L´imperialisme ianqui i les guerres del segle XXI

 

 

Per Miquel López Crespí

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm

 

Els analistes polítics d'arreu del món diuen que, amb la destrucció de les torres bessones del World Trade Center i la destrucció de bona part del Pentàgon (el cervell militar de la major potència del planeta) el món ha entrat en una nova era. I més que l'elevat nombre de víctimes innocents (el doble que durant l'atac japonès a Pearl Harbour, ja que allà en tengué dues mil tres-centes) el que destaquen són diversos punts tremendament significatius.

Tothom coincideix en la crítica a les diverses institucions policíaques i de seguretat dels EUA (començant pel FBI i acabant amb la CIA) i, el que és més significatiu, en la possibilitat que s'hagi entrat en una nova forma de fer la guerra. El baix cost econòmic i en vides humanes que han tengut els atacants al Pentàgon i a les torres bessones (unes dues-centes pessetes els cúters; dues-centes seixanta mil aprendre a pilotar un avió en les escoles de vol estato-unidenques) crea molts interrogants als estrategs del món sencer. Si un escamot de divuit persones (amb suport logístic d'una cinquantena de col× laboradors) és capaç de fer més mal al cor del capitalisme mundial que tota la potència del nazisme hitlerià o l'imperialisme japonès (que mai no pogueren atacar en territori estato-unidenc)... què es pot esdevenir a parir d'ara mateix?

Sembla que els gran imperis (entre els quals els EUA) s'havien preparat per a un tipus de guerra en la qual grans exèrcits s'enfrontarien a altres grans exèrcits (hi hauria per ambdues parts milers de míssils amb càrregues nuclears; submarins atòmics, bases gegantines per a bombardejaments masius...). Era una estratègia basada en l'existència de dues superpotències. L'escut antimissils patrocinat per Reagan (i que vol portar endavant Bush junior) anava encara en aquesta direcció.

Però tot ha mudat amb l'atac suïcida dels kamikazes que s'han llançat contra el Pentàgon i el centre neuràlgic del capitalisme mundial, a Nova York.

Diuen els comentaristes que el món occidental no està preparat per a fer front a un tipus de "guerra dels pobres" com el que hem tengut la desgràcia de contemplar aquests dies per les pantalles de televisió. Malgrat que la guerra de represàlia que en aquests moments està preparant al Casa Blanca tengués èxit (liquidar físicament els militants de qualsevol grup musulmà considerat integrista i, en opinió ianqui, proper al terrorisme)... qui pot assegurar que qualsevol grupet de dues o tres persones no continuen amb aquest tipus de guerra? Seria un autèntic problema per a l'occident ric, per a aquells estats que viuen del saqueig de les matèries primeres i del treball esclau de les nacions del tercer món, si s'hagués d'enfrontar amb més atacs de nous escamots suïcides. Ara, els milions i milions d'habitants de la pobresa, els candidats a la mort de fam, per malaltia, per subdesenvolupament pur i simple (manca de medicines; a Iraq no pot entrar ni el lleixiu ja que és considerat element per a fabricar armes químiques, i hi han mort en un any cent mil infants a conseqüència del blocatge estato-unidenc), saben que poden colpejar sense cap cost el cor de l'enemic.

És el que ha ensenyat la televisió a tota aquesta humanitat inexistent, que mor cada dia sense sortir per les pantalles, que no té veu ni ningú no se'n preocupa d'ells.

Ara tothom ha entès que les flotes del segle XXI són els mateixos avions estato-unidencs (i també poden ser els avions europeus, aquests que porten la gent de vacances a l'estat espanyol, a les Illes, a Grècia o Itàlia). Deu persones (diuen els tècnics militars), enverinant les aigües de les principals ciutats del món (París, Londres, Tòquio, Moscou, Nova York), poden matar milions i milions d'essers humans en segons. La guerra química també és a l'abast de la mà de qualsevol grupet de fanàtics que vulguin passar a la història amb un acte espectacular com el de l'atac al Pentàgon i a les torres bessones. L'arsenal d'armes químiques i bactereològiques és del més barats que hi ha en el mercat.

Hi ha indicis que apunten que productes químics com el clostridi i el botulí (entre molts d'altres) fabricats a la República Txeca ja són en mans de diversos grups terroristes. Basta una petita quantitat d'aquests mortífers elements amollats al bell mig d'una gran ciutat per destruir tota la vida que hi pugui haver en aquell indret.

