|
ANYS SETANTA: EL TEATRE CATALÀ I LA LLUITA ANTIFEIXISTA (II)
MIQUEL LÓPEZ I CRESPÍ
"En definitiva, es tracta d'un teatre [el teatre regional] que sota el
pretext de situacions còmiques o ridícules (tradicionals al sainet) per
tal de divertir el 'poble', ha tingut la clara finalitat de menysprear i
ridiculitzar les classes populars illenques, la seva tradició cultural i
la seva llengua, convertida en aquestes obres en un vulgar 'patois'
dialectal, sense capacitat d'expressió d'alta cultura".
(Resolucions del Congrés de Cultura Catalana, 1977)
1970: la lluita per la desaparició de la censura, contra el sindicat
vertical, per la plena llibertat en el camp polític i
cultural
Com molts ponents del Congrés de Cultura Catalana (vegeu Resolucions, 3,
juny de 1977), nosaltres opinàvem que el teatre català a les Illes patia
(com pateix encara!) mancances greus i substancials. El seu redreçament
exigia (i exigeix!) un replantejament global i profund. Ben cert que als
"exquisits", als escriptors que consideraven la seva obra al marge i per
damunt les circumstàncies històrico-socials que patíem en aquell temps
(la brutal dictadura feixista de la burgesia espanyola), no els
importava gaire la situació de lluita del poble treballador i els pobles
de l'Estat per la llibertat. No em parlem, si els haguéssim demanat si
es volien organitzar en un partit d'esquerres per a combatre a favor de
l'autodeterminació o en contra de la societat de classes o la cultura
burgesa. Ben al contrari que tota aquesta colla d'il.lustres menfotistes,
nosaltres lluitàvem en molts fronts alhora. Deixant a part la nostra
militància en organitzacions revolucionàries anticapitalistes i
antifeixistes, en el camp cultural (i sovint al marge de les prioritats
del nostre partit, l'OEC) estàvem plenament implicats en un fort combat
cultural contra les concepcions i obstacles del franquisme.
Enteníem que la llibertat, aplicada al teatre, significava, entre moltes
d'altres coses:
a) Desaparició del sindicat vertical -desaparició efectiva, volem dir- i
possibilitat d'organització lliure dels treballadors del teatre d'acord
amb llurs interessos i llur visió de la realitat, i possibilitat alhora
de treball conjunt dins unes estructures reivindicatives autènticament
democràtiques.
b) Desaparició de la censura. De tota censura. De la que es feia a
Madrid, i de l'originada a cada poble, a cada ciutat, a cada "província",
per les autoritats "competents" (els permisos gubernativos, per exemple).
De la directa i de la indirecta (pressions, amenaces, control policial,
etc).
c) Democratització de la Societat d'Autors com a primer pas cap a la
remodelació a fons d'aquest organisme, incloent-hi la possibilitat de la
seva desaparició (obra de teatre com a patrimoni públic en una societat
avançada socialment i políticament).
d) Control democràtic de les sales públiques i gestió democràtica
d'aquestes en tant que entitats de servei públic, no com a negoci; i,
alhora, foment de tota mena d'acció cooperativa.
El Congrés de Cultura Catalana contra el teatre 'regional' (el teatre de
l'audoodi)
El Congrés de Cultura Catalana analitzava igualment que, a Mallorca,
Menorca i Eivissa, la majoria de grups teatrals eren d'aficionats (incloent-hi
aquells grups que van des dels amateurs fins als nascuts a partir de la
necessitat d'omplir un temps de lleure d'una gent durant un període mes
o menys curt). Tornàvem ensopegar amb el teatre de l'autoodi, el teatre
rekional. Aleshores, malgrat l'exemple i la lluita d'alguns grups i
autors (Ballester, Soler i Antich, Llorenç Capellà, López Crespí...)
constatàvem què la majoria de grups teatrals, en el moment de triar les
obres per a representar, escollien les que:
a) Ocupaven un nombre elevat de components del grup (molts personatges).
b) Tenien poc de gruix interpretatiu (farses, sainets, etc).
c) Es podien representar damunt escenaris tradicional (sense gaire
complicacions en la decoració, etc).
En definitiva, tornàvem a trobar-nos, com hem dit abans, encarats amb el
teatre "regional": tota la colla de sainets costumistes on es feia i fa
burla de la gent procedent de la ruralia. Josep M. Llompart -ho hem
explicat en els capítols anteriors- havia batejat aquest tipus de teatre
amb el nom de "teatre d'autoodi".
En l'apartat "El teatre 'regional'", el Congrés de Cultura Catalana (pàgs.
142-143 de Resolucions, 3) havia dit:
"Aquesta mena de teatre és l'invent d'una força social reaccionària a la
qual interessa reduir a segona categoria tota manifestació de cultura
del poble illenc, que d'alguna manera podria desencadenar la presa de
consciència d'un 'orgull de poble' que necessàriament contravendria els
interessos de la classe dominant. Aquest tipus de teatre s'ha donat,
bàsicament, a Mallorca, tot i que aquests darrers temps s'ha trasplantat,
a Menorca, a Ciutadella concretament, on es munta, s'estrena i és portat
posteriorment a Ciutat de Mallorca.
'En definitiva, es tracta d'un teatre que sota el pretext de situacions
còmiques o ridícules (tradicionals al sainet) per tal de divertir el 'poble',
ha tingut la clara finalitat de menysprear i ridiculitzar les classes
populars illenques, la seva tradició cultural i la seva llengua,
convertida en aquestes obres en un vulgar 'patois' dialectal, