Marx i el capitalisme modern
Michel Husson
La crítica eficaç del capitalisme contemporani ha d'evitar dos esculls simètrics: el dogmatisme (res no ha canviat) i l'”excedir-se" (tot ha canviat per complet). La calma és un bon principi: apliquem a fons la teoria marxista del valor treball i vegem si presenta insuficiències. Aquest mètode permet molt ràpidament enfocar el projector sobre l'error generalitzat que es troba en el fons de les tesis de moda, sobre la fi del treball i les noves fonts de valor econòmic. Si el treball no és ja l'única font de riquesa produïda, llavors és lògic pensar que és possible fer-se ric dormint i que el valor treball ha de deixar la centralitat.
La creixent inmaterialidad de les mercaderies o el pes del treball intel·lectual en la seva concepció, no canvien en res les relacions de producció que hi ha en la base i especialment la llei del valor. La pregunta plantejada és saber d'on prové el guany: del treball o del ordinador? Tot el discurs de Marx ha consistit a revelar, més enllà de les enganyoses aparences, la trama de les relacions socials fonamentals. En el capitalisme només el treball és font i mesura del valor i el guany es forma com un excedent. Allà resideix la diferència entre, d'una banda, la riquesa produïda que pren la forma d'una immensa acumulació de béns i serveis i, d'altra banda, el que arriba a les mans dels treballadors. Aquesta diferència es diu plusvàlua i es reparteix en funció de regles que assignen als títols de propietat el dret i el poder d'apropiar-se d'una certa part. La redistribució pot adoptar formes diverses: utilitats per a les empreses, interessos per als creditors, dividends per als accionistes.
La guia de lectura marxista ens protegeix de l'error de confondre la creació de la plusvàlua amb la seva repartició. En particular l'enriquiment financer ha de ser analitzat com una captació del valor produït en el procés de producció. Aquesta és, d'altra banda, una de les grans lliçons del crash de la nova economia: privat del substrat de mercaderies, el valor borsari s'esfondra.
El gran argument dels teòrics del nou capitalisme és dir que el treball directe no ocupa més que un lloc subaltern en l'activitat productiva. La creació de valor econòmic passa més i més per serveis immaterials, per la circulació de la informació; el coneixement s'ha convertit en un factor de producció per si mateix, cada assalariat és una espècie de petit capital, i és l'empresa com a màquina col·lectiva la que realment produeix el valor. Aquesta és la raó per la qual es considera al salari com una forma sobrepassada de remuneració que és precís completar amb un exercici interessat en els resultats de l'activitat. No tot és fals en aquest plantejament, però tampoc no és majorment nou. Sempre el capital ha estat una potència social capaç d'absorbir en profit seu les capacitats i qualitats dels treballadors i és per això que és que constitueix una relació social. El capitalista compra el que necessita per produir i revèn la seva mercaderia amb guany. Aquesta relació essencial no ha canviat en res i tampoc la llei que fa que cada capitalista s'esforci per reduir al màxim els seus costos, especialment el cost salarial. L'aferrissament patronal orientat a baixar els salaris, a reduir les ocupacions i a allargar el temps de treball útil no ha desaparegut per una espècie d'evaporació del treball productiu.
La falsa idea segons la qual el treball no participa ja a la producció sinó d'una manera accessòria, es troba assentada en l'altra idea falsa de la pèrdua de centralitat del treball. Es tracta de pura ideologia que busca justificar la persistència de la desocupació massiva i a preservar el dret dels patrons a contractar i acomiadar "lliurement" treballadors amb el pretext, és clar, que la verdadera vida és en una altra part. Els fonaments d'aquesta ideologia han estat escombrats per l'experiència dels últims anys. S'ha pogut comprovar que el treball és necessari per produir i que els treballadors cessants no han renunciat a demanar ocupació.
La pròpia organització patronal francesa va retre una espècie d'homenatge del vici a la virtut en afirmar contra tota evidencia que la jornada de 35 hores disminuïa el nombre total d'hores de treball, el que significava l'admissió implícita de què el treball és la font de la riquesa social. No es tracta, evidentment, de negar les transformacions que ha sofert el treball. Són molt profundes: dilució de la feina de creació, horaris, teletreball, precarietat, polivalència, intermitencia, autoformació, especialització flexible, qualitat, atenció al client, etc. Òbviament no es produeixen les mateixes coses ni de la mateixa manera que fa trenta o cinquanta anys. Però d'aquí a concloure precipitadament que les categories clàssiques de treball i explotació han estat sobrepassades, hi ha una tirada molt gran. Estem inundats de teories noves que neguen la validesa d'una anàlisi en termes de relacions de capital/treball i giren al voltant de la noció de l'economia del coneixement. No seria possible mesurar el treball ni el valor, la qual cosa voldria dir que aquest nou capitalisme batejat com a "cognitiu" o "patrimonial" entre altres noms, obeiria a lleis diferents del capitalisme "clàssic", sobre el qual va teoritzar Marx.
Aquesta posició fa rellegir a Marx , i a convertir-lo en el teòric sobrepassat d'un capitalisme de la petita empresa (d'altra banda, en gran manera imaginària). Hi ha un contrasentit absolut, tant sobre Marx i, el que és més greu, sobre el capitalisme contemporani en aquesta lectura no dialèctica. Hi ha, per una part, un sistema amb la seva lògica immutable i per una altra, mutacions en el treball. L'apologia modernista consisteix a dir que amb aquestes transformacions n'hi ha prou per canviar el capitalisme, la qual cosa significa atribuir-li una plasticitat que no té. La crítica marxista consisteix a mostrar que el capitalisme no pot digerir fàcilment una extensió del domini de la gratuïtat i del pas a una organització cooperativa i democràtica del treball que s'han fet possibles per les transformacions en curs. Davant aquestes amenaces virtuals, tots els esforços del capitalisme, malgrat les seves pretensions de modernitat, s'han bolcat cap a la preservació i reproducció del càlcul econòmic mercantil més estricte.
Abans que esperar que la transformació social sigui introduïda de manera tangencial, com a subproducte d'innovacions tecnològiques, el marxisme revolucionari ha d'impulsar, al contrari, la resistència a la mercantilització. Es tracta de contribuir a aquest enorme canvi que faria que el moviment social sostingués aspiracions anticapitalistes centrades en el dret al treball, als serveis públics i al temps lliure. Tots ells evidentment aliens al capital.