El Sou
El sou és el preu de la força del treball. Aquest preu oscil·la al voltant del valor de la força de treball determinat per les lleis de l’oferta i de la demanda. Ara ¿quina és normalment, en l’economia capitalista, l’evolució de les relacions de força, del joc de l’oferta i de la demanda de mà d’obra, durant el curs del cicle? Durant el període de recessió i de represa, hi ha una desocupació que gravita sobre els sous, i els treballadors topen amb dificultats molts grans en la lluita per a obtenir augments considerables de sou.
¿Quina és la fase del cicle més favorable a la lluita per l’augment dels sous? És, evidentment, la fase durant la qual hi ha plena col·locació i fins penúria de mà d’obra, és a dir, la fase darrera del “boom”, de la conjuntura “rescalfada”.
És en aquesta fase quan és més fàcil la vaga per al augment dels sous i quan els patrons tendeixen més a concedir augments de sous, fins i tot sense vagues, sota la penúria de la mà d’obra. Però qualsevol tècnic capitalista de la conjuntura vos dirà que és precisament durant aquesta fase que és més perillós des del punt de vista de ”l'estabilitat” de fer vagues i de fer augmentar els sous, encara que no sigui afectat el percentatge de benefici capitalista. Vos dirà que si augmenteu la demanda global quan hi ha una plena col·locació de tots els “factors de producció”, la demanda suplementària esdevé automàticament inflacionista.
En altres termes: tota la lògica de l’economia concertada consisteix precisament a mirar d’evitar les vagues i els moviments reivindicatius durant l’única fase del cicle en què les relacions de força juguen a favor de la classe obrera, és a dir, durant l’única fase del cicle durant la qual la demanda de mà d’obra supera amplament l’oferta, durant l’única fase del cicle en què els sous podrien pujar molt, en que la tendència a l’empitjorament del repartiment de la renda nacional entre sous i beneficis en relació amb els assalariats podria modificar-se.
Això vol dir que els empresaris necessiten acords per a impedir els augments de sou anomenats inflacionistes durant aquesta fase precisa del cicle, de manera que es redueix el percentatge global d’augment dels sous al conjunt del cicle, és a dir, d’obtenir un cicle en el qual la part relativa dels assalariats dins la renda nacional tendeixi a baixar de manera permanent. Per si mateix, durant la represa econòmica, ja tendeix a baixar, perquè, per definició, és un període de puja del percentatge de benefici. I si, durant el període de conjuntura favorable i de plena col·locació s’impedeix als obrers la correcció d’aquesta tendència, això vol dir que la tendència a la deterioració del repartiment de la renda nacional es fa perpètua..
En qualsevol cas és fals dir que l’augment dels sous superior a l’augment de la productivitat és automàticament inflacionista en el període de plena ocupació. Només és inflacionista si deixa intacte el percentatge de benefici del patró. Mentre es transfereixi el poder de compra dels capitalistes als treballadors no hi haurà gens d’ inflació
Ernest Mandel
