Les traduccions de la literatura catalana: Calambur Editorial publica la traducció de El mecanisme del temps (i II)

Per Miquel López Crespí, escriptor

L’Any passat, el 2006, quan revisava els poemes que havia de lliurar a l’escriptor Víctor Gayà, que era el que havia de fer la traducció de tot el material que conformaria l’antologia El mecanisme del tiempo, m’adonava com la línia de recerca de la llibertat creativa havia estat constant al llarg dels anys. En el fons, tant en els primers poemaris, Foc i fum, escrit a finals dels setanta i publicat el 1983 per Oikos-Tau de Barcelona, com en el darrer que ha publicat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades, Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005, la meva "poètica" no ha variat gaire i es pot resumir en aquesta recerca intensa de la llibertat de forma i contingut que vaig començar a practicar l’any 1965 amb el primer poemari escrit i portat a mostrar a Josep M. Llompart.

En la introducció al meu llibre Antologia 1972-2002 (Col·lecció El Turó, Ciutat de Mallorca, 2003), i per deixar aclarida quina era i és la meva poètica, havia escrit: "Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la ‘paraula viva’, l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la ‘torre d'ivori’. Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): ‘Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses’".

Amb els amics Domingo Perelló o Frederic Suau organitzam activitats rupturistes (presentacions de llibres, exposicions, debats literaris...) a llibreries com Logos i L´Ull de Vidre, on treballam uns anys; són indrets en ebullició cultural, centres culturals i, en certa mesura polítics on hi convergeixen tant com a clients com a assistents als actes organitzats escriptors i artistes de les més diverses i oposades tendències, des de Damià Huguet a Cristobal Serra, des de Francisco Díaz de Castro a Damià Pons, des de Josep M. Llompart i Encarna Viñas a Francisco Monge o de Gabriel i Pere Noguera fins a Guillem Frontera passant per un estudiant que nomia Mateu Morro (i que després seria secretari general dels comunistes illencs de tendència trotskista, l’OEC i més tard del PSM), fins a Josep Alberti o el pintor Gerard Matas; tots, amb alguna excepció, interessats sempre en cercar noves actituds experimentalistes. Artistes i escriptors proven i pretenen dur l’obra creativa fins als límits de les seves capacitats d’expressives. Recordem que, juntament amb la generació d’escriptors dels anys setanta –Carme Riera, Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà o Llorenç Capellà, per dir uns noms- sorgeixen amb força els grups artístics que proven de rompre amb el paisatgisme i la pastisseria aleshores dominants. Homes rupturistes com Andreu Terrades, Gerard Matas, Bartomeu Cabot, Steva Terrades, Gabriel Noguera, Àngel Muerza i molts d’altres que són, no ho oblidem, malgrat les ànsies rupturistes, hereus llunyans d´uns altres rebels, el Grup Tago, per exemple. Grup que, fundat pels pintors Fraver i Vélez i l’escultor Miquel Morell l’any 1959, com explica la GEM: "Significà una acció innovadora dins el panorama artístic mallorquí i representà la primera obertura als corrents internacionals avantguardistes. Es dissolgué cap al 1964".

Aquest és, de forma molt resumida (en podeu trobar una ampliació, com ja he dit una mica més amunt, en la introducció a Antologia 1972-2002, Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2003), el món que va conformant els poemaris que aniré escrivint al llarg d’aquests trenta anys, la selecció dels quals ha traduït de forma tan encertada l’escriptor Víctor Gayà.

L’any 2003, i en la prestigiosa col·lecció El Turó que dirigeix l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears Pere Rosselló Bover, vaig tenir l’honor de publicar Antologia (1972-2002). Era el número 64 de la col·lecció. En el llibre hi havia una selecció de poemes de vint-i-un poemaris meus editats des de l’any 1983 fins al 2003. També hi vaig incloure alguns poemes més de llibres encara inèdits.

Aquella antologia significà molt per a qui signa aquestes notes, ja que fins aleshores el camí per a donar a conèixer la meva obra poètica no havia estat gens fàcil. Ans al contrari, a vegades em semblava, i encara em sembla!, que un poeta mallorquí no aconseguirà donar a conèixer mai la seva obra fins a no ser de mort. Vegeu el cas recent de recuperació de l’obra del poeta de Campos Damià Huguet. Obra, de vàlua considerable, que just ara, tants anys després del seu traspàs comença a ser valorada més enllà de l’acostumat cercle iniciàtic.

