tamassint

Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (I)

Pensava que ja no escriuria més novel·les sobre la guerra civil a Mallorca. Ha estat na Margalida Capellà, la feinada feta amb les entrevistes publicades primer a Última Hora i, després, en els dos volums Memòria de la guerra civil a Mallorca (1936-1939) – Dones republicanes el que em va fer capficar novament en aquella tenebrosa època d’assassinats i inimaginables tortures. Encara avui no sé com hi ha tants de pretesos crítics literaris nostrats que tenen la barra d´enlairar fins al súmmum del súmmum intel·lectuals del tipus dels germans Villalonga, en Llorenç i en Miquel, elements que col·laboraren de forma intensa amb els culpables del genocidi contra el nostre poble.

La primera novel·la que vaig escriure sobre la guerra civil tenia per títol Estiu de foc i va sortir publicada a Columna edicions l´any 1997. L´obra tracta del desembarcament republicà a Portocristo, de l´expedició del Capità Bayo per alliberar les Illes del feixisme l´any 1936. Posteriorment, a l´obra Núria i la glòria dels vençuts publicada per Pagès Editors de Lleida l´any 2000 aprofundiria novament en aquesta història de les milícies antifeixistes catalanes posant especial esment en l´aventura de les cinc infermeres que, posteriorment al reembarcament foren violades i assassinades pels feixistes a Manacor. L´odissea dels republicans mallorquins que s´hagueren d´amagar a la garriga, a l´interior d´alguna cova, ho vaig tractar a L´Amagatall, una novel·la que obtingué el Premi de Literatura Miquel Àngel Riera l´any 1998 i va ser publicada a la Col·lecció Tià de Sa Real de Caixa de Balears. Per si encara no bastàs tot això –vet aquí la força de la història d´un poble sobre la consciència d´un escriptor, diria un crític assenyat!- en un determinat moment vaig pensar que seria just retre un senzill homenatge als presoners republicans tancats a les presons i camps de concentració de Mallorca. Recordau que el meu pare Paulino López va venir a Mallorca amb un gran contingent de presoners, els homes que a Madrid havien resistit fins al final la barbàrie feixista. D´aquesta imperiosa necessitat sorgiren les obres Els crepuscles més pàl·lids, publicada per Lleonard Muntaner l´any 2009 i que havia obtingut el Premi de Narrativa Alexandre Ballester i Gardènies en la nit, una novel·la que guanyà el Premi de Novel·la de l´Òmnium Cultural i que va ser publicada l´any 2011 (El Tall Editorial).

A L’Amagatall i Un tango de Gardel en el gramòfon havia novel·lat el cop d’estat feixista del divuit de juliol a Palma i la posterior repressió contra els republicans de les Illes; a obres com Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts havia volgut deixar constància de les esperances de les llibertàries que volgueren alliberar les Illes quan vengueren, amb els milicians catalans del capità Bayo, a lluitar contra la reacció illenca i internacional. Després, amb Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, em vaig proposar donar forma literària, novel·lar molts dels meus records familiars que també estaven molt relacionats amb aquella època. Volia retre un homenatge, no solament als presoners republicans del Batallón de Trabajadores número 153 sinó també, i amb la mateixa intensitat, a aquelles dones que donaren suport als repressaliats pel feixisme. I, en aquest cas, l’homenatge podia esdevenir encara més intens. En iniciar la redacció d´Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit tenia en ment tot el caramull d’històries, dels fets viscuts pel meu pare en temps de la guerra. Les experiències amb els ateneus llibertaris, la concepció de la cultura com a una arma que havia d’alliberar la humanitat de la ignorància propagada pel clergat i tota mena d’intel·lectuals al servei de la burgesia. Un món d’il·lusions i grans esperances col·lectives esbucat amb la victòria feixista d’abril del trenta-nou. No endebades Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit volen ser el relat, passat pels acostumats filtres de la imaginació, de les peripècies del pare i la mare, del món de la postguerra, de les esbojarrades ànsies de sobreviure d’un jovent al qual, a força de mentides i repressió, se’l privava de viure en llibertat. Descriure, ressuscitar, recrear la intensitat d’un amor apassionat entre un presoner republicà i una al·lota mallorquina de casa bona era tot un repte. Les novel·les que ens ocupen són una visió crua i àcida dels darrers dies de la guerra civil, de la desesperació que encercla els combatents republicans quan veuen que són traïts fins i tot per determinats sectors dels seus comandaments, que a començaments de l’any trenta-nou han pactat amb Franco, imaginant, il·lusos, que el feixisme els respectaria graus i escalafó. Fins i tot els anarquistes de Cipriano Mera participaren amb entusiasme en la tasca d’assassinar comunistes – el vil assassinat del tinent coronel Barceló i bona part del seu Estat Major per part de Casado, Besteiro i Mera!- i antifeixistes de totes les tendències que no volien lliurar les armes a Franco!

Aquestes obres – ben igual que a Caterina Tarongí- volen reflectir l’ambient gris i opressiu de la guerra i la postguerra. Abans ja havia escrit que aquestes obres també són un particular experiment creatiu. Es tractava d’utilitzar diversos recursos literaris i, molt especialment, el monòleg, per aprofundir en la psicologia dels personatges. Com deixar constància del vitalisme accentuat dels nostres herois? Seria possible reflectir la complexitat de la seva existència, el valor amb el qual l’home i la dona en aquest cas, s’enfronten amb les adversitats de la vida? En començar a escriure, en redactar els primers esborranys, no estava encara segur de poder reeixir en la tasca que tenia davant meu. Podria transmetre al lector, amb força abastament, l’espectacular fortalesa d’esperit d’aquells combatents que donaren tot per la llibertat; el valor dels homes i dones que en els camps de concentració i les presons feixistes resistiren tortures, humiliacions, i que anaren amb el cap ben alt, dignes, fins al mur de les execucions? Com fer arribar a les generacions actuals aquell dinamisme infinit, aquella esperança inabastable en un esdevenidor lluminós?

Record que moltíssima gent m´encoratjà a seguir conreant aquesta temàtica. Hi hagué un article escrit publicat en el llibre de l´historiador Josep Massot i Muntaner Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002) explicant que aquestes obres parlaven de "...la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos" (Josep Massot i Muntaner)” i afegia “Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novelles dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.

`Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca collaboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l'Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...).

`Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de foc són fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi `Miquel Àngel Riera de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon, L'allota de la bandera roja, Nissaga de sang- és `producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles (Pau Comas)...` El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novelles anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos”.

Llegir, gaudir de les històries narrades en els dos volums de Dones republicanes de Margalida Capellà, ha significat tornar a trepitjar territori conegut. Altra volta, enmig de la putrefacció regnant, ensopegar amb els nostres, els homes i dones que lluitaren per la llibertat del nostre poble o que simplement caigueren, innocents, sota el fuet i les bales de la repressió més ferotge que ha patit el nostre poble. Era això el que cercava Margalida Capellà furgant en la memòria de les dones represaliades i torturades pels feixistes? Volia fregar amb paper de vidre els ulls d´una esquerra amnèsica, aquella que, oblidant els nostres, ho va vendre tot per a gaudir dels bons sous i privilegis que el poder oferia als servils?

Na Margalida, com el seu germà Llorenç, estan entestats en una batalla immensa contra els gegants de la manipulació i la mentida, contra la dreta que amaga els seus parracs feixistes amb l´excusa que ha aconseguit que anem a votar cada quatre anys. I contra la pseudoesquerra que, en estar al poder, no sap fer res per a llevar els monuments feixistes de Palma. Què feren els “nostres”, per esbucar el monument de sa Feixina dedicat al creuer “Baleares”? Res de res! Riure´s de les recomanacions de Memòria de Mallorca, dels centenars i centenars d´antifranquistes que volem una ciutat neta de la barbàrie genocida que ens ha oprimit durant tantes dècades. En Llorenç Capellà i na Margalida són especialistes a mantenir encesa la flama de la memòria històrica. En un altre indret parlaré més extensament de l´obra literària i memorialista de Llorenç Capellà. Ara només volia deixar constància de qui són, entre d´altres, algunes de les persones que han anat inspirant Caterina Tarongí i les altres novel·les que he anat publicant sobre la Guerra Civil.

Tanmateix, i facin el que facin els postmoderns i reaccionaris que manegen determinats aspectes de la nostra cultura, res no poden fer contra la ferma voluntat de molts escriptors illencs en la tasca de bastir, maó a maó, l´edifici malmès de la nostra història. Sí, potser els que durant quaranta anys han cobrat i viscut d´esquena dreta a conseqüències de les traïdes de la restauració borbònica (la “transició”) se`n riuen de la tasca de Margalida Capellà, de Llorenç Capellà, de qui us parla en aquests moments i de tants i tants escriptors amb una clara consciència de la història del nostre poble. Han estat dècades de patir el menyspreu dels oportunistes de les poltrones, d´aquells que renunciaren a la república, a la memòria històrica, als drets dels pobles a la independència per a poder gaudir dels diners que oferien els borbons i la banca espanyola que va portar endavant el procés de reforma del règim franquista. Just ara han tornat republicans en veure que els vots disminuïen i en haver entès que els joves que no visqueren les traïdes de la transició podien generar els vots amb què permetre’ls continuar gaudint de la cadireta. ¿Què saben (no ho han viscut!) aquests joves republicans del munt de cendra que, amb la dreta, feren caure sobre el record dels nostres morts i torturats? Els mateixos que manaren estripar les banderes de la República ara convoquen actes davant la plaça de Cort i, sense cap mena de vergonya, s´apunten a una lluita que nosaltres començàrem ja farà més de mig segle. Benvinguts sien, els nous conversos a la lluita republicana! Però que no vulguin fer-nos creure que sempre han estat republicans. Seria considerar-nos bàmbols i sense memòria dels fets de la restauració borbònica!

La publicació de la novel·la Caterina Tarongí m’ha fet reflexionar novament sobre les obres publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel×les, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèl×lic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enfocar els fets de la guerra civil.

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans.

En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

Crec que en les meves novel·les es pot copsar una certa influència de l’obra de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.

Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.

Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Es tractava, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Caterina Tarongí com El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quan a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.

A ran de la publicació de la novel·la Caterina Tarongí, m’he demanat sovint per les causes, els motius que fan que el ressò de la guerra civil perduri a través dels anys en la nostra literatura. Pens que aquesta influència, tant en els escriptors de les Illes com en els de tota la nació, ve donada, entre moltes altres causes, per la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura, pel preu tan elevat que el poble català i els seus intel·lectuals hagueren de pagar a conseqüència de la derrota popular l’abril de 1939. Com explica Joan Fuster a Literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1972): “Amb la caiguda de Barcelona, tocà el torn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. La llista dels que emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Josep Carner, Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i Carles Riba, Ferran Soldevilla, Joan Oliver, Rubió i Tudurí, Ventura Gassol, Francesc Trabal, C. A. Jordana, entre els de la promoció següent; i Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener, entre els més joves. Per un instant, semblà que Catalunya es quedava sense homes de lletres. La mort sorprengué en l’exili alguns d’ells: Pompeu Fabra, Puig i Ferreter, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, C. A. Jordana, Francesc Trabal, Pere Corominas, Gabriel Alomar, Josep Carner”.

És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. Aquesta presència omnipotent dels nostres, l’exemple d’aquesta brillant intel·lectualitat del país, condiciona de forma ferrenya les idees, la nostra forma d’escriure, la visió que tenim del món. I, sens dubte, és aquesta mateixa influència la que ha anat bastint l´univers literari i periodístic de Margalida Capellà i el seu germà Llorenç.

Sempre he tengut en ment el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... Recordava, sentia dins meu, com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart... Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo... I no caldria oblidar, com ens recorda Fuster a Literatura catalana contemporània, l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: “Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado”. Joan Fuster conclou el capítol “Història i literatura” del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: “La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar la novel·la Caterina Tarongí i totes les que anat escrivint sobre la guerra civil. Crec que cal deixar constància de quins són els mestres que ens han alletat, de quines influències culturals procedim,, just quan els “nostres”, sempre han fet tot el contrari del que comentam i, s´han passat els anys en els quals els ha estat permès governar enlairant i obrint casals no a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep M. Llompart sinó als més destacats col·laboradors amb el genocidi contra el nostre poble. Em referesc evidentment a Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà i altres agents al servei dels botxins de més de dos mil mallorquins i mallorquines.

Quedi clar, doncs, que nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Caterina Tarongí, Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.

Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (II)

Però tampoc vaig acabar amb la temàtica de la guerra civil escrivint les novel·les Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor) i Gardènies en la nit (El Tall Editorial), relat de la vida, dels patiments i les esperances dels presoners republicans venguts a Mallorca l´any 40. En un determinat moment m’adon que no he tractat com pertocava la vida dels guanyadors! Qui eren aquests mallorquins, què volien els intel·lectuals del tipus de Llorenç Villalonga? D´on sorgia el seu provat reaccionarisme? De quin món, de quina tenebrosa època geològica compareixen aquests monstres d´un passat remot? Ver aquí de nou la Inquisició endiumenjada de falangista, requetè, sacerdot i militar! Els germans Villalonga, Joan Estelrich o la nostra insigne poetessa Maria Antònia Salvà bastint poemes en honor al “General”. Llorenç Villalonga, lloant públicament Falange Española Tradicionalista y de las JONS alhora que blasma contra la cultura catalana i la Generalitat de Catalunya, contra el marxisme que vol acabar, diu, amb la civilització occidental.

A poc a poc anà sorgint de la meva enfebrada imaginació el món cultural i polític dels feixistes mallorquins en novel·les com Una Arcàdia feliç, publicada també per Lleonard Muntaner el 2010, i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, que va treure l´any 2012 Onada Edicions, de Castelló.

Després d´aquestes novel·les pensava que havia arribat el moment de plegar. Potser calia deixar de banda aquest univers de dolor, curull de malsons. Un temps que ens ha marcat de forma definitiva i que encara condiciona el nostre present cultural i polític si tenim en compte les lleis absurdes que redacta i porta a la pràctica el Govern del senyor Bauzá.

Però just ara mateix, quan em pensava que no tornaria a fer cap altra novel·la sobre la guerra civil, compareix na Margalida Capellà amb els seus llibres i modifica tots els meus plans.

La lectura de Dones republicanes em sobtà de seguida. La idea d´escriure una novel·la (i fins ara ja n´han sortit dues!) em va venir al cap ràpida, fulminant. Na Margalida em facilitava la tasca. A mesura que anava llegint la vida d´aquelles dones, els capítols es creaven dins la meva imaginació a una velocitat vertiginosa. Simplement es tractava de començar la feina i provar de fondre, en una sola (na Caterina Tarongí!) el torrent de vida palpitant que na Margalida em posava al davant. La prosa enèrgica, sense floritures, brillant, de na Margalida em situava davant un repte, i aquells que em coneixeu, ja sabeu com m´agraden els reptes. Es pot dir que l’impacte d’aquelles entrevistes va ser tan fort que li vaig explicar els meus plans de seguida, just en el moment que acabava de llegir la darrera pàgina dels dos volums de Dones republicanes.

Josep Massot i Muntaner ja ens ho havia advertit en el pròleg a Dones republicanes: “El lector atent trobarà en aquestes pàgines matèria abundant per a la reflexió i hi aprendrà sens dubte moltes coses. Les cinquanta-cinc dones que hi vessen els seus records, els seus patiments i els seus sentiments (a vegades d´oblit i de voluntat de reconciliació; altres vegades d´odi i de ressentiment) són molt variades, tant per la seva procedència (la majoria són mallorquines, però n´hi ha algunes de menorquines i qualcuna altra de fora), com per la seva edat (algunes pràcticament només saben el que han sentit dir a la família; altres, en canvi, varen viure de prop les incidències de la guerra), com per la seva formació (una bona part no varen rebre una instrucció adequada, com era costum aleshores a la pagesia, però altres procedeixen de bona família i qualcuna té fins i tot estudis superiors).”

Així, doncs, em vaig posar a escriure de seguida. Record que vaig trucar na Margalida i li vaig dir que era obligatori escriure una novel·la. Jo no sé si ella recordarà la meva emoció. Potser va pensar que estava esperitat. Coses d´escriptors! Però m’encoratjà a continuar endavant. El cert és que la meva antiga decisió de no escriure més novel·les sobre la guerra civil se n`havia anat en orris. Ara em pareixia que no havia escrit encara el que pertocava i que era tasca essencial provar de resumir literàriament tot el que na Margalida tractava a nivell periodístic.

Moltes de les anècdotes que podreu trobar a la novel·la són ben autèntiques; són les que expliquen les republicanes entrevistades. Simplement les he unificades per fer un relat que incorporàs tanta vitalitat, el batec de la vida que na Margalida ha sabut captar de forma tan magistral. Esper que la novel·la Caterina Tarongí estigui a l’alçada dels llibres/de les realitats que l´han inspirada!

Record el moment inicial de la primera pàgina en blanc. Vaig respirar profundament. De cop i volta em vengueren a la imaginació els records familiars de l’inici de la sublevació militar a sa Pobla, els relats que em va contar la mare. Parl de la resistència dels socialistes i carrabiners republicans a l’exèrcit i els falangistes. Precisament el primer capítol de la novel·la reprodueix ben exactament aquests moments cabdals en la història del nostre poble.

El socialista Jaume Serra Cardell i els carrabiners Juan Orozco Trulla i Cristano Valcárcel Moll pagarien amb la vida el seu valor i la defensa que havien fet dels principis democràtics.

Les pàgines de na Margalida Capellà en retornaven a la memòria les històries sentides a casa meva. Els trets, les corregudes pels carrers del poble, la bandera tricolor que portaven els que feien front a la sublevació i, més que res, serv a la memòria la descripció que em va fer la meva mare de l’ambient d’aquells moments: els plors i els crits de desesperació de les esposes dels carrabiners en assabentar-se que hi havia trets a la caserna... en uns moments la tranquil·litat d’un dia normal en la vida d´un poble mallorquí en aquell estiu del 36 mudava radicalment a conseqüència de la ràbia antidemocràtica de militars, clergat vaticanista i falangistes.

