economistes

CRíTICA DE L'ECONOMIA POLÍTICA QUE CONDUEIX AL DESASTRE SOCIAL
...perquè l'augment de les persones sense feina és paral·lel a l'augment dels beneficis no reinvertits que han anat a engreixar les bimbolles financeres i , d'això no en tenen culpa ni els immigrants, ni els treballadors, ni les dones que treballen, ni les que no poden treballar, ni els joves, ni els lloros, ni la meteorologia. D'això hi ha un responsable únic que es disfressa de enemic invisible: els mercats, i aquests són les titelles dels capitalistes i dels seus polítics, entre altres del pseudosocialista Joaquín Almunia que defensa l'esclavatge laboral mitjançant els minijobs mentre ell viu com un Paixà. Per això som anticapitalistes, malgrat la ceguesa dels humans que no ho volen veure i malgrat tots els betzols que diuen ser d'esquerra i consideren que els sociates són "progressistes"

Més inversió no significa més llocs de treball

Quan els francesos de la multinacional asseguradora Axa invertiren en la més gran companyia companyia implantada a les Illes Balears no generaren ocupació: l'enfonsaren.
Aquella companya que era la primera en implantació i vendes, ara ja no ho és i al llarg dels anys s'han perdut més de 200 llocs de feina directes.
Una part important de la inversió que arriba a l'estat espanyol no té cap efecte sobre l'ocupació tot i que els politicastres que patim ens pintin les inversions de color de rosa, i a més en molt casos les inversions són més destructives que altra cosa i d'això en tenim prou experiència en la balearització, paraula que simbolitza la degradació de la natura practicada pels inversors especulatius.
Les últimes dades del Ministeri d'Indústria indiquen que la inversió estrangera va sumar fins a setembre de 2011 21.000 milions d'euros. D'aquests, 2.600 milions van correspondre a intercanvis financers amb l'únic objectiu d'optimitzar la factura fiscal. Aquestes operacions, conegudes com ETVE, acrònim d'entitats de tinença de valors estrangers, disposen d'un règim fiscal propici. i generalment consisteixen en la transmissió dintre d'un mateix grup empresarial de participacions de societats radicades fora d'Espanya.
El benefici fiscal es va estendre, l'any 2000, a tot tipus de societats que realitzen transmissions no dineraries (mitjançant accions) dintre d'un mateix grup empresarial, de manera que un repartiment de dividends en un holding espanyol que procedeixin d'altre país, està exempt de tributació.

Aquesta crisi exigeix respostes radicals.

Les coses s’han decantat i es veuen més clarament ara més enllà dels debats ultratècnics, les tres pistes que permeten alliberar-se del domini de la financiarització . La primera és la monetarització del deute, o sigui , la compra per la Banca central dels títols del deute públic. Això seria el millor a nivell europeu, però també pot fer-se al nivell estatal. Hi ha també altres possibilitats : crèdit forçós, taxa mínima de possessió de les obligacions del Tresor per els bancs, etc. La segona pista és l’anul·lació dels deutes il·legítims, i en principi dels deutes tòxics que pesen sobre els col·lectius. Aquestes mesures condueixen lògicament a una tercera pista, que és la socialització dels bancs per tal d’aplanar la muntanya de deutes acumulades. Aquestes tres orientacions formen un tot coherent, que s’oposa punt per punt als tres dogmes eurolliberals que ens condueixen a la catàstrofe davant els nostres ulls espantats : 1) rebuig obstinat d’admetre l’inevitabilitat de les fallides ; 2) projecte barroc de titularització dels deutes públics via el Fons Europeu de Solidaritat Financera ; 3) Recapitalització dels bancs amb fons públics. Es verifica així com els debats tècnics obscurs amaguen eleccions socials i polítiques fonamentals. (Michel Husson).

Extret de l'article : El model alemany no pot ser una referència de Michel Husson, economista anticapitalista francès.

A Europa, la generalització dels plans de sanejament pressupostari ja té moltes hores i ha ofegat la represa per a la sortida de la crisi. El creixement és mediocre en els Estats Units, i moderat en els països emergents. Les exportacions d'Alemanya representen el 50% del seu PIB (contra el 30% del de França) i gairebé dues terceres parts es destinen a Europa. Un terç del PIB alemany depèn aleshores de la demanda europea, i no és sorprenent constatar que la conjuntura alemanya es contrau: la progressió de les exportacions alemanyes es ralentitza i pràcticament és nul·la en aquest darrer any passat; el consum de les llars no creix malgrat es produeixi una progressió salarial per càpita major que la mitjana europea; els indicadors avançants (IFO o ZEW) s'orienten a la baixa.
El FMI no preveu més que un creixement del 1,3 l'any 2012, contra el 2% que preveia fa sis mesos. El model alemany és aleshores particularment sensible a aquest nou entorn. Haurà de ser modificat i,en tot cas no podrà ser una referència per als altres països europeus. Imitar el model alemany a la fi suposaria una aposta per un creixement estirat per la demanda dels païssos emergents. Però aquesta via sera cada cop més estreta perquè aquests països tendran la tendència a recentrar el seu creixement sobre la demanda interior en profit de la seva producció nacional.
La generalització de polítiques de desinflació salarial reforça l'impacte recessiu de les polítiques pressupostàries i posa en marxa una espiral de regressió social. Alemanya és aleshores d'entre els grans estats europeus el lloc on la pobresa s'ha estès més com manifesta la mateixa OCDE. La segona modificació es fonamenta en que els recursos sostrets al finançament dels models socials seran destinats a l'inversió, a la innovació, i permetran així sostenir l'ocupació mintançant la reindustrialització. Però no hi ha res que garanteixi aquest transpàs virtuós, i aquesta orientació accentuaria encara més la divergència entre les trajectòries nacionals, que són l'arrel de la crisi europea.
L'alternativa consisteix en refundar la construcció europea recolzant-se en els avantatges comparatius que deriven de la qualificació de la mà d'obra i de la capacitat d'innovació de les empreses. Això implicaria renunciar a la "preferència pèr les finances" per tal de donar a Europa el medis per a la seva cohesió, mitjançant l'engrandiment del pressupost europeu, l'harmonització (ascendent) de la fiscalitat sobre el capital i la posada en marxa d'inversions socialment útils i ecològicament sostenibles.

Perspectives per al 2012

Si Itàlia i Espanya es veuen forçades a pagar tipus d'interès entre el 5% i el 7% la situació a Europa serà insostenible i la ruptura, inevitable.
Les polítiques d'austeritat que semblen ser l'actual mantra a Europa contribuiran a empitjorar la ràtio de deute en comptes de millorar-la.
Altra mantra és el que ens repiquen els ases de la desinformació tertul·liana envers un excedent de funcionaris públics (mestres, sanitaris, personal de neteja, etc..) , perquè ja és sabut que si l'ase sona el picarol, la somera també ho vol. Aquesta colla de rucs orelluts ha de saber que l'Estat espanyol té una de les taxes de funcionaris públics més baixes d'Europa: un 15,0% en tant que França i Finlàndia en tenen un 23,0%, el Regne Unit un 18,8%, Dinamarca el 30,4%, i Suècia el 31,7%., països tots ells "més competitius" que l'Espanya del pandero

Crisi i repartiment de les riqueses

Michel Husson.

Europa: la refundació o el caos.

Εποχής

Michel Husson

Europa : què és aquest deliri ?

Michel Husson

Sortir de la crisi dels deutes

Michel Husson, a " l'Ecole émancipée, 2012"

Ara es comprèn millor allò que caldria fer per desbloquejar la situació actual: monetaritzar els dèficits públics. Això vol dir en la pràctica que el Banc Central Europeu, o els bancs centrals de cada país, han de poder comprar els títols del deute emesos pels Estats per finançar el dèficit pressupostari. És l'únic mitjà que tenen els Estats de deixar de banda els mercats financers que demanen taxes d'interès
extravagants.
Però aquest pas necessari no és possible, perquè els tractats en vigor ho prohibeixen. Opten més aviat per « tranquil·litzar » els mercats mostrant-los la voluntat d'aplicar mesures d'austéritat. Però aquest és un carreró sense sortida com s'ha demostrat en el cas grec. Des d'almenys dos anys, els governs successius posen en marxa polítiques d'austeritat destructores i inútils. Al començament de la crisi, el deute grec representava
el 120 % del PIB. Ara, ha pujat a 160 %. Si verdaderament l'objectiu era de fer baixar aquest percentatge, es veu que no s'havien d'haver pres mesures que han reduït els pressupostos més ràpidament que les despeses.
El Banc Central Europeu rebutja de finançar els Estats però, en el passat mes de desembre, ha abocat als bancs 489 mil milions d'euros en forma de préstecs a tres anys a una taxa d'interès de l'1 % o sigui una taxa real negativa en base a la inflació.
Amb aquesta liquidesa, els bancs podran finançar més fàcilment els dèficits públics, però a taxes més altes ,que van de 3 a 6 % per a la majoria dels països. Aquest mecanisme que d'altra banda funciona des del començament de la crisi i il·lustra l'absurd de la situació. És clar que tot deute adquirit en aquestes condicions és il·legitim
perquè el BCE podria prestar directament als Estats, com ho fa la banca central als Estats Units o a Gran Bretanya. La discussió tècnica sobre el mitjà d'arribar a aquest resultat tot fingint de respectar el Tractat és en el fons secundària, i la verdadera qüestió és a un altre lloc : perquè es produeix aquesta obstinació en seguir una política que és manifestament catastròfica ?
La resposta és complexa : hi ha la submissió dels governs a la finança i el rebuig a la menor ruptura. Però hi ha també una voluntat política de més en més anunciada d'aprofitar de la crisi per administrar una teràpia de xoc i realitzar les « reformes » que les resistències socials han impedit d'arribar fins a l'extrem. No és veu per on, per exemple, cap raó per la qual una flexibilitat del mercat de treball més gran a Espanya, o la baixa del salari mínim que la « troika » acaba d'exigir de la Grècia, podrien contribuir a l'absorció dels dèficits pressupostaris. Els financers imposen la defensa dels seus interessos als governs, si és que no col·loquen directament en els mateixos governs els seus encarregats de negocis. Les multinacionals fan per a elles un càlcul perillós : allò que perdran amb la recessió a Europa,ho guanyaran sobre els altres mercats gràcies a un augment de la competitivitat.

Contra aquesta fugida endavant, la idea que la sortida de l'euro podria permetre recuperar la sobirania perduda és una il·lusió. Tornar a l'antiga moneda - el franc o el dracma - no permetria en res de desfer-se de les escomeses dels mercats financers. Al contrari, el deute augmentaria en proporció a la devaluació, i la « nova » moneda estaria exposada sense protecció a l'especulació. Una vegada més, la única mesura immediata, que cal prendre unilateralment proposant la seva extensió, és la de finançar el dèficit d'una altra manera i no mitjançant emissions sobre els mercats financers. Però això no ho resol tot.
Dues mesures radicals són necessàries, en principi la socialització dels bancs, perquè és la única manera d'intervenir l'acumulació dels deutes barrejats que els ciutadans no tenen cap raó de pagar.
D'altra banda una auditoria ciutadana,a continuació, ha d' identificar el deute il·legítim i definir les maneres d'anul·lar-lo, combinat amb una reforma que retorni els regals fiscals acumulats durant molts anys.
La perspectiva general ha de ser la d'una refundació de la construcció europea. Això implica renunciar a la « preferència pels financers » per donar a l'Europa els mitjans de la seva cohesió, per la via de l'engrandiment del pressupost europeu, l'harmonització (a l'alça ) de la fiscalitat sobre el capital i la posada en marxa d'inversions socialment útils i ecologicament sostenibles.

Per salvar l'euro caldrà refundar-lo

Thomas Coutrot, Michel Husson, Pierre Khalfa,

Quaranta vuit "industrials" alemanys i francesos (entre els quals hi havia banquers) han pres una posició ferma en una tribuna publicada a Le Monde datada el 21 de juny, en suport a la reforma de la governança econòmica europea en via d'adaptació pel Consell i el Parlament europeus.

Per aquests patrons, "l'exclusió de país membres de la zona euro o l'escissió entre una Unió dels països del Nord i del Sud" respon a "propostes demagògiques", i "una fallida per l'euro seria un revès fatal per Europa".

Però aquests dirigents salvaran l'euro reforçant les regles que l'han dirigit a la vora del precipici ? No seria més oportú canviar les regles fonamentals de la moneda única si s'ha de salvar ? Ho creiem profundament. L'error radical de diagnòstic és resumeix en el títol mateix de la seva tribuna : "La crisi europea és una crisi del deute, l'euro". Perquè d'on ve el deute segons ells ? D'una part, de l'alentiment de l'economia mundial" ; d'altra part, de l'absència de "regles d'estabilitat més estrictes" – entesa per una deriva de les despeses públiques. Passem per alt la referència que fan a l'alentiment, deliciós eufemisme que descriu la recessió de 2008-2009, la més brutal des dels anys 1930. Però és sobretot erroni atribuir la crisi europea a un excés de despeses públiques. Portugal, Espanya i l'Irlanda eren fins l'any 2008 models de virtut pressupostària ; i la part de les despeses públiques en la riquesa europea ha baixat substancialment des de 1990, compresa França.

La competència fiscal entre països europeus, amb la disminució organitzada de contribucions de les empreses i de les classes altes, explica la pujada dels dèficits i del deute fins en 2008. Els excedents comercials gegantins d'Alemanya, obtinguts per una excel·lent especialització internacional però sobretot, des de deu anys, per la regressió dels salaris i de les despeses socials, han socavat mecànicament els dèficits comercials dels països del Sud. Pel que fa al sisme de 2008-2009, que ha incrementat l'endeutament dels Estats, és conseqüència de la irresponsabilitat de la indústria financera, que ha caigut en el parany de la seva gola ferotge de beneficis. Competència fiscal i salarial, llibertat absoluta de circulació (i d'especulació) dels capitals : vet aquí les vertaderes arrels de la crisi actual. Aquestes deriven directament del tractat de Maastricht i de la lògica de les institucions fundadores de l'euro.

Es pot esperar sortir de la crisi agreujant les seves causes ? Així procedien, per la sagnia, els metges de Molière, i així ho volen els empresaris signataris de la tribuna a Le Monde. Diuen que és necessari un ajut als països endeutats, que "costarà nombrosos mil milions d'euros", "en contrapartida de mesures eficaces". Ens coneixem aquestes mesures, imposades per la Unió europea i el FMI a molts països : baixada de salaris i de les pensions de jubilacions, privatitzacions, acomiadaments de funcionàries, reducció de la protecció dels assalariats contra els acomiadaments… Els "nombrosos mil milions d'euros" seran doncs extrets sobre les poblacions, per pagar els venciments del deute públic als creditors dels Estats endeutats : els bancs. I encara pitjor, els ajuts concedits són doblers manllevats per la Unió dels mercats financers en prèstecs als països "ajudats" a una taxa d'interès excessiva… Grècia i els altres països apuntats sortiran així el cap de l'aigua ? No sense una reducció considerable – de l'ordre de 25 % – dels salaris i de les despeses socials, que el FMI denomina com una "devaluació interna". Aquesta seria la condició per alliberar els excedents pressupostaris i comercials necessaris per pagar el deute, amb el risc d'incrementar una espiral depressiva que amenaça també al continent. Seria menys absurd – i més just i acceptable socialment – de proposar una convergència per alt més aviat que una alineació a la baixa ; per exemple, tornant a equilibrar les economies europees amb una alça salarial a Alemanya. No hi ha cap dubte que els assalariats alemanys que lluiten ara per augments de salaris la subscriurien. Però es comprèn que els grans patrons signataris de la tribuna a Le Monde no proposen aquesta solució. Després de tot, perquè canviar de lògica, si aquesta ha creat, com escriuen, en un savorós lapsus, "prosperitat i riquesa per a tots nosaltres" ? Però els pobles europeus comencen a indignar-se de les seves pretensions. Al Regne Unit, a Espanya, a Grècia, aviat en un altre lloc, les resistències ciutadanes a la destrucció de l'Estat social prenen formes noves, massives,espontànies, pacífiques, radicalment democràtiques, que surten dels esquemes tradicionals, cosa que inquieta de manera manifesta en alt grau : és difícil de comprendre d'una altra manera la manca de flexibilitat del Banc Central Europeu, que manté contra tota versemblança la ficció d'un remborsement integral del deute grec. Tots els analistes financers i fins i tot les autoritats alemanyes diuen clarament, no obstant això, que el pagament serà impossible. Però a curt plaç es tracta d'enviar un missatge molt clar a les poblacions europees que puguin prendre l'aspecte d'indignar-se també : com els Grecs, tornareu als bancs fins a l'últim cèntim.

Siguin quines siguin les conseqüències per a les vostres escoles, els vostres hospitals, les vostres solidaritats i els vostres ecosistèmes. Desitgem al contrari que els moviments socials, a Grècia i a Espanya per començar, obliguin als seus governants a rebutjar la hiper-austeritat. Amb les tensions actuals acumulades, la única cosa certa avui és que els mesos i anys a venir seran fèrtils en desestabilitzacions econòmiques i polítiques imprevistes. Alguns governs de ruptura amb el neoliberalisme podrien arribar al poder en un o diversos països. La seva tasca seria la de trencar amb les exigències de la finança,i no de desfer Europa. Més oportunament que decidir a priori de sortir de l'euro per tornar al dracma, la pesseta o el franc, hauran d'inspirar-se en prendre mesures unilaterals per mostrar als pobles europeus que una altra Europa és possible. Posar en marxa una Auditoria pública sobre el deute, control i taxació dels capitals, recuperació social del sistema bancari : governs progressistes i moviments socials europeus haurien de bastir un braç de ferro amb el Banc Central Europeu, els grans patrons europeus i els seus representants polítics. Per una refundació democràtica de la Unió i de l'euro, única manera de reprendre la legitimitat i el futur.

Crash de Dexia: Ja està en camí un efecte dòmino a la UE

Eric Toussaint

Sortir de l'euro ?
La sortida de l'euro no és la millor solució: això significaria posar l'arada davant els bous i cometre un error estratègic. El deute augmentaria en proporció al percentatge de devaluació i la nova moneda s’exposaria sense defensa als atacs especulatius. Aquestes pressions servirien llavors per justificar una política d’austeritat encara més severa.
…els partidaris de la « desglobalització» no preconitzen tots la sortida de l'euro, però la
preocupació és la mateixa. Com fan del lliure- canvisme la font de tots els nostres mals, proposen essencialment un proteccionisme fiscal de les taxes sobre les importations. Una vegada més tenen l'objectiu de restablir la competitivitat. No es veu gens bé en què una mesura així podria, com per encanteri restablir un repartiment més just dels ingressos: no és un impost fronterer el que conduirà als rendistes a renunciar als seus avantatges. La competitivitat depen de més factors que el preu de les mercaderies. Però sobretot, significaria entrar en una lògica doblement perversa, la de la competència : un país no pot millorar la seva situació a partir d’una millor competitivitat més que prenent parts de mercat (i també de les feines) als països veïns. És la mateixa idea productivista que no veu més mitjà de crear treball que optant per més creixement. (Michel Husson)

On són aquells que parlaven de brots verds ?

Dia 8 d'agost l'OCDE va informar que els seus principals indicadors (que indiquen el creixement futur) continuen en el senyal d'una desacceleració econòmica durant el mes de juny de 2011 que afecta a la majoria dels estats de l'OCDE i a les grans economies no membres (entre elles Brasil, Xina i Índia).

El Pacte de l'Euro: quan el segrestrador te rescata

Daniel Albarracín.

El Pacte de l'Euro és la via triada pels caps de govern de la UE per a executar el seu Pla de governabilitat econòmica. Aquest implica, entre altres coses, retallar els salaris i la despesa social, reduir els models de protecció social i introduir major precarietat laboral. Consagrant constitucionalment el corsè del Pacte d'Estabilitat, el Pacte imposa un control del dèficit (3% del PIB) i del deute públic (60%) i, amb això, el caràcter procíclic de la política econòmica. Amb ell s'aplicarà una major regressió fiscal i una reducció del sector públic. Amb el pacte, els països membres veuen reduïts els marges de la seva sobirania popular i de les polítiques econòmica, social i laboral, a l'haver d'adaptar-les a uns criteris institucionalitzats que, si no es produeixen fortes commocions polítiques i socials, seran pràcticament irreversibles.

Amb el Pacte de l'Euro, els rescats financers de Grècia, Irlanda i ara Portugal comporten un major procés encara, de socialització de deutes. Especialment del deute privat, que representava a Espanya, amb dades de 2010 del Banc d'Espanya, el 87% del total. Aquest endeutament que llastra l'economia, amb les baixades d'impostos i rescats a la banca, ha fet elevar-se el deute públic. També significa una transferència de rendes: els creditors –especialment els grans bancs centreeuropeus– veurien retornats els seus préstecs –oxigenant la seva solvència-; mentre, els nous deutes contrets pels Estats rescatats per la UE seran pagats pel conjunt de la ciutadania –a costa de menors serveis públics i drets socials- i la població assalariada –en forma de més atur, contrarreformas laborals, i de menors ingressos i drets laborals-.

Aquestes receptes aboquen a la depressió econòmica i ens sotmeten a la dictadura dels creditors; i els qui havien estat responsables de la crisi, seran els beneficiaris. No es corregiran, si no al contrari, les mateixes polítiques que han aprofundit la divergència i desenvolupament desigual a Europa. I els deutes públics augmentaran. Qui salva llavors a qui? Les gallines queden tancades amb la guineu.

No hi ha alternativa fàcil. Ens presenten dues opcions: rescat i mesures d'ajustament, o atac dels “mercats” sobre el deute públic. Com trencar aquest tràgic dilema? La petita Islàndia va desobeir: ha rebutjat les mesures d'ajustament social, no ha retornat el deute als creditors, ha encausat als responsables de la crisi, ha nacionalitzat la banca, ha rebutjat els “rescats” plantejats pels seus creditors, i estan sortint de la recessió! A més, mentre que els tipus d'interès del deute públic emès per Grècia i Irlanda han pujat després dels seus respectius rescats, els d'Islàndia han experimentat un significatiu descens.

La Confederació Europea de Sindicats, en contra del Pacte de l'Euro, proposa una emissió de Eurobonos que alleugi els abusius diferencials de primes de risc. També planteja que el Banc Central Europeu aposti per una política monetària sensible a la creació d'ocupació, i per que es desenvolupi una major cooperació entre els Estats membres.

Els sindicats del Sud d'Europa van més enllà, exigint una major regulació dels mercats financers, un impost sobre les transaccions financeres, la creació d'una Agència Europea del Deute –embrió d'un Tresor Públic Europeu–, i un major pressupost públic per a la UE. Aquestes mesures serien eficaces per a tallar la sagnia recessiva, atès que desbloquejarien el curtcircuit financer existent; permetrien a més bastir algunes bases per a una reforma progressista més ambiciosa.

Però fer front a la crisi en benefici de la majoria exigiria fins i tot mesures de major importància i audàcia: rebuig de les mesures d'ajustament i socialització del deute; auditoria pública de les condicions en que es va emetre, es va adquirir i es va finançar el deute públic; reestructuració i quitacions del deute contret de manera socialment rebutjable –de manera que els creditors carreguin amb el pes principal de la crisi–; recuperació de la banca pública; i refiscalització de les rendes del capital, invertint els nous ingressos públics en iniciatives d'utilitat social i de transició energètica sostenible, amb efectes de reactivació econòmica i generació d'ocupació.

Cal un canvi profund en la política europea que impulsi no només una ferma regulació dels mercats financers, sinó també l'harmonització fiscal internacional, basada en impostos directes i progressius, així com una equiparació de drets socials i salarials a l'alça. La gestió del dèficit i el deute hauria de prefigurar-se amb un criteri que garanteixi polítiques d'inversió contracícliques en la recessió que vivim, la qual cosa impedeix el Pacte de l'Euro.

Cal trobar un camí cap a una aliança supranacional que posi en tensió a la UE, que s'oposi i desobeeixi el Pacte de l'Euro i que es solidaritzi i coordini políticament per a començar a construir altra Europa. Del que es tracta, en suma, és de pressionar amb base i criteris ferms per a conduir les polítiques de la UE a favor de la majoria social que representa a la classe treballadora, en una orientació diametralment oposada al que és cada vegada més una Europa al servei de les grans oligarquies financeres.

Aquest article també és signat per Bibiana Medialdea, Bruno Estrada, Manuel Garí i Nacho Álvarez