De totes maneres aquesta "recuperació" pòstuma tampoc és cosa segura, ni molt manco. I faria molt bé el poeta que se sent marginat en el present pel mandarinat controlador de la nostra cultura si no basàs les esperances en un possible reconeixement post mortem.

El cas de Damià Huguet és especial perquè ha tengut sort després de mort, però, repetesc, el cas tampoc no és tan freqüent com hom podria imaginar. Sovint, el neoparanoucentisme aprofita la mort de l’escriptor que no és de la seva colla per a accentuar encara molt més l’aïllament del poeta que no interessa. Aquestes darreres dècades hem estat testimonis de les provatures, a vegades reeixides, de menystenir l´obra de poetes i novel·listes catalans de qualitat indiscutible. Si voleu noms podríem parlar dels menysteniment de l´obra de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Antoni Mus o Gonçal Castelló. Molts d’altres escriptors, homes i dones de provada qualitat literària, d´una vàlua molt més elevada que molts dels envejosos comissaris del tres per quatre, han estat Antoni Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà, Guillem Rossellló, Alexandre Ballester, Olga Xirinacs, Miquel Rayó, Eusèbia Rayó, Víctor Gayà, Llorenç Capellà... i així fins a desenes i desenes d´autors importants de la nostra literatura. La desvergonya del comissariat que malda per desertitzar la nostra cultura a cops de mentida i de campanyes per a situar-se ells sols, arriba fins al punt d’emprar la premsa i els llibres de memòries per a insultar de forma barroera alguns dels autors esmentats. Gabriel Janer Manila, un autor que les campanyes rebentistes ja no poden enfonsar, ha estat un dels principals damnificats per aquestes brutors. Però també hem estat silenciats, marginats de les exposicions d’autors mallorquins, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Rayó, Víctor Gayà, Guillem Rosselló, Antoni Xumet, Pere Rosselló Bover, Eusèbia Rayó, Maria Rosa Colom, Jaume Santandreu, Alexandre Ballester o qui signa aquest article, per dir solament uns noms. Els atacs de la camarilla neoparanoucentista van acompanyats per la utilització massiva dels mitjans de comunicació, les institucions polítiques i culturals, a vegades la universitat, el poder dels partits polítics, per a enlairar i promocionar l’obra dels comissaris, sovint d´una palesa mediocritat, d´una manca de qualitats sense pal·liatius.

Recentment (gener-febrer de 2007) s’ha celebrat la quarta sessió de les conferències emmarcades sota el títol Anatomia. Balanç i profecia de la literatura catalana amb intervenció del crític Sam Abrams, el dramaturg Josep M. Benet i Jornet, l'editor Joan Carles Girbés, la traductora Monika Lübcke, la comissària de Frankfurt Anna Soler-Pont, l’escriptor i periodista Vicenç Villatoro i la llibretera Rosa Viñallonga.

De tots els participants en aquestes jornades qui més ha denunciat la situació actual, el desgavell produït per aquest control neoparanoucentista, ha estat el crític Sam Abrams que, com informa Vilaweb de 4 de febrer, va dir: 'La literatura catalana és una de les més desassistides i desateses que conec: La societat catalana no sap la literatura que té, ni sap la importància de la literatura en la construcció d'aquest país, i per això la societat no respon. Els mitjans de comunicació no presten prou atenció a la cultura catalana i, quan s'hi posen, ho fan de manera displicent i destructiva. N'hi ha prou de llegir diaris com El País o La Vanguardia. A internet, una de les grans batalles, la literatura catalana perd pistonada, no hi ha ni un portal digne que representi la literatura catalana en més d'una llengua. La universitat no abona la literatura catalana actual, és com si hi hagués hagut un divorci. Falten tribunes per a exercir la crítica literària de veritat. I les associacions d'escriptors i algunes entitats més no ajuden com podrien a crear un sistema literari. Molts editors comercials renuncien a la seva responsabilitat cultural i sols busquen grans èxits del moment. Les institucions del govern que es dediquen a la cultura s'han tornat massa partidistes, sectàries i inoperants. I hi ha una terrible fragmentació territorial de la comunitat lingüística, que no permet que es conegui bé la literatura catalana ni que es construeixi un autèntic mercat únic per als productes culturals. Catalunya es mutila".