Llegir les entrevistes de na Margalida era com sentit la meva mare i la padrina parlar d’aquells fets terribles. La periodista sabia captar els detalls més senzills però alhora summament aclaridors que li explicaven les dones. Era com si entrevistàs la padrina, Martina Caldés Torrens, una pagesa poblera, creient i que no tenia res de republicana, però que sabia exactament tot el que va passar al poble en els anys de la guerra. Sa padrina Martina i el padrí Rafel Crespí Pons, el germà del batle Miquel Crespí “Verdera”, que va ser l´impulsor de l´Escola Graduada en els anys 20, tenien uns hortets. Sovint, quan era el moment de treure les patates o segar el blat, collir les mongetes i les ametles, anaven a la plaça on, cada matí, a partir de les cinc, ja hi havia els homes i les dones que, provinents de Muro, Campanet, Búger i tots els pobles dels voltants compareixien a llogar-se. Era aleshores, mentre la padrina i les dones feinejaven en el camp quan s´explicaven els fets espaventosos que la gent coneixia: les tortures al metge de Campanet, que cridà tota la nit demanant que el matassin d’un cop; els crits i tocs a la porta; els artesans, mestres i pagesos que eren obligats a pujar al camió a cops de culata; el “Visca la República”, que se sentia de nit o el “Despertau... ens porten a matar!”.

Davant la màquina d´escriure, a punt de començar el primer capítol de Caterina Tarongí, comprovava que no existia cap diferència entre la realitat descrita a Dones republicanes, entre la prosa concisa de na Margalida Capellà, i les històries que contaven les jornaleres dels pobles de Mallorca, la mare i la padrina. Eren les dones mallorquines parlant del dolor, del patiment que militars, sacerdots i falangistes causaven als treballadors.

És curiós constatar com els fills dels vençuts, com ara en Llorenç Capellà, la seva germana Margalida i l´autor de Caterina Tarongí, ens entestam a mantenir viu el record, la memòria dels anys del genocidi contra el nostre poble, contra la cultura catalana i l’esquerra mallorquina. M’adon que procedim d’un univers que no té res a veure amb el que han viscut molts fills i filles dels vencedors, determinats membres de l’"esquerra " que portaren endavant la reforma del règim franquista, la feina de la restauració borbònica; la “Transició”, solen dir-ne els corifeus de la defensa de l´Estat sorgit dels pactes d´aquells anys. Qui no recorda aquella amnèsia història, la prohibició de parlar dels nostres morts, la impossibilitat de portar banderes republicanes a les manifestacions, l´enlairament descarat dels borbons, la justificació d´una Constitució que consagrava “legalment” el mateix que Franco havia aconseguit amb la força de les armes i els assassinats en massa de progressistes de totes les tendències: la monarquia borbònica, la “sagrada unidad de España”, la impossibilitat de federar comunitats autònomes, l’economia de mercat capitalista, la negació absoluta de qualsevol provatura republicana, la negació del dret dels pobles a l’Autodeterminació?

A Mallorca era curiós veure personatges, fills de falangistes de categoria, dirigint determinats partits en teoria molt rojos però que predicaven l’oblit del passat, el silenci envers els crims del feixisme i perseguien les banderes republicanes que portàvem en aquelles primeres manifestacions de la transició. Els fills dels vençuts romaníem atents a tant de pacte amb el franquisme, amb tanta traïció per a situar-se a recer del poder, i no ho acabàvem de creure. Restàvem amb els ulls oberts, completament astorats, sense creure el que vèiem cada dia, sense arribar a entendre tanta capacitat de traïció només per a trepitjar moqueta, per a gaudir dels bons sous i privilegis que comportava –i comporta- ser criats del poder. A l’època de la restauració borbònica dirigien determinats partits d´esquerra els fills dels que tancaren els mostres pares a la presó. Eren els dirigents que pactaven amb els companys de guerra dels seus pares l’oblit de la lluita guerrillera, el combat per la República i el Socialisme, el rebuig a la independència de les nacions oprimides per l’Estat espanyol, la pervivència de l´economia d´explotació capitalista.

Bé, de tot això n’hem parlat en assaigs/assajos i en determinades històries de la transició. Ara mateix record L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), publicat per Lleonard Muntaner; Cultura i antifranquisme, d’Edicions de 1984; No era això: memòria política de la transició, d’Edicions El Jonc; Cultura i transició a Mallorca, d’Editorial Roig i Montserrat; Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, d’Edicions Cort; i Novel·la, poesia i teatre: memòries 1968-2008, d’El Tall Editorial, entre d’altres.

Caparrudesa, ganes de portar la contrària als que ens volien i volen mantenir en l’amnèsia? La ràbia contínua dels vençuts, contra la injustícia? No bastava que el franquisme hagués exterminat de rel tota possibilitat de canvi progressista a les Illes, a la resta de l´Estat, sinó que ara, quan pensàvem albirar la llibertat, ens tornaven a explicar que –en interès dels pactes amb el franquisme reciclat- havíem de callar i que la nostra bandera era la de la monarquia. Qui no recorda aquell repugnant espectacle, el primer acte polític del PCE quan va ser legalitzat pels dirigents del Movimiento Nacional? I quin va ser aquest acte que va fer remoure dins les fosses comunes els milers d´antifeixistes i republicans assassinats pel feixisme? Encara avui es pot veure en els vells documentals d’aquella època: el Comitè Central del PCE (Carrillo i tota la tropa de “provincías”) enlairava la bandera bicolor i explicava que no era el moment de lluitar per la República. Quina vergonya! Milers d’antics supervivents de les batalles de la guerra civil, tantes persones que havien pogut sobreviure a les tortures i als llargs anys de presó, als camps de concentració franquistes, ploraven en constatar l’amplària de la traïció!

