|
Què ha de fer un govern d'esquerra radical a Grècia ? Respostes a la crisi Del paper dels bancs i de la necessitat de la seva socialització La solució per a Grècia és la
cancel.lació del deute. ..................................................................... “L'estratègia econòmica
alemanya fundada en el creixement procedent de les exportacions no pot
ser imitada pels altres països europeus. Perquè un país exporti, cal
que hagi altres que importin. Si tots els països europeus perseguissin
augmentar les seves exportacions al mateix temps, seria un desastre”.
(Jean-Paul-Fitoussi) ..................................................................... La creació de noves ocupacions mitjançant l'estalvi creat per la reducció d'impostos (la proposta triada pels economistes liberals i conservadors) té un estímul econòmic molt baix, resultat, en gran part, que la població, que està profundament endeutada, no gasta els diners sinó que els utilitza per a pagar els seus deutes. Als EUA, només una tercera part dels fons adquirits a força de reducció d'impostos es va gastar en consum. Una mica més de producció d'ocupació va tenir la despesa militar. Però, on la producció va créixer va ser en els serveis públics i molt especialment en sanitat, escoles d'infància, serveis domiciliaris i serveis socials. Era en aquests serveis on la producció d'ocupació era més accentuada. És un error que el govern socialista espanyol no doni major importància a la inversió en aquests serveis públics per tal de resoldre la crisi, crear ocupació i modernitzar el país. Això és, per cert, el que està intentant fer l'Administració Obama a EEUU. És a través d'aquesta inversió pública que es modernitza el país i es crea ocupació alhora. Un indicador de la gran influència del pensament liberal en la cultura econòmica d'Espanya és que avui el debat sobre com reduir l'atur s'està centrant en la desregulació dels mercats de treball i no en com modernitzar i crear ocupació a força d'invertir i augmentar la despesa pública. (Vicenç Navarro 20,6,2009) ......................................................... De forma un poc abstracta, podríem dir que, a l'efecte de la crisi, l'estratègia revolucionària ha de buscar organitzar el moviment de la resistència cap a una perspectiva anticapitalista. Tota situació de crisi és, des d'aquest punt de vista, profundament contradictòria: l'atur afebleix a la classe obrera, la por al caos pot engendrar conservadorisme o resignació. Però al mateix temps hi ha un profund desastre no només de l'economia sinó també de la ideologia dominant: el capitalisme ens dóna avui la demostració de no poder respondre a les necessitats bàsiques de la majoria de la humanitat. La crisi qüestiona tots els preceptes neoliberals i fa caure molts tabús. Que puguem tenir avui una gran resposta al proposar la nacionalització dels bancs és un símptoma entre molts altres. La crisi fa també néixer un profund sentiment d'injustícia enfront de la violència dels propietaris per defensar els seus privilegis. Per tot això, cal protegir reivindicacions transitòries fundades en la idea de control: control sobre els fons públics lliurats als bancs i les empreses i control sobre l'ocupació a través de la lluita contra els acomiadaments. D'aquesta idea de control, podem passar a un qüestionament concret a la propietat privada. Aquesta perspectiva s'enfronta, a Europa, als projectes socialdemòcrates i a la dificultat d'una sortida política. A França, les lluites de resistència són de moment disperses i podríem dir que els països oscil·len entre la resignació i l'explosió social. Per a l'esquerra radical, l'agenda consisteix a posar endavant la perspectiva d'un moviment d'unitat, construint fronts de lluita que permetin l'expressió d'una radicalització de les masses.(Michel Husson)
Per quines raons lluitam ? Són moltes les persones que diuen que volen transformar el món. Una gent creu que la solució als problemes actuals és la restauració de la teocràcia (com ara mateix ho fan els fonamentalistes islàmics i com ho va fer l'absolutisme cristià), i altres creuen en la necessitat d'una societat autoritària, com fan els feixistes i ultradretans , els millors aliats de l'integrisme religiós cristià. Aquestes falses solucions significarien un retorn a una opressió i explotació de les persones encara superior a l'actual, que és desigual arreu del món. Però aquestes són solucions que plauen a sectors de l'economia lliberal que conviuen de bon grat amb els sectors ultramontans religiosos als qual instrumentalitzen per tal de fer negoci, perquè el lucre personal és l'únic objectiu de l'economia lliberal encara que s'enfonsi el planeta. Com a exemple tenim que la burgesia dels Estat Units ha afavorit sempre els integrismes religiosos de caràcter cristià, musulmà, budista, afavorint els talibans contra la ocupació russa, fent bones miques amb el govern fonamentalista d'Aràbia Saudita, propagant el poder de les sectes ultramontanes cristianes a l'Amèrica Llatina. Els lliberals són d'aquells que no creuen en més futur que l'herència que puguin transmetre als seus fills més immediats. La resta no compta per a ells. La vida és breu i en ella es tracta de guanyar espais de poder econòmic i de satisfacció dels capricis personals a costa del que sigui. No creuen en més vida que la que volta el seu melic i si han d'explotar exploten i si han de robar legalment roben a la ciutadania. Són els que millor constribueixen a l'extinció del planeta, i a la fam en el món, perquè és d'una societat desigual d'on obtenen el seu lucre. Els socialistes actuals són una excrecència de l'esquerra que es bastí a qualsevol nivell internacional a partir dels interessos personals dels tecnòcrates dels aparells polítics, i especialment aquells que ocupaven càrrecs institucionals i s'havien professionalitzat en la política. Per tal de conservar els seus privilegis personals no dubtaren en aliar-se als sectors més reaccionaris de la societat com es va fer palès quan tancaren files al voltant de les burgesies dels seus estats nacionals en la guerra de 1914. Varen assassinar Karl Liebknecht, Rosa Luxemburg , i varen acabar en un acte terrorista amb la vida de Lenin, ferit de mort. Aquesta excrecència de l'esquerra ha sobreviscut gràcies a la seva aliança amb la dreta al llarg dels anys i en ella s'han trobat tots els que han volgut instrumentalitzar en benefici propi la gestió de la pobresa. Fan la funció assistencialista que varen fer alguns religiosos en èpoques passades. En determinades circumstàncies han generat empreses públiques estatals governades sense mecanismes de participació democràtica, i amb la repetició dels esquemes piramidals de poder, però actualment són lliberals sense espai polític propi, perquè només conserven el nom per tal d'enganyar a l'electorat. Han gaudit de milers de falsos conversos de l'esquerra revolucionària que per interessos personals, sempre econòmics, han acabat digerits en les seves files. Els partits comunistes, generalment estalinistes, siguin en versió xinesa, albanesa, russa o altres derivats de la Tercera internacional, formen part d'un univers degenerat de la voluntat socialista que va situar tots els drets i poders reals en una nova burocràcia, i que encara els trotsquistes es barallin per a desxifrar la naturalesa de la URSS o de Xina i d'altres satèl·lits és un absurd, perquè allò que de veritat interessa a la població és qui maneja el poder, i el poder polític i econòmic personal de molts estalinistes va ser superior al de molts capitalistes burgesos en tant que la població no tenia dret a res. En aquest sentit, l'estalinisme és el pitjor dels poders concentrats i centralitzats en una oligarquia política que es proclama socialista però que no ho és. És un poder concentrat en poques mans, encara pitjor que el dels socialistes i superior fins i tot als dels feixistes. L'estalinisme no és millor que el feixisme.. Només la confluència dels sectors revolucionaris provinents de parts del trotsquisme i de l'anarquisme, i noves militàncies alienes als processos de degeneració socialista i mao-estalinista poden situar en l'actualitat una nova perspectiva de canvi social. Aquest és el camí. Però quina proposta social tenim ? Allò que ha de vertebrar l'alternativa a l'actual sistema que no és ni humanament ni ecològicament sostenible, i a les proves del milió de famolencs actuals al món, descartats els mots en el genocidi diari, ens remetem i també a la degradació del planeta provocada per l'ansietat de benefici inherent al sistema capitalista, és la voluntat de lluitar pels drets col·lectius en tots els seus aspectes, perquè només aquests poden garantir el creixement armonitzat dels drets personals. Cal creure en els drets personals, però no només en els drets personals d'una minoria, sinó en els drets personals i individuals de la majoria, expropiada del dret a la propietat per una minoria privilegiada , perquè allà on és treballa és del qui treballa i no dels seus rendistes, i expropiada per aquesta minoria privilegiada i explotadora, del dret a la subsistència. En aquest sentit defensam el retorn del dret a la propietat dels i les pobres, dels expoliats , al retorn dels drets de propietat als que no tenen on caure mots, i per això cal que els que han robat aquests drets als pobres els tornin mitjançant la seva expropiació. |