Aquest avanç del nacionalisme es va veure confirmat en les primeres eleccions municipals i per al Consell Insular on traguérem representació per a les dues institucions.

M'encarregaren de coordinar la campanya del PSM. Mentre els companys anaven de poble en poble fent propaganda i realitzant els mítings, a mi em corresponia una feina bruta i gens vistosa: demanar permisos, aconseguir locals, redactar els comunicats per a la premsa, ràdio i televisió, avisar els membres de les nostres candidatures on havien d'"actuar". Tots anàvem de bòlid. No hi havia temps per a res. Per sort nombrosos simpatitzants comparegueren pel local (carrer del Temple) a posar paparetes dins dels sobres (en Llorenç Capellà i na Carme, la seva dona, eren molt eficients!).

Aleshores començaren a comparèixer herois de cartó-pedra, petits pallassos amb esbojarrades ànsies de figurar, munió de personatges estranys i tèrbols. Record en Pere Llinàs, un home sense gaire principis però amb una "comandera" fora mida. La seva ideologia es reduïa a dir "Vull més capses de paperetes. Sortiré elegit!". Mai no se'n portà cap programa ni li vaig sentir cap raonament coherent. Eren "independents", però de rebot també influïen sobre els militants amb el seu pragmatisme sense aparent ideologia (eren de dretes i ho amagaven amb el ball de bot!). El seu pretès "nacionalisme" no anava més enllà de la ximbomba i les sobrassades de Sencelles). A poc a poc em vaig adonar de l'aparició de certs elements -mai ullats en la clandestinitat- per als quals el concepte de lluita nacional no passava d'això. Alguns descobrien el món i "teoritzaven", babaus, dient que, en una futura Mallorca autogovernada, la sanitat, els futurs serveis sanitaris de la població, s'havien de bastir damunt les monges del pobles. Cofois, insistien que, històricament, les monges havien tengut cura de les malalties dels pagesos. Sovint hom tenia desitjos de sortir corrent en sentir tants desbarats! M'adonava que alguna cosa fallava.

També donaren suport a les nostres candidatures partits i col.lectius que mai havien confiat en el PSI en temps de Tarabini i els Celestí Alomar. La majoria d'associacions de veïnats de Palma i pobles (gràcies al treball de companys com Jaume Obrador, Paco Mengod i molts d'altres); sectors de CC.OO. i d'USO; el Partit Carlí; i, el que era més curiós, col.lectius de l'esquerra revolucionària -sobre tot el PCE (m-l)-, demanaren el vot per a nosaltres. En el fons, allò era un vertader Front Popular. Molts honrats militants de l'esquerra consideraren que, per a defensar el nacionalisme i el socialisme a les Illes, ens havien de votar.

A les municipals i autonòmiques, quan ningú no s'ho esperava, aconseguírem treure en Jaume Obrador com a regidor de Ciutat i en Biel Majoral i en Pere Llinàs per al Consell de Mallorca. L'èxit fou important sobretot si tenim en compte que, mesos abans, les campanyes anti-partit de la premsa ens negaven el pa i la sal i ens acusaven permanentment de ser un grup que s'havia abstingut en el referèndum de la constitució. El pecat més greu era la unió amb els "radicals de l'extrema esquerra", l'OEC. Ara, havien de callar, perquè comprovaven que no havia anat tan malament l'operació d'enfortiment del partit.

A les nou o les deu de la nit, en assabentar-nos dels resultats provisionals hi hagué xampany en el local del Temple. Els esforços no havien estat inútils. Tota la feina dels darrers anys havia servit per quelcom. La dreta i l'esquerra sucursalistes ens volien fer pagar la nostra independència, el fet de no haver acceptat la reforma del franquisme. El ferm rebuig a la constitució espanyolista i monàrquica encara els picava. Però s'hagueren de mossegar la llengua.

Ja sabíem que potser hi hauria batlle d'esquerres a Ciutat (aleshores encara ens pensàvem, il.lusos, que el PSOE podria fer una política favorable als interessos dels treballadors). Amb la gent que hi havia en el local i els companys d'altres partits que hi anaven compareixent, improvisàrem una manifestació espontània que circulà, animada i joiosa, per una Palma en silenci, una mica atemorida per tan inesperats resultats. A les dotze de la nit tot eren crits de "Visca, visca, Mallorca Socialista!". La dreta ens devia escoltar esfereïda. "Han guanyar els rojos", rumiaven, amagats rere les finestres.

Davant Cort estiguérem hores. Tothom agitava banderes catalanes i roges.

Amb la victòria de l'esquerra a ciutat començà un altre tipus de problemes dins del PSM. Una diferent interpretació dels resultats electorals anà provocant certes preses de posició. Una evident divisió s'anà establint entre partidaris d'una anàlisi i d'una altra. L'ala dretana considerà que arribava l'hora de finir amb el puny tancat, la bandera roja i la Internacional. Els esquerrans consideràvem que era el moment d'enfortir el socialisme i el nacionalisme partidari del dret democràtic a l'autodeterminació.