Poca cosa podem afegir a aquesta lúcida anàlisi de la situació actual de la literatura catalana contemporània.

Però tornem a la poesia, a la provatura, potser mai reeixida, de rompre aquest nefast cercle de silenci damunt l’obra de bona part dels poetes catalans contemporanis. Sovint ens hem demanat d´on surten, a part del control neoparanoucentista, les dificultats per tal que el potencial públic català pugui conèixer amb certa normalitat la producció dels seus autors.

Anem a pams. Tots sabem que la poesia "ven poc" i interessa molt menys. Bastaria comprovar el nombre d’exemplars de cada poemari que publiquen les editorials i comprovar, més tard, el nombre d’exemplars venuts. Les conclusions quant a les possibilitats de donar a conèixer l’obra poètica d’un escriptor entre el públic lector podrien resultar un exercici de masoquisme poc recomanable per a qualsevol amant de la nostra cultura.

A totes les dificultats que ja coneixem quant a la difusió popular de la poesia mallorquina hauríem d’afegir, com he escrit en molts d’articles, la indiferència de determinades revistes culturals i suplements de cultura quant a la promoció d’obres i autors, excepció feta dels endollats de sempre, aquells que els clans i màfies consideren oportú promocionar. Ja hem parlat de Damià Huguet, un home marginat també pels clans culturals del moment. Damià Huguet em va contar moltes anècdotes al respecte. Anècdotes de silencis i premis que es mereixia i que no li donaren per simple enveja d’alguns membres de jurats que no podien suportar la seva capacitat creativa. Damià Huguet, amb les seves primeres obres, els poemaris escrits a partir de 1972, parlam d'Home de primera mà (1972), Cinc minuts amb tu (1973), Carn de vas (1976), Esquena de ganivet (1976), Com un peix dins el rostoll (1978), Traus badats (1979), L’encant dels pentenills (1981), Terra de reganyols (1981) i Els calls del manobre (1984) ja havia demostrat abastament la seva vàlua com a poeta. Vàlua que els controladors del moment no li perdonaren. El cercle de silenci a què va ser sotmès, la impossibilitat a vegades de publicar amb normalitat les seves obres, i també, la seva dèria poètica, les ganes de donar a conèixer la poesia que li agradava i li interessava, el varen portar a crear, l’any 1972, l’editorial Guaret, una verdadera fita de cultura i de poesia al marge dels cànons aprovats en aquell moment. Guaret era en el fons una provatura increïble, per la seva qualitat, però també un intent desesperat de sortir de certa marginalitat literària creada pels controladors de sempre, que no perdonaven a Damià Huguet la novetat i valentia de la seva obra poètica.

Generalment la provatura de silenciament de Damià Huguet i molts d’altres escriptors nostrats igualment valuosos prové d´un sector, especialment professors que en un determinant moment volgueren ser poetes o escriptors i que amb el pas del temps han vist que no tenien formació, ni capacitat ni empenta per a fer més que quatre retxes malgirbades, retxes que podria fer qualsevol dels seus alumnes. D’aquí l´origen de la ràbia contra els que sí que basteixen una obra de qualitat. Són els mateixos que amb odi violent impediren que Damià Huguet guanyàs alguns dels premis que sí que segurament li pertocaven o que publicàs en determinades editorials a les quals li vetaren el pas en una vana provatura de silenciar-lo i marginar-lo. Convé tenir ben presents totes aquestes situacions ara que s’ha posat de moda la seva promoció. Com en el cas de Josep M. Llompart, lloat després de mort, o pensant el que va succeir en vida a Damià Huguet, sempre hem de tenir en compte les traves que patiren en vida homes com ells, la llista dels quals, no en tenim cap dubte, podia allargar-se, com ja hem indicat, moltíssim.

Un dia de l’any 1985 el vaig entrevistar per al suplement de cultura del diari Última Hora. Ens veiérem al Bar Modern de Ciutat i parlàrem de totes aquestes dificultats i entrebancs. Aquell dia el vaig trobar segur de si mateix i de la seva obra, però desil·lusionat pel poc ressò que havia obtengut en la nostra societat, pel rebuig que havia patit, pels problemes que continuava tenint quant a la possibilitat d'anar publicant la se va obra amb certa regularitat i en editorials d’això que diuen "de prestigi".