Quin fàstic en els anys 76 i 77 constatar que qui estripava les banderes tricolors eren els “nostres”. La Guàrdia Civil ja no necessitava molestar-s’hi. Formant part de molts de “serveis d´ordre” d’aquella època hi havia els nous guàrdies civils, els criats d´aquells que es preparaven a ocupar els locals sindicals, les poltrones institucionals, els seients d´ajuntaments i parlaments. Sí, ningú no ho nega: alguns d’aquests es reclamaven del marxisme i, els més agosarats, d´un abrandat anarquisme. Però els agradava més el que oferien els franquistes reciclats, el cap del Movimiento Nacional Salvador de España, l’inefable Afolfo Suárez, representació visible de la nova España de sempre, unitària, borbònica i procapitalista, teledirigida per l’imperialisme ianqui i la socialdemocràcia mundial.

No; nosaltres no hi érem ni hi volíem ser en aquest àpat salvatge, en aquesta orgia bastida damunt la sang i els patiments de milers i milers de republicans i republicanes de totes les nacions oprimides per l’estat espanyol.

Poca gent va mantenir-se fidel a la memòria dels nostres. En els anys vuitanta l’escriptor Llorenç Capellà va coordinar una eina bàsica per a tornar a trobar el fil de la nostra història. Em referesc als articles i documentació gràfica de Memòria Civil, aquella eina essencial per a la nostra formació que sortia cada setmana a Diario de Baleares. Posteriorment, conreant la memòria oral, ben igual que na Margalida amb Dones republicanes, en Llorenç ens va oferir aquella arma de destrucció massiva –de la desmemòria, evidentment!- que té per títol Diccionari vermell. Sense aquesta feinada, en els anys tenebrosos que comentam, la postransició dels oportunistes i vividors de la política... hauríem pogut bastir les novel·les sobre la guerra civil que hem anat comentant? Jo ho començ a dubtar. Qui és el valent que pot resistir anys i més anys sota el domini de pocavergonyes i malfactors? Només aferrats a la memòria dels nostres, al salvavides que representava la tasca d´en Llorenç i na Margalida, podíem provar de fer front a les tones de barbàrie que ens queien al damunt.

Sortosament els temps han anat canviant. Fa uns anys, en Llorenç Capellà escrivia un article, magnífic com tants dels seus, titulat “Els nous conversos”. En Llorenç saludava la incorporació d’una part de l´esquerra del règim –especialment el sector provinent del carrillisme- a la memòria i la lluita republicana. “Benvinguts sien, els nous conversos”, deia, saludant la conversió, afegint que serien ben rebuts a les nostres fileres malgrat que haguessin estat dècades besant la mà dels borbons i de qualsevol baronia estantissa que trobaven pel davant.

Les paraules textuals de l´amic Llorenç Capellà eren aquestes: "Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". Per riure o per plorar? No ho sé. El cert és que aquestes sobtades conversions al republicanisme quan ja resten pocs vots que rapinyar, també sorprengueren a molta gent.

Jo també vaig escriure un article comentant aquests fets en el qual, entre altres coses, escrivia: “El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests ‘joancarlistes que es diuen d'esquerres’, com escrivia en un article titular ‘Visca la República!’. Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava ‘un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar’.

‘Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de ‘nous conversos ‘ i de ‘joancarlistes que es diuen d'esquerres’ que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.

L'any 1994, molts dels ‘nous conversos’, la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, ‘per fer el joc al feixisme’, els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

`’Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

‘Els ‘nous conversos’, que diu Llorenç Capellà, els ‘joancarlistes 'republicans'’, com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat”.

A L´article de Llorenç Capellà i en el meu donàvem la benvinguda als nous conversos al republicanisme. Cap problema. Només esperam que siguin conseqüents, que no es deixin portar per l´oportunisme com en el passat, que la conversió sigui sincera, que comprenguin que han estat fent feina per la monarquia durant dècades i dècades.

Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (III)

La publicació de la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) m´ha fet recordar l´origen i gènesi de les obres que he publicat referents a la guerra civil etc., etc.,). Caterina Tarongí,, la novel·la que he escrit després de la lectura apassionada de Dones republicanes, emocionant recopilació d´entrevistes feta per l´escriptora i periodista Margalida Capellà, contínua una història començada l´any 1997 amb L´Amagatall, la meva primera novel·la sobre la guerra civil i que va obtenir el Premi de Literatura Miquel Àngel Riera 1998.

Per si encara no bastàs tot això –vet aquí la força de la història d´un poble sobre la consciència d´un escriptor, diria un crític assenyat!- en un determinat moment vaig pensar que seria just retre un senzill homenatge als presoners republicans tancats a les presons i camps de concentració de Mallorca. Recordau que el meu pare Paulino López va venir a Mallorca amb un gran contingent de presoners, els homes que a Madrid havien resistit fins al final la barbàrie feixista. D´aquesta imperiosa necessitat sorgiren les obres Els crepuscles més pàl·lids, publicada per Lleonard Muntaner l´any 2009 i que havia obtingut el Premi de Narrativa Alexandre Ballester i Gardènies en la nit, una novel·la que guanyà el Premi de Novel·la de l´Òmnium Cultural i que va ser publicada l´any 2011 (El Tall Editorial).

Després, interessat en aprofundir l´univers dels vencedors de la guerra civil em vaig dedicar uns anys a aprofundir en la vida de l´escriptor Llorenç Villalonga en els anys de la guerra civil, l´època de màxima repressió contra el poble de les Illes. En sorgí una trilogia de la qual ja han sortit publicades dues obres. Em referesc a la novel·la Una Arcàdia feliç que obtingué el Premi de Narrativa Pare Colom i va ser publicada per Lleonard Muntaner Editor i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, que sortí a Onada Edicions del País Valencià.

Sovint em deman quan i en quines circumstàncies va començar a interessar-me les històries sobre la guerra civil. Potser ens hauríem de remuntar a finals dels anys cinquanta i començaments dels seixanta. M'explicaré. La guerra, la lluita per la llibertat, l'antifeixisme, són qüestions que m'han seduït des de sempre. Pels anys seixanta la nostra família ja vivia a Palma. Vaig estudiar a La Salle i en el Collegi Lluís Vives. Tot just havíem acabat d'arribar de sa Pobla (el pare volia muntar un taller de pintura a Palma i per això deixàrem el poble per aquestes dates). A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme). Francisco Galán, el comandant que manava la XXII Brigada Mixta on, com a cap de Transmissions lluitava el meu oncle José López, era el germà de l´heroi republicà –Fermín Galán- que s´havia sublevat a Jaca en defensa de la República i que posteriorment va ser afusellar per la monarquia borbònica.