Què les tropes ianquis puguin trobar i matar Mohammed bin Laden (acusat de ser el cap de l'organització que ha ensorrat les torres bessones de Nova York i ha convertit en runes bona part del Pentàgon) no solucionarà res en aquest nou marc de la guerra universal que s'apropa. Les tropes dels EUA poden conquerir l'Afganistan (sobretot si s'empren bombes atòmiques); poden segrestar i liquidar físicament milers d'hipotètics integristes islàmics, arrasar les seus de totes les organitzacions que simpatitzin amb aquesta manera radical de viure el fenomen religiós... però com impedir tota mena d'atemptats en el futur?

Ara ja sabem (ho han remarcat els millors especialistes en seguretat) que els EUA són un gegant amb els peus de fang. L'absolut fracàs de les tretze agències d'intel× ligència estato-unidenques ha estat històric. La seguretat del l'estat més poderós del món era garantida per un pressupost federal de més de quaranta mil milions de dòlars. Les agències disposaven de vint-i-cinc mil agents acuradament ensinistrats per a vigilar qualsevol possible acte terrorista als EUA. No hi mancava tampoc la disponibilitat d'infinitat de naus espacials. En el fons la major part del programa espacial estato-unidenc (i suposam que també els l'antiga Unió Soviètica) s'ha dedicat des de sempre a la investigació militar, a preparar les guerres del Pentàgon i per a missions d'espionatge militar i industrial.

Amb el pressupost en seguretat més gran que hom pot imaginar, la superpotència ianqui no ha pogut saber res de la conspiració ordida pels segrestadors del cúter. Major ridícul, impossible.

La fama del FBI s'ha ensorrat en dos segons. Pensem que aquesta agència de control i espionatge funciona (ella sola) amb un pressupost oficial (hauríem de veure el que hi ha de "fons reservats" al seu darrere) de tres mil milions de dòlars. Disposa d'onze mil quatre-cents agents d'investigació i dóna feina a setze mil quatre-cents empleats encarregats de resoldre tasques administratives, tècniques, comercials, de manteniment i de recerca científica. Aquesta agència (la més important del planeta) treballa des de cinquanta-sis oficines gegantines (més les altres que no són oficials i que romanen en el més absolut secret).

Els fracàs de tots els sistemes de seguretat estato-unidencs ha estat absolut, ja que la majoria d'agències existents als EUA (i especialment el FBI) tenen per feina quasi exclusiva el control dels ciutadans estrangers residents al país i, sobretot, la prevenció de tota mena d'actes terroristes (i, evidentment, el control de tots els ciutadans ianquis; l'FBI, per exemple, no és altra cosa que la policia d'àmbit "nacional" dels EUA).

La CIA (que no fa públics el seu nombre d'empleats ni el pressupost de què disposa) serveix (en teoria, com s'ha demostrat) per a reforçar el potencial de control del FBI.

La CIA, per a la qual treballen un percentatge igual o superior als agents del FBI, té com a missió essencial (a part d'ordir cops d'estat semblants al que enderrocà el president a Xile l'any 1973 amb l'acostumada matança de progressistes) barrar el pas a la "infiltració" d'agents de "l'enemic" dins els EUA. El fracàs de la CIA per a impedir o saber alguna cosa referent a l'atac de dia onze de setembre també s'ha fet evident a la vista de tothom.

Per si mancava cap cosa en aquesta llarga llista d'errors en la defensa hem d'afegir la ineficàcia de l'Agència de Seguretat Nacional (ASN) que té la seu a Fort Meade (Maryland) i que funciona amb un pressupost federal (oficial) de vint-i-un milions de dòlars i on treballen els millors analistes en qüestions nacionals i internacionals, els més experiments enginyers, físics, matemàtics i programadors del camp de la seguretat de tots els EUA. L'ASN era precisament l'encarregada de controlar el bon funcionament i eficàcia del FBI, la CIA i les altres desenes d'agències de control existents als EUA.

Cal destacar igualment la ineficàcia de totes les institucions estato-unidenques especialitzades en altres tasques de prevenció de possibles atacs suïcides com els que hem vist. Aquestes agències són: l'Agència Nacional d'Imatges i Mapes, l'Agència Nacional de Reconeixement, l'Agència d'Intel× ligència de la Defensa, el Servei d'Intel× ligència Militar, el Servei d'Intel× ligència de la Força Aèria, el de l'Armada, el del cos de Marines, el Departament del Tresor, el del Departament d'Estat i el d'Energia. Tot el sistema de protecció intern s'esbucà igualment que s'enfonsaren les torres bessones i bona part de l'edifici del Pentàgon.

Això és el que preocupa realment als analistes militars. Que els EUA potser guanyin la guerra al país més pobre del món malgrat aquest en el passat derrotás el colonialisme anglès, fes miques la invasió de la burgesia "roja" de l'URSS? És possible. Qui pot fer front al gegant del Nord, a una superpotència mundial (l'única en aquests moments!) com els EUA?

També és ben real que tropes especials de la coalició antiintegrista atacant-ne les seus a quaranta o seixanta països, puguin exterminar milers de seguidors extremistes de l'Islam. Això tampoc deu ser gaire complicat per a qui té en les seves mans tot el poder econòmic i militar del planeta.

El problema és un altre. Bush ha dit que la guerra serà llarga. I en això potser encerta. La televisió ha servit per a ensenyar a tota la humanitat com és possible colpejar salvatgement el país considerat enemic, sense disposar de cap exèrcit ni de cap mena de serveis de seguretat, sense tenir avions ni submarins, sense tenir ni un fusell, ni una bala, ni una simple pistola de joguina.

Tres, quatre mil milions afamagats, el milió i busques que han de morir de fam enguany (segons les estadístiques) han après que és possible desaparèixer d'aquest món emportant-se per endavant una bona part del poder de l'enemic. Què val una vida humana en aquest món en el qual set estats rics disposen de la immensa majoria de la riquesa del planeta i són indiferents a la mort de milions i milions de persones a conseqüència de la fam, les malalties, les guerrers ordides en els despatxos del Pentàgon? Un famolenc amb una ampolla de gas letal pot acabar amb l'existència de tot senyal de vida humana a Londres. Un suïcida amb una altra ampolla de verí llençada a les aigües d'una metròpoli de deu milions d'habitants pot fer més mal que un potència mundial bombardejant amb bombes nuclears.

No en parlem si rere un petit grup de quinze fanàtics hi ha un milionari tipus bin Laden que els compra petites (o grans!) bombes atòmiques!

Aquest és el canvi en la perspectiva del caos futur. Bush parla d'una "guerra que serà llarga i bruta". Una guerra que potser durarà dècades (fins que les condicions d'extermini en què es troba el tercer món no mudin una mica).

Fa por aquesta guerra futura "llarga i bruta". Però el "xip" dels estats majors de les grans potències imperialistes (i especialment el "xip" dels militars i agències de seguretat dels EUA) haurà de canviar si no vol tenir sorpreses tan desagradables com les que tengueren el passat dia onze de setembre. Els radars dels centenars de bases estato-unidenques escampades pel món, els centenars de milers d'agents de seguretat ianquis (CIA, FBI, ASN...); l'exèrcit de satèl× lits militars i d'espionatge que encerclen la Terra, hauran de mudar la direcció dels seus objectius d'investigació i control. Ara ja no es tractarà de saber si en una drassana de Sant Petersburg, Pequín o Tripoli es basteixen naus de guerra, submarins atòmics o si sota terra hi ha míssils amb càrregues nuclears per a colpejar Nova York o el Pentàgon. Tot això ha passat a la història amb els atacs de dia onze de setembre. A partir d'aquest dia, els milers i milers d'agents de seguretat i espionatge estato-unidencs (i de rebot tots els altres de l'OTAN, de qualsevol potència imperialista) hauran de vigilar l'infinit exèrcit de parades de bijuteria del planeta. Saber on es fan cúters, controlar les fàbriques que fan culleres i forquetes (fins i tot saber allà on es fan encara culleres i forquetes de fusta!); controlar les llimes d'ungles de les senyores, els escura-dents massa forts i consistents. Perill el talla-ungles, els ventalls dins dels avions, l'estoig de les ulleres, els vidres... alerta amb els vidres de les ulleres! Ni que siguin de plàstic! Tot pot ser un arma mortal, amb un potencial de mort com mai no s'ha vist fins el present.

Aquest i no un altre és el perill que ara mateix amenaça el poder superb dels imperis: una forqueta, un cúter, una llima per a les ungles, les ulleres... Com es pot fer front a tots aquests immensos perills que poden destruir (com s'ha demostrat) les torres bessones de Nova York, el Pentàgon...?