És per això mateix, en recordar les dificultats que, com la majoria de poetes de les Illes, hom ha tengut, que la publicació d’Antologia (1972-2002) a la col·lecció El Turó tengué un significat especial per a mi. Almanco podies informar de la feina feta en els darrers trenta anys, deixar constància escrita d´on varen ser publicats els poemaris i oferir-ne una mostra prou significativa que servís d ‘orientació a futurs investigadors de la poesia de la generació literària dels anys setanta.

Com ja he dit, aquella antologia contemplava poemes de vint-i-un poemaris. Només quan la vaig tenir a les mans, just acabada d’editar, em vaig fer conscient de les dificultats que hem tengut i tenim determinats poetes de les Illes per a donar a conèixer els nostres llibres. És el mateix que va succeir a Damià Huguet i a tants de companys del gremi de la ploma. En el fons, és el desgavell de què parlava Sam Abrams en la quarta sessió d'Anatomia. Balanç i profecia de la literatura catalana.

També ho havia analitzat amb prou lucidesa el poeta i investigador Ferran Lupescu, premi de poesia "Josep M. López Picó 1996", que en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) havia escrit: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intel× lectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intel× lectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven ‘resistencialisme’ i instant els escriptors a produir una literatura ‘normal’, és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de ‘productes culturals’, i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial. Era, és clar, la mateixa mentalitat que presentava com a ‘política de normalització lingüística’ la mera despenalització del català en certs usos, a títol merament optatiu, sense mobilització ni conscienciació de les masses i sense la menor reculada tendencial de la llengua sobrevinguda. Aquesta desarticulació organitzada no podia adduir inconsciència: era l'època del Manifest d'Els Marges, de valents articles de Pitarch i Leucà a Serra d'Or, de l'emblemàtic Ara o mai de Joan Fuster i dels reculls d'Aracil en volum; de la ‘batalla de València’ i el Manifiesto dels colons; de l'agressiu neoespanyolisme impulsat i legitimat pel PSOE; d'una persecució antiindependentista la complicitat mediàtica amb la qual acabaria provocant la naixença del verb criminalitzar".

Alguns dels meus poemaris, guardonats per jurats on hi havia Josep M. Llompart, Blai Bonet o Jaume Vidal Alcover per dir només alguns noms, no varen merèixer ni una simple nota informativa en revistes i suplements de cultura. Sempre he pensat en el que em deia Damià Huguet i de la situació que va haver de patir fins a la mort. El silenci damunt els seus llibres el va tenir preocupat i no hi trobava una explicació lògica. Quan jo li parlava de l’enveja que sentien per la seva obra els comissaris de torn, no volia creure que hi hagués tanta maldat en el món de les nostres lletres. Però els anys li feren entendre a força de cops que la realitat era molt aproximada al que jo li explicava amb exemples clars i llampants, posant precisament el seu cas com un dels més evidents quant a marginació i silenciament literaris.

A vegades ens trobàvem amb poetes als quals esdevenia quelcom de semblant, no solament amb Damià Huguet, i no ens podíem avenir de la manca de professionalitat de determinats mitjans de comunicació. Ens començava a indignar el control neoparanoucentista de camarilles i clans culturals. Però, què poden fer els escriptors, els creadors sense poder polític o acadèmic, aquells autors que no poden "oferir res", a no ser una obra digna, als controladors de la cultura? En la vergonya actual dels interessats "intercanvis", allò de "tu em dones aquell premi i jo t’organitz un cicle de conferències ben pagades", què podem "oferir", repetesc, els que no tenim cap mena de poder? És evident que no podíem esperar, ni podem esperar res més que el silenci o alguna campanya rebentista, que també se’n donen sovint.

Dites aquestes breus paraules introductòries, voldria escriure ara, ni que fos breument, d´una alegria semblant a la que vaig tenir l’any 2002 quan l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover em va comanar la selecció dels poemes que conformen Antologia (1972-2002).

La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia.

Les referències de la feina feta per Fernando Sáenz, màxim responsable de Calambur Editorial, eren prou bones. De molts d’anys ençà coneixia la seva excel·lent col·lecció de poesia Calambur Poesía, que havia publicat inèdits de clàssics, com Manuel Altolaguirre o Emilio Prados, però sobretot les obres de poetes com Rafael Morales, Francisca Aguirre, Javier Lostalé, Antonio Pereira i, el més interessant per als degustadors de la poesía actual, poemaris d’obligada lectura de Juan Carlos Mestre, Guadalupe Grande, Juan Cobos Wilkins, Kepa Murua o Ricardo Bellveser, per dir solament uns noms.

Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics em proposaven participar en una col·lecció que ja porta catorze títols i que disposava de traduccions de l´obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Miquel Costa i Llobera, Josep M. Llompart o Blai Bonet. No cal dir que la proposta era un honor a què no podia renunciar, sobretot si tenim en compte els entrebancs per a donar a conèixer la nostra obra que sempre hem tengut molts poetes de les Illes.

I, entusiasmat, com no podia ser d´una altra manera davant aquesta prova de confiança, vaig començar a enllestir la feina que em proposaven.

Just en el moment de començar aquesta recopilació recordava els escriptors del passat i del present que ja havien estat editats per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares. Un recordatori que encara t’animava més a continuar en la tasca que tenia pel davant. ¿Qui no recorda la feina feta per Pere Rosselló Bover en el lliurament del primer volum de la col·lecció, l’imprescindible Veinte poetes de las Baleares, amb traduccions de Nicolau Dols, Gabriel de la S.T. Sampol i altres traductors, de poemes de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Damià Huguet, Jean Serra, Àngel Terron i Ponç Pons?

I aquest era solament el primer volum de la col·lecció, l´inici d´una sèrie de traduccions que tant ha ajudat a donar conèixer els nostres autors a l'estranger. Col·lecció que ha continuat amb Poesía, selecció de l’obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel traduïda per Jaume Pomar. Un vuelo de inefable poesía, una selecció de la poesia de Miquel Costa i Llobera, traduïda també per Jaume Pomar.

Fins ara han sortit a la Biblioteca de las Islas Baleares en trobam amb: Antología poética, de Josep M. Llompart, amb una introducció de Cèlia Riba i traducció de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol; Antología poética de Blai Bonet, selecció i introducció de Margalida Pons, traduïda igualment per Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. Posteriorment Calambur Editorial va editar Un vuelo de pájaros, de Marià Villangómez Llobet, amb selecció i introducció d’Antonio Colinas; Antología poética de Miquel Àngel Riera, traducció i pròleg de Francisco Díaz de Castro; Historia personal de Jaume Pomar, selecció i traducció feta pel mateix autor; El jardín de las delicias, d’Antoni Vidal Ferrando, amb introducció de Pere Rosselló Bover, pròleg de Joan Margarit i traducció de Jaume Pomar; Barlovento de Gabriel Florit, traducció del mateix Gabriel Florit; Llamas escritas de Ponç Pons, amb selecció, pròleg i traducció de Jesús Villalta Lora; De espigas en flor, de Maria Antònia Salvà, una traducció de Jaume Pomar amb pròleg i selecció de Sebastià Alzamora; Todo es fragmento, nada es enteramente de Bartomeu Fiol, amb introducció i traducció de Roberto Mosquera i Antoni Nadal, per acabar amb el número XIV de la col·lecció i que correspon a la meva antologia, El mecanismo del tiempo, una selecció feta per mi mateix i que s’ja encarregat de traduir de forma brillant i encertada l’escriptor Víctor Gayà.

La selecció que ha traduït Víctor Gayà correspon als poemaris següents, un total de denou llibres escrits des de començaments dels anys setanta fins al 2006: Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Caminals d’arena (Ajuntament de Benidorm, Alacant, 1985); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, col× lecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, col× lecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, col× lecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, col× lecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazm 2003 de l’Ajuntament de Xàtiva, Edicions Bromera, Alzira, 2003); El cant de la Sibil·la (Premi Jaume Bru i Vidal de l’Ajuntament de Sagunt, Brosquil Edicions, València, 2006); Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 Ramon Comas i Maduell, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006)) i Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006).