Però de llibres referents a la guerra no n'hi havia gaires (si exceptuam els "oficials", els panegírics de la "cruzada"). I un allot de catorze anys tampoc no disposa de gaire diners per a aquest tipus de despeses tan "luxoses". Molt manco hi havia res referent al mític desembarcament republicà de 1936 en el Port de Manacor. Però jo ja estava a l'aguait de qualsevol llibre (malgrat que fos franquista) que em pogués aportar un mínim d'elements d'anàlisi dels fets de la guerra.

Cursaven el batxiller en el Lluís Vives i en el col·legi La Salle alguns fills de vencedors (fills de militars, buròcrates dels sindicats verticals, falangistes o, qui sap, dels mateixos escamots d'extermini antimarxistes i anticatalanistes). Aquests companys de classe, per a obtenir unes pessetes s'havien especialitzat a saquejar les biblioteques i golfes de la família. Pispaven llibres i revistes dels anys quaranta als progenitors. Al matí, moments abans d'entrar a classe, en la porta del collegi, d'amagats dels professors, s'establien uns petits "encants" per a iniciats. Supós que si ens veia algun professor es devia pensar que intercanviàvem segells, tebeos... No li donaven gens d'importància a tot aquell sarau de jovençans. Aquests companys compareixien amb munts de revistes de la Segona Guerra Mundial (un altre dels temes que m'apassionava i apassiona encara!), publicacions pornogràfiques italianes o franceses, algun llibre curiós (curiós per a qui s'interessàs per la guerra, evidentment!). Les publicacions més abundoses eren Mundo i la nazi Signal. Jo comprava tot el material que podia (exceptuant la pornografia dels vencedors!) amb les pessetes que cada setmana em donaven els pares per a anar al cine (i sovint gastava fins i tot els diners de l'entrepà!). La mare, a migdia, no podia imaginar-se d'on provenia la immensa gana que em posseïa i que em feia devorar tot el que em posaven pel davant!

D'aquesta manera, comprant ara tres revistes, demà quatre, vaig poder anar fent una bona collecció que, anys endavant, vaig enquadernar i ara formen part dels meus arxius. Ara que ho record: era ben curiós tot això de la pornografia que atresoraven, d'amagat, alguns dels vencedors. T'adonaves de la hipocresia que hi havia en el món. Tota la mentida moral, la manca d'ètica, la brutor personal d'aquesta munió d'antimarxistes. La hipocresia dels vencedors! Munió de franquistes que compraven, quan anaven a Lurdes o Roma, pornografia pura i dura. Particularment, com he dit una mica més amunt, mai no em va interessar gaire aquest tipus de material, els "tresors" dels falsos beats de missa i comunió diària. Però entre altres companys de classe sí que era un "producte" molt sollicitat. M'interessaven més les publicacions referents a la guerra civil (i a la Segona Guerra Mundial), els llibres que poguessin dur. D'aquesta manera em vaig poder fer (per un duro d'aleshores!) amb la famosa obra del feixista Francesc Ferrari Billoch (Manacor 1901-Madrid 1958) Mallorca contra los rojos, amb una gran quantitat de números de Mundo... I va ser precisament gràcies al llibre de Ferrari Billoch comprat a començaments dels anys seixanta a la porta del collegi Lluís Vives de Ciutat que vaig poder veure (en la pàgina 41) la fotografia de les cinc infermeres republicanes. Infermeres que poc després del reembarcament de les milícies antifeixistes serien violades i afusellades pels falangistes. Aquestes dones tengueren la mala sort de no poder reembarcar amb les tropes republicanes de Bayo. Tenc el llibre que coment obert per la pàgina quaranta-u. Mentre escric aquest article veig les cinc infermeres assassinades per la reacció. Són cinc allotes amb posat trist (potser imaginant ja el seu trist final). La imatge de les infermeres republicanes em quedà per sempre enregistrada en la memòria. No l'he oblidada mai. Ja de jove pensava en quina havia estat la seva vida, em demanava com havien arribat a Mallorca, quins motius les impulsaren a participar, voluntàries, en l'expedició que volia alliberar Mallorca. Posteriorment (sobretot estudiant les aportacions de Josep Massot i Muntaner) vaig anar aprofundint en la història del desembarcament de Bayo i, a poc a poc, vaig anar acumulant informació no solament damunt les cinc infermeres, sinó sobre els altres voluntaris i voluntàries que intervingueren en aquells combats. Durant dècades he parlat i consultat un munt de qüestions a supervivents (dels dos bàndols) d'aquella època. I, amb alguns dels voluntaris republicans desembarcats a Son Amer, he fet (més d'una vegada!) pam a pam ("aquí teníem un niu de metralladores; aquí les trinxeres; aquí caigué un amic; aquí férem retrocedir la Guàrdia Civil, els falangistes...") el recorregut pels indrets on fa més de seixanta anys, els militars de la República, els voluntaris antifeixistes del POUM, PCE, UGT, CNT, PCE, ERC i Estat Català provaren de deslliurar l'illa del feixisme.

D'aquest llibre, Mallorca contra los rojos, la històrica fotografia de les cinc infermeres presoneres feta moments abans de ser executades pels escamots d'assassins feixistes, era el que m'impressionà més, l'origen primigeni de les novelles Estiu de foc, L'Amagatall i ara, més recentment, de Núria i la gloria dels vençuts.

Hauré d'agrair a un enemic de l'esquerra i el catalanisme, Ferrari Billoch, aquestes novelles de la guerra? El detall de la fotografia de les infermeres que he explicat una mica més amunt és ben real. La importància del llibre (les mentides i falsificacions que vaig intuir de bon començament) és cabdal. És un dels primers volums que vaig adquirir de la meva biblioteca, aleshores en els seus inicis. A part de l'immund pamflet contra l'esquerra i la cultura catalana que comentam, Francesc Ferrari Billoch collaborà en la reaccionària Història de la cruzada española de Joaquín Arrarás. Posteriorment treballà en nombroses editorials nazifeixistes i s'anà especialitzant en la lluita contra maçons i marxistes. Va ser autor de La masonería al desnudo. Las logías desenmascaradas (1936); Entre marxistas y masones (1937); Masones. Así es la secta. Las logias de Palma e Ibiza (1937); La masonería femenina (1940) i Los hombres del triángulo (1940).

