza que pudiera haber una confrontación entre Alomar, representante a la vez del PSOE y del Govern, y los hoteleros".

Que nosaltres sapiguem encara ningú no ha sortit a desmentir les afirmacions del professor Joaquín Valdivielso. Però els democrates de les llles, la gent que des de fa dècades hem donat suport al progressisme i a l'esquerra autèntica de la nostra terra ens agradaria saber què s'esdevingué de veritat el 1999. I, a part, del Pacte ja comprovat i denunciat pel PSM entre n'Antich i na Munar per a beneficiar-se de la majoria de privilegis polítics i econòmics que comporta la "sagrada unió" d'interessos, voldríem saber el significat de pactar consellers al gust de la patronal d'hostaleria i altres poders fàctics de les Illes. És d'agrair la valentia intel× lectual del professor Joaquín Valdiviesso denunciant públicament fets que, fins ara mateix, només eren rumors del carrer i que ara són confirmacions en tota regla.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (14-I-02)