Víctor Gayà va néixer a Palma l’any 1952. És psicòleg de professió i col·labora d’ençà fa molts d’anys en la premsa de les Illes, principalment en el diari Última Hora i en la revista S’Esclop. Particularment el coneixia d´ençà els seus primers escrits, aquell Gent entorn a Calvià que, editat per l’Ajuntament de Calvià, va sortir l’any 1990. Des del 1990 hem participat en nombrosos actes culturals plegats, jo he continuat gaudint de la seva literatura i de la poesia que, molt a poc a poc, va publicant. Com a novel·lista i poeta era i és, des de temps enrere, un autor admirat que ha conreat igualment l’assaig i la biografia. En el camp de l’assaig recordam aquell Manual per protegir-se de mestres i educadors (Lleonard Muntaner, Ciutat de Mallorca, 1995) i quant al gènere biogràfic, destacam un treball molt famós, ja que és la millor aproximació que s’ha escrit a les Illes damunt la vida i l´obra del conegut escriptor i destacat activista social Jaume Santandreu. El llibre era Jaume Santandreu. El sexe del profeta, editat per Lleonard Muntaner el 1997.

Ara bé, més que biògraf o assagista, Víctor Gayà ha destacat aquests darrers anys per l’embranzida de la seva poesia i de la novel·la que ha anat conreant sense descans. Una novel·la i una poesia que defuig els acostumats cànons establerts pels postmoderns i, amb perfecte coneixement de la llengua i de la tradició literària que el sosté, aporta un alè i una vitalitat nova a la narrativa catalana contemporània. Em referesc concretament a les novel·les Trenc d’alba , Premi Roc Boronat (Proa, 1999); Víctor Fox (Lleonard Muntaner, 2000); Cercle enigmàtic, Premi Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner, 2005) i La vida perdurable de Salvador Duran, Premi Ciutat de Mollerussa (Pagès Editors, 2006). En el camp de la poesia ha oublicat igualment: Morfologia d´una femme semàntica (Lleonard Muntaner, 1998), Petit patit país (Lleonard Muntaner, 2000) i Com la sequera (Editorial Moll, 2004).

La meva confiança en Víctor Gayà ve, com ja he dit abans, a part d´una amistat i uns interessos literaris compartits que s´han concretat en molts debats i alguna presentació de les meves obres que ha fet en Víctor, ve donada sobretot per la solidesa de la seva obra. Record ara mateix actes culturals en què hem participat plegats com va ser aquella presentació de dia 21 de juny de 2002 de La novel·la, obra presentada per Víctor Gayà, Llorenç Capellà, Rosa Maria Colom, Miquel Julià i l’editor Joan Cerdà en l’històric marc de la Casa Catalana de Ciutat. Una obra, La novel·la, que va merèixer un article de Víctor Gayà: una aproximació al llibre publicat per Res Publica Edicions d’Eivissa que, sota el títol "Els problemes de l’escriptor català: amb motiu de la presentació de La novel·la", va sortir publicat en el capítol "Els problemes de l’escriptor català" del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

No ha d’estranyar, doncs, aquesta confiança en la vàlua de Víctor Gayà, confiança que, ara que l'antologia El mecanismo del tiempo ja és al carrer, puc afirmar que no s’ha vist defraudada en cap moment. A ell personalment, aprofitant la publicació d’aquestes retxes, li vull expressar l’agraïment més, les setmanes de paciència i dedicació absoluta que ha tengut amb la meva obra, el respecte especial quant a l´original que li vaig lliurar, defugint en tot moment la possible "traïda" a la forma i al contingut que li havia donat l’autor. I també vull dir-li que m’han agradat i sorprès moltes de les seves troballes lingüístiques, aquest mestratge en la troballa de l’adjectiu, el sinònim adequat per a no trair mai, com he apuntat, la forma i el contingut del poema. Un respecte que molts poques vegades trobam en la majoria de les traduccions, ja que, sol ser quasi una norma, el traductor sovint, portat per la seva imaginació, més que traduir l’original com pertoca el que fa és "recrear", "interpretar", "modificar substancialment" els poemes o novel·la originals, creant així una nova obra que, a vegades, no coincideix amb el que va escriure o volia dir l’autor. Gràcies, doncs, Víctor per la teva feina i pel respecte i ofici demostrat en aquesta traducció que ens ocupa.