Una de les qüestions que més m´han cridat
l’atenció en aquesta passada campanya electoral ha estat la
manca de protagonisme polític de l´esquerra alternativa. En el
fons, com tothom sap a la perfecció, més que l’esquerra
institucional ha estat l´esquerra alternativa, l´esponerós
ventall de plataformes, sindicats, organitzacions culturals,
pacifistes i ecologistes, la que ha portat a coll la lluita en
defensa dels nostres minvats recursos naturals, contra
l´especulació, els encimentadors i la corrupció que, pel que hem
vist amb el cas Andratx i altres de semblants, amenaça
d’esdevenir una plaga crònica per aquestes latituds.
Sovint els partits de l´esquerra institucional,
aconseguides les actes de diputats i regidors, signats els
pactes postelectorals, s´apoltronen en els respectius despatxos
i, excepció feta d’algunes intervencions parlamentàries de
circumstàncies, van deixant que passin els mesos sense actuar,
com seria el seu deure, com a valenta oposició a la dreta i als
poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics existents. És
aleshores, ho hem vist d´ençà que existeix el règim actual, que
són les organitzacions sindicals alternatives, les plataformes
creades per a fer front a les urbanitzacions salvatges i a les
gegantines autopistes que amenacen de destruir tot el que resta
de natura a les Illes; les organitzacions ecologistes, els grups
culturals entestats en la defensa i promoció de la nostra
cultura, les organitzacions juvenils antifeixistes, els
moviments nacionalistes d’esquerra, les associacions en defensa
de la memòria històrica, els únics que porten diàriament, al
carrer, a la societat civil, els enriquidors debats que tots
coneixem. És evident, tampoc no ho volem negar, que existeixen
alguns dirigents de l´esquerra institucional una mica coherents
amb el que diuen defensar. Pocs, però hi són; no en mancaria
d´altra! Però cal dir igualment que molts membres de l´esquerra
alternativa estan cansats d´anar a multitud d’actes solidaris
amb col·lectius represaliats i en crisi, en defensa de la
llengua i el territori, contra les agressions feixistes, sense
veure mai ningú cap d´aquells pels quals hem demanat el vot o
signat manifests de suport en època electoral.
Tot plegat és ben trist i ens demostra com, la
majoria de vegades, l´esquerra institucional només vol el nostre
suport o demana l´ajut d´aquestes organitzacions per a accedir
als llocs de gestió del règim, sense pensar mai a anar més lluny,
en lluitar de debò per les reivindicacions dels col·lectius que
hem ajudat a fer-los gaudir del poder que ara tenen. Sabem que
ens instrumentalitzen. Els deixam que ho facin només perquè
tenim unes ganes esbojarrades de veure fora de les institucions
els depredadors i encimentadors. Però haurien de saber que un
dia, i moltes vegades determinats fracassos electorals en són
una prova evident, deixarem d'oferir-los el xec en blanc que han
tengut fins ara mateix.
Si aquestes, la vampirització de la nostra feina,
són algunes de les mancances de l´esquerra institucional, també
l’esquerra alternativa pateix d´un caramull de defectes
debilitats que caldria eradicar. Hem escrit en nombres ocasions
que l´esquerra alternativa és l´única que es mobilitza
activament abans, durant i quan han acabat les campanyes
electorals. Sempre hem donat suport a tots aquests col·lectius
que, pensam, són el germen de la societat més justa i solidaria
per la que lluitam. Una esquerra que no lluita per la cadira,
els bons sous i els privilegis que comporta la gestió del règim,
sinó que la majoria de vegades actua sense esperar cap
recompensa econòmica, impulsada solament per un apassionat
moviment de revolta ètica, representativa del més valuós que
pugui haver-hi en la societat actual.
Però aquesta mateixa esquerra alternativa, la
que dinamitza i posa en moviment la societat civil, la que fa
progressar el nivell de consciència i organització del poble,
també té, com acabam de dir, greus mancances i deficiències. I
una de les principals mancances que hi trobam és que no sap o no
vol pressionar com pertocaria els polítics professionals de
l´esquerra institucional. En el local, en el carrer, en les
mobilitzacions, tothom valora i parla de les greus mancances i
dels entrebancs que ens posen sovint aquests professionals de
romanço que, en períodes electorals prometen solucionar la
majoria dels nostres problemes i que en haver obtengut la
cadireta tan estimada obliden de seguida el que ens han promès.
En definitiva, és l’esquerra alternativa la que
fa la feina dura, és a dir, la de treure el poble al carrer, la
de bastir els fonaments de la societat civil. Una feina que,
posteriorment, sol ser vampiritzada pels partits de la moqueta i
el cotxe oficial. I ens preocupa, i molt!, que aquesta esquerra
autèntica, la que lluita per principis i no per cadires, deixi
sovint el camp lliure per a les claudicacions de determinats
representats institucionals. Uns fem la feina necessària per a
provar de canviar la societat, i els altres, demanen el vot per
a ells i s´apoltronen a les institucions.
Sigui com sigui, hauríem d’aconseguir rompre amb
aquesta dinàmica malaltissa. Per a les properes eleccions s´ha
de fer una realitat que els col·lectius i organitzacions que han
portat a coll el pes de la lluita contra la dreta i contra
l´encimentament de les Illes, puguin dir la seva, tenguin un
protagonisme propi, serveixin per a condicionar l´esquerra
institucional. Es tracta de fer complir el que s´ha promès a les
eleccions: anar més enllà, sempre en direcció a nous horitzons
de progrés i llibertat per als pobles i les persones. Hauríem de
fer tot el possible, a partir d´ara mateix, per no servir
solament com a carn de canó de la política oficial, sinó ser els
autèntics agents del canvi social. Manquen articles crítics, una
autèntica coordinació dels col·lectius en lluita per a
fiscalitzar aquells que diuen ser els nostres representants.