Memòria històrica i antifeixisme: Edicions Roig i Montserrat publica Cultura i transició a Mallorca (i II)

Per Miquel López Crespí, escriptor

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm

Qui ha sabut copsar a la perfecció la intenció que hi ha rere la publicació d'aquests llibres i de Cultura i transició a Mallorca ha estat l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover que, en el pròleg al llibre que comentam, escriu:

"En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües".

Crec que l'escriptor encerta a la perfecció quan parla de la funció "narcotitzadora" del poder. Una funció, cínica i servil, que exerceixen, ben pagats i promocionats, tota aquella colla de postmoderns han fet tot el possible per esquarterar políticament i culturalment els Països Catalans, per demonitzar l'herència del Congrés de Cultura Catalana de mitjans dels setanta, per fer de la nostra literatura un cau on sovint només suren aquells o aquelles que s'adapten a les normes dictades pels comissaris neoparanoucentistes i pels poders fàctics econòmics, culturals i polítics.

Cultura i transició a Mallorca, els llibres que també hem citat una mica més amunt són obres, doncs, per a la memòria històrica i, també, per provar de fer, dins les nostres minvades possibilitats personals, justícia a tots aquells i aquelles que, des d'una posició difícil, sense cap mena d'ajut ni suport polític ni institucional han resistit l'envestida dels malfactors creant, amb el seu esforç una literatura catalana digna de la nostra millor herència cultural.

Per això quan, amb l'editor Sebastià Roig, em vaig posar a la tasca ho vaig fer amb molta il·lusió. Aquesta vegada he tengut més temps, prop de dos anys, per ampliar el material que havia sortit a No era això: memòria política de la transició, Cultura i antifranquisme i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. El temps, la tranquil·litat per a la investigació, per consultar llibres i hemeroteques és bàsic per a poder enllestir un treball digne i de qualitat. I, sobre tot, per poder cercar els materials adients, estudiar quins articles convenia salvar i rescatar de l'oblit, quins tenien un valor en aquests moments i quins no. El temps que he tengut a la meva disposició ha estat un factor essencial per a obtenir aquest resultat final del qual estic summament content.

Dos anys pot semblar temps massa curt però us puc ben assegurar que durant aquests mesos han passat pel meu davant prop de quaranta anys de lluita cultural i política antifranquista. Mentre anava preparant i passant en net els articles que havien de sortir a Cultura i transició a Mallorca no podia deixar de fer certes reflexions quant al pas del temps. En enllestir els articles dedicats a Francesc de B. Moll, al Concili Vaticà II, a les revistes i llibres de cinema en els 60 i 70, a la ràdio dels 50 i 60 o a la vida de Gonçal Castelló, la meva vida particular en passava pels ulls com si fos una pel·lícula documental. M'adonava que, tanmateix, parlar de Gonçal Castelló, de Josep M. Llompart, del cineasta Luis Buñuel, d'Eisenstein o del paper de Gramsci, Jean-Paul Sartre, Che Guevara, Roger Garaudy, Arnold Hauser, Marx, Engels, Isaac Deutscher, Roland Barthes, Henri Lefebvre o Lucien Goldman en la nostra formació, era parlar de la nostra vida, del que ens ensenyaren els pares, la generació d'antifeixistes dels anys trenta que saberen resistir amb dignitat els anys d'oprobi de la dictadura. L'estudi dels clàssics del pensament socialista internacional servia per a consolidar, en uns joves de divuit o dinou anys, el que ens havien ensenyats els lluitadors republicans dels anys trenta amb la seva pràctica vital Ara, les lectures, els llibres, li donaven simplement cos teòric.

Avui, quan reflexion en aquells de formació, en els fets dels quals parl a Cultura i transició a Mallorca, la vida cultural i política dels anys seixanta i setanta, tenc la certesa, cada vegada més ferma que érem, pensàvem i actuàvem de la forma que ho férem perquè ens alletà aquella heroica i sacrificada generació de vells combatents per un món millor. Una generació, la que lluità amb les armes en la mà contra el feixisme, que donà sentit a la nostra lluita juvenil, als esforços per avançar envers una societat i una nació lliure de dominacions foranes, republicana i socialista en el sentit més ampli i democràtic de la paraula, lluny de la politiqueria actual pels endolls i la poltrona oficial.

Gramsci o Gabriel Alomar, Andreu Nin o Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Joan Fuster, Macià el president Companys, Emili Darder o els anònims assassinats republicans del temps de la guerra civil, de la llarga postguerra franquista, no són esotèriques influències històrico-culturals que hom llig o sent de jove i després oblida, quan se situa a recer del poder. Sempre ens hem vanat i ens vanam d'estar ben lluny d'aquest podrit pragmatisme que segrega el poder indicant quines són les idees que no serveixen per a "fer carrera" política o literària. Ans al contrari, i en molts dels articles de Cultura i transició a Mallorca es pot veure a la perfecció, les idees de tos els clàssics que ens alletaren en la joventut serviren per a esmolar les nostres eines d'intervenció política i cultural. I d'això sempre ens hem sentit orgullosos sense renunciar mai a cap dels principis que ens sostengueren en el passat i ens sostenen encara. Per a qui ens conegui una mica sap que els nostres anys de militància dins d'organitzacions marxistes i nacionalistes d'esquerra així ho confirmen. Els llibres, les novel·les, poemaris i obres de teatre publicades en aquests darrers quart de segle també donen fe de com, la poètica de Rosselló-Pòrcel, Joan Fuster o Manuel de Pedrolo hi és present en la nostra pràctica literària.

L'escriptor i catedràtic de la UIB Pere Rosselló Bover, n'ha parlat de tot això i d'una manera insuperable en el pròleg a Cultura i transició a Mallorca. En una acurada anàlisi del contingut del llibre, Pere Rosselló Bover ha escrit:

"Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap on hem d’anar.

'Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca tenguin una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll, Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és 'aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana'. En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la 'militància abnegada', la 'renúncia personal, l’esperit de sacrifici' i la 'justa combativitat envers la utopia i la llibertat'. Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.

'Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com 'El cinema i la censura feixista', 'Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta' o 'El cinema de la transició'. Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè 'Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle xx; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu'. Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè 'han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat', 'han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques'.

'La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat 'Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat', perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalana. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé. Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.