Visca la República !
Pep Juàrez
"En aquest dies, alguns joancarlistes, que es diuen d’esquerres, volen convertir l’aniversari de la proclamació de la II República només en una mera reivindicació “d’aquells valors”. Altres, de més agosarats, reivindiquen fins i tot la memòria històrica, sense voler anar més enllà. Pens, sincerament, que uns i altres hauran de decidir en quin dels dos altars posen el ciri. Perquè reivindicar els valors republicans, mantenint fidelitat al sistema simbolitzat per l’hereu del dictador, sembla un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar. No només es tracta de guardar fidelitat a un determinat règim de govern. Es tracta, sobretot, de la domesticació pel sistema capitalista d’una burocràcia política i sindical, que es diu d’esquerres, però que accepta submisament les seves regles de joc." (Pep Juárez, Secretari general de CGT-Balears)
Avui fa tres quarts de segle, els carrers i les places de gairebé totes les ciutats i pobles del país eren l’escenari d’una fita única en la nostra història: un règim monàrquic corrupte, còmplice durant els seus darrers anys de la dictadura de Primo de Ribera, era derrocat per de la pressió popular, reflectida en el resultat electoral de les eleccions municipals de l’anterior dia 12. El 14 d’abril de 1931, la legalitat republicana, moguda pels nous vents de llibertat, va venir farcida d’alegria, i d’esperances personals i col·lectives.
La commemoració d’aquest 75 aniversari, com totes les commemoracions, no deixa de tenir un cert caràcter convencional, és cert. Però també té la virtut de tornar a primera línia d’actualitat una part del debat polític d’arrels molt profundes, que apunta directament a desemmascarar les mentides i injustícies de l’actual règim econòmic i polític. Per tant, el debat sobre la República, lluny d’estar (com pretenen els amics del sistema) ancorat en l’arqueologia, es torna viu, d’estricta actualitat, i d’un potencial transformador molt més fort del que voldrien les panxes agraïdes.
Sens dubte, som hereus del nostre passat. L’ombra de la desfeta de l’any 1939 encara es perllonga al segle XXI. D’aquesta herència, que anul·la voluntats i tanca les boques, són testimonis les desenes de milers de cossos de persones innocents, assassinades per la repressió feixista, que encara esperen, en fossars anònims, a que la societat tingui coratge de reivindicar i honorar la seva memòria. També tenim, per si algú no ho recorda, el rei “atado y bien atado”, que va nomenar Franco, en una democràcia limitada a les llibertats formals, però tutelada i orientada cap als interessos de les classes privilegiades, majoritàriament d’ascendència secular, i amb renovades pràctiques d’explotació i exclusió social.
Per tant, és impossible separar el debat sobre la forma de govern, de la lluita per una societat justa i solidària. La institució monàrquica és, per definició, l’antítesi de la democràcia, sense oblidar el seu caràcter parasitari, caduc, masclista i molt cara de mantenir. Una institució gens transparent, amb els seus membres per damunt de qualsevol control fiscal, judicial o polític, dedicats íntegrament a satisfer una permanent necessitat d’autopromoció, que alimenti el miratge de la seva utilitat. Fa cent cinquanta anys es deia allò de “la monarquia és el règim de la bancocràcia”. Desprès de tot aquest temps, resulta aclaparadora l’actualitat d’aquell enunciat.
En aquest dies, alguns joancarlistes, que es diuen d’esquerres, volen convertir l’aniversari de la proclamació de la II República només en una mera reivindicació “d’aquells valors”. Altres, de més agosarats, reivindiquen fins i tot la memòria històrica, sense voler anar més enllà. Pens, sincerament, que uns i altres hauran de decidir en quin dels dos altars posen el ciri. Perquè reivindicar els valors republicans, mantenint fidelitat al sistema simbolitzat per l’hereu del dictador, sembla un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar. No només es tracta de guardar fidelitat a un determinat règim de govern. Es tracta, sobretot, de la domesticació pel sistema capitalista d’una burocràcia política i sindical, que es diu d’esquerres, però que accepta submisament les seves regles de joc.
De manera saludable, però, altres sectors alternatius promouen un debat social i transversal, en multitud d’actes de tot tipus, al voltant de l’aniversari de la II República, i més enllà. Aquesta esquerra, nova i plural, reivindica els espais de justícia social encetats ara fa 75 anys, alhora que lluita pel redreçament de l’honor i la memòria de les víctimes de la repressió, amb la recerca de la veritat, i projecta la seva voluntat cap a l’aprofundiment de la democràcia, cap a la definitiva supressió de la monarquia, cap a la llibertat republicana.
Ciutat de Mallorca (14 d’abril de 2006)