A mi no m'importava gaire d'on treien el "material" (revistes, llibres...) els meus companys de classe. Però el cert és que, vist amb la perspectiva que donen els anys, vaig poder acumular tota una sèrie de documents ben interessants. Sembla que el pare d'un dels que feien quart amb mi era un dels responsables de diversos saqueigs de biblioteques (la de la Casa del Poble, la d'Emili Darder i, pels llibres que vaig comprar, la de Gabriel Alomar). Molts d'aquests volums pareix que ja no interessaven els propietaris actuals i havien anat a parar a les golfes o als racons més amagats dels despatxos. El cert és que tot allò (revistes, llibres, exemplars originals del diari que publicà Bayo a Punta Amer, La Columna de Baleares), anà a parar a les meves mans i serví per a anar iniciant el meu arxiu particular de la resistència antifeixista a les Illes. Posteriorment, en temps de la meva militància a l'esquerra illenca (OEC primer i PSM posteriorment) serví per enllestir nombrosos articles i per anar preparant xerrades i conferències del tipus més divers. Més endavant encara, a mitjans dels anys vuitanta, vaig emprar molt d'aquest material en les xerrades que damunt el moviment obrer vaig fer a la seu de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell".

És evident que mai no vaig deixar de seguir la pista de les infermeres assassinades per la reacció i sempre vaig tenir la intenció de retre un homenatge als antifeixistes del 36 que volgueren alliberar les Illes del feixisme.

Fa uns anys en tornà a parlar en Llorenç Capellà (que aleshores dirigia el colleccionable Memòria civil. Mallorca en guerra). Concretament en el número 22 del diumenge 1 de juny de 1986, en un excellent article titulat L'Hotel Mediterráneo o "la vie en rose", Llorenç Capellà parla de les orgies que organitzava el "Comte" Rossi, un aventurer italià que cobrí de sang els pobles de Mallorca. L'Hotel Mediterráneo era el cau de tota la gentussa antirepublicana, d'on sortien ordres i voluntaris per a cometre els assassinats en massa que es realitzen en tots els indrets de l'illa. Però era igualment el cau dels saraus, les festes més importants del moment (1936). Grans banquets, balls, disbauxes de tota mena... L'Hotel era l'indret on regnaven -per un dia!- les meuques que cada dia necessitava el "Comte Rossi" per a satisfer el seu accentuat masclisme que, pel que sembla, mesclat amb la sang dels innocents, li produïa un segur enervament eròtic. Sexe i sang: aquest era l'ambient de l'Hotel Mediterráneo descrit per Llorenç Capellà a l'article que comentam. Diu l'escriptor: "Així, doncs, toreros, militars i falangistes, convisqueren en bona harmonia sota les llànties profusament illuminades de l'Hotel Mediterràneo, mentre als carrers la fosca sols era foradada pels fars dels cotxes plens d'homes armats que fatalment coincidien en el Camí dels Reis, en el cementiri de Porreres o en el de Son Coletes, i allí assassinaven aquelles persones que consideraven enemigues del nou règim". I més endavant, comentant una anècdota contada pel doctor Deyà (referent a les infermeres fetes presoneres el quatre de setembre), diu: "Avui -contava el doctor Deyà, acabat d'arribar de Manacor- he fet una revisió a les cinc milicianes de Bayo que hem detingut. N'hi ha una que és verge.

'Les afusellaren'".

Però tornem a na Margalida Capellà, a les entrevistes publicades a Dones republicanes, al fort sotrac interior que em va causar la seva lectura, aquesta vegada en una acurada versió al català que eleva encara més la seva feina, la rellevància històrica i literària d’aquests llibres.

La novel·la Caterina Tarongí vol sintetitzar una bona sèrie de les històries ben reals que surten en els dos volums de Dones republicanes. Les palpitants i autèntiques vivències que traspuen les pàgines de Margalida Capellà feien summament fàcil la narració de la meva història. Aquesta vegada ha estat senzill escriure la novel·la: anava del bracet de la meva mare i de na Margalida! En un determinat moment de la feina, posseït totalment i absolutament per l’opressiu ambient de terror que expliquen les dones entrevistades, em vaig adonar com vénen de lluny la por i el fuet que sempre ens han dominat. La derrota de les Germanies que pesa encara com una llosa damunt les nostres espatlles? Quan hem pogut ser lliures, gaudir d’un moment de felicitat? És difícil esbrinar-ho quan patim encara la derrota de Son Fornari a sa Pobla, l’ocupació borbònica de l’illa i la repressió militar i clerical-vaticanista en temps de la guerra civil. Josep Melià, en el llibre Els Mallorquins, l’obra editada per l´amic Bartomeu Barceló a l’Editorial Daedalus a mitjans anys seixanta, opinava que aquestes derrotes històriques pesaven enormement en el nostre subconscient col·lectiu.

En un moment de la redacció de la novel·la vaig pensar que la protagonista d’aquesta història de lluita per la llibertat, per un món més just i solidari, havia de ser una dona xueta. No ho vaig dubtar ni un moment. Pensava que era essencial que la protagonista de la novel·la, aquest personatge que vol ser un resum de la vida de les dones entrevistades per Margalida Capellà, fos xueta. I una xueta amb nom i llinatges ben il·lustres: seria una descendent d´una de les valentes dones que, segons explica el bàrbar Pare Garau en el seu pamflet La Fe Triunfante, es negà a claudicar davant la tortura inquisitorial, no va renunciar a la seva fe i per aquest motiu la cremaren viva sense abans sofrir garrot. Els perseguits, els humiliats, els robats pels feudals mallorquins i el clergat catòlic, els seguidors de la llei mosaica que anaren amb el cap ben alt a la foguera sense claudicar dels seus principis, foren Rafel Valls, rabí i dirigent dels conversos mallorquins, Rafel Benet Tarongí i la seva germana, Caterina Tarongí. I, per això mateix, el títol de la novel·la: Caterina Tarongí.

Qui no recorda la bestial descripció que fa el pare Garau de la mort a la foguera d’aquests personatges únics? De ben jove, quan el vaig llegir en la meva adolescència, ja em va impressionar moltíssim la bestialitat, la barbàrie del catolicisme nostrat d’aquella època tenebrosa. Ben igual que la nostra dreta del 36 quan, a Son Coletes, a molts d´entreforcs de camí, també cremaven els republicans de viu en viu, els tallaven les parts, els obrien la panxa per a gaudir amb el patiment de les persones, els tiraven des del penya-segats a la mar, al fons dels pous o, com hi ha un cas prou documentat, els clavaven tatxes al cap.

Quina diferència essencial hi havia entre els falangistes que torturaven i mataven als anys de la guerra civil, amb suport de l’escriptor Llorenç Villalonga i el seu germà Miquel, i el sàdic redactor de La Fe Triunfante?

Recordem que deia el Pare Garau, quan contemplava com el foc obria les carns a Rafel Valls i els germans Tarongí: “Ni le bastó al Valls la estoica insensibilidad afectada (que va mucho de hablar a obrar y dond ellega fácil la llengua no acompaña siempre el corazón). Mientras llegó sólo el humo era una estatua, en llegando la llama, se defendió, se cubrió y forcejeó como pudo y hasta que no pudo más. Estaba gordo como un lechonazo de cría y encendióse en lo interior, de manera, que aún cuando no llegaban las llamas, ardían sus carnes como un tizón; y rebentando por medio se le cayeron las entrañas como a Judas”.

Tot ben present en la memòria de la protagonista de la nostra novel·la. En el capítol “Caterina Tarongí enmig de les flames” podem llegir: “Quina ximpleria haver cregut en l’avenç inexorable del progrés humà! Com si enderrocar el convent i l’església dels dominics bastàs per esborrar segles d’ignomínia contra els habitants del Call! Talment fos suficient llevar els monuments als reis, no deixar ni els ciments de la Casa Negra per aconseguir ser lliures!

‘Ara m’adonava de la força de la ignorància que covava dins el cor de les persones. Tot esdevenia fosc. Eterns presagis de tempesta. Com quan els soldats de l’emperador Carles I anaven casa per casa per cercar els pagesos i menestrals compromesos amb la Germania! Què era el que ens feia diferents als pobles que havien aconseguit la llibertat? Els segles d’infàmia i ignomínia, la flaire de la carn cremada que s’enlairava dels foguerons encesos a les places de Palma? Les forques aixecades pels camins de Mallorca, les despulles dels agermanats penjades a una gàbia de ferro damunt la Porta Pintada? La justícia dels senyors sempre present –els ossos dels rebels executats i escorxats de viu en viu- a les entrades de pobles i ciutats per atemorir els camperols durant generacions i generacions? La por per tantes morts havia arribat a fer-se part consubstancial de la nostra sang? Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al fogó dels jueus instal·lat al bosc de Bellver. Disbauxa popular alimentada per l’aristocràcia palmesana i els dominics. Marqueses i comtes ben abillats i empolsats presideixen les tribunes de fusta cobertes de murta. Algunes cases principals es fan portar neu des de la serra per gaudir de gelats amb gust de canyella i llimona quan els reus comencin a cridar. Na Caterina Tarongí, en Rafel Benet Tarongí i en Rafael Valls no han volgut claudicar davant el poder de l’església catòlica. La immensa gentada arreplegada a la vista del Castell de Bellver pensa que l’espectacle serà inoblidable. Avui cremaran xuetes i es podran sentir els gemecs que sortiran de les seves gargamelles ben a la vora! Quina sensació més estranya veure el rostre del reu mentre es consumeix i crida, desesperat, emportat pel dolor. Algunes dones de la noblesa consideren enervant veure a uns metres de distància el patiment dels condemnats. Un espectacle grandiós! És la millor obra de teatre que poden presenciar! Autenticitat en els sermons dels inquisidors, els càntics dels sacerdots que acompanyen la processó fins a Bellver, les oracions dels reconciliats, els juraments contra els torturadors pronunciats pels que veuen com les flames els mengen la carn, el repicar de totes les campanes de les esglésies de Palma, el renou dels tambors acompanyant condemnats i autoritats. A vegades se sent el renill dels cavalls, atemorits davant tant de soroll estrany. Algunes de les xuetes que seran escanyades en arribar a Bellver s’agenollen davant cada una de les esglésies per on passa la processó i demanen al poble que contempla el seguici una oració, un parenostre. Tothom a veure la crema dels jueus, falsos cristians que, fent creure que s’havien convertit de veritat, continuaven practicant els seus pèrfids costums. Són els israelites, els maleïts que crucificaren Crist. Sis segles de persecució i calúmnies. Centúries d’assalts als calls, de conversions a punta d’espasa, de pacífics comerciants passats a degolla per aconseguir l’or que tenen, la plata, els mobles, els horts, la casa. Infinites dècades provant d’escapar de la mort, dels salvatges que, atiats pels bisbes i sacerdots violen les dones, cremen els llibres amb les lleis de Moisès. Els habitants de Palma i dels pobles de Mallorca que s’han arreplegat davant els fogons on patiran els reus semblen contents. Avui hi haurà jueus que cridaran de dolor, els faran patir de veritat. Quin sentit tenia assistir, com en altres ocasions, a una cremadissa de cadàvers? La llei era la llei. La Inquisició tenia pietat dels condemnats a la foguera i, en cas de fer públic penediment dels errors, el botxí els escanyava abans de prendre foc a la llenya. Les confessions eren summament avorrides. Els desgraciats que sortien de les cel·les de la Casa Negra, després d’anys d’obscuritat i tortures no tenien forces per portar la contrària als confessors que, cridant enmig del temple, els demanaven la retractació dels seus errors si volien salvar l’ànima i assolir el Regne de Déu, el paradís poblat d’àngels i arcàngels”’.