Malgrat els anys de saber que la lluita electoral només era un aspecte -i no el més important- de la lluita de classes; malgrat no ignoràvem que, sovint, la democràcia formal només servia per a enfortir el sistema d'explotació capitalista i podia ser un parany per a desviar les lluites populars, el cert era que aquell matí del `79, a molts allò, la disbauxa popular alegre i riallera que ens voltava ens semblava una mica l'assalt al Palau d'Hivern (en petit, és clar). Ja sé que tot plegat no deixa de ser quelcom de sentimental, amb molt de regust nostàlgic. Pujar les escales de l'Ajuntament amb acompanyament de les banderes de la quàdruple flama i la roja del proletariat universal; escoltar els continuats "Visca, visca, Mallorca Socialista!"; viure, amb els companys un moment històric al costat d'homes i dones sortits dels barris extraradials, de la fondària obscura de les mines (de Lloseta vingué una delegació de miners), de les habitacions sense llum dels hotels de s'Arenal; de les fàbriques de sabates d'Inca i Lloseta o Llucmajor... era quelcom únic, un record inoblidable per a servar per sempre en la memòria. Tot plegat un caramull de sentiments desbordats, emocions difícils de transmetre a un lector del futur. En Ramon Aguiló era batle per carambola. Potser no hi hagués hagut tants d'anys de govern socialista a Ciutat si no hagués estat per un grapat d'eixelebrats revolucionaris sentimentals que volien veure l'esquerra a l'Ajuntament.

Més tard vendrien els desenganys i les sorpreses. Ara enlairàvem els qui poc després ens portarien a l'OTAN i anirien bastint una a una totes i cada una de les mesures antipopulars que han anat acabant amb les conquestes socials dels darrers cinquanta anys de lluita del poble. Però el progressiu avenç del PSOE fins a posicions en què res el diferencia de la burgesia seria un procés (fins arribar al decret salvatge del 3 de desembre de 1993) que viuríem dia a dia. Aleshores encara no ens podíem imaginar en González i en Fèlix Pons bramant per l'entrada a l'OTAN, justificant els contractes eventuals, l'acomiadament lliure i gratuït, els salaris de fam per als aprenents. ¿Qui hagués pogut imaginar el `79 els sopars i reunions secrets de Múgica Herzog i Solé Tura amb el general Armada preparant el cop del 23-F? En aquells instants concrets de la història -abril del `79- molts ciutadans ploraven d'emoció mentre pujàvem les escales de marbre del consistori de Ciutat. Havíem vençut la dreta, malgrat fos electoralment. Els vençuts a les Germanies, a la guerra civil, els descendents dels jornalers sense terra, eterns emigrants vers l'Argentina o l'Havana a la recerca d'un treball digne, els fills d'Aurora Picornell i Emili Darder, havíem pegat una forta bufetada als vencedors de sempre al cap de quaranta anys de falta de llibertat, crims, tortures, especulació incontrolada! Record que, mentre anava pujant amb el poble fins al saló d'actes, enmig de les banderes i els punys tancats anava pensant en els vint anys de lluita clandestina que deixàvem enrere. Les detencions, els interrogatoris policíacs, les repartides d'octavetes, les reunions interminables discutint tàctiques i estratègies que, amb l'èxit de la reforma del franquisme, no havien servit de res, però que agombolaren els millors anys de la nostra joventut. El record dels homes de la nostra terra afusellats pel feixisme; els quatre mil assassinats a les cunetes i cementiris de Mallorca pels escamots de la Falange; n'Emili Darder, assegut a la cadira, el dia que l'executaren entre les riallades dels reaccionaris de l'època, les feres que anaren a contemplar l'afusellament; l'exili de Gabriel Alomar; l'assassinat d'Alexandre Jaume; l'oblit de Rosselló-Pòrcel; els centenars d'intel.lectuals que no pogueren portar a terme la seva obra; els mestres i professors republicans, els que podien haver bastir una nova Mallorca, esventrats per les voravies de tots els pobles de l'Illa -malifeta narrada per Bernanos a "Els grans cementiris sota la Lluna"-; les desenes d'anys d'explotació esclava a tallers, fàbriques i possessions, el treball de sol a sol per un plat de sopes amb col; el silenci, la misèria cultural del franquisme, les novenes, oracions del nacional-catolicisme, eterns mesos de Maria, cursets de cristiandat, pel.lícules "3 R"...; tot em colpejava el cervell mentre anava pujant amb la gent cridanera i feliç que, de veritat, d'una forma completament innocent, pensava haver assolit amb el seu vot una fita en el camí de l'avenç vers el socialisme i l'autogovern de la nostra terra. Per unes hores així ho creguérem i fou realment meravellós.

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

http://xbs.cat/aggregator/sources/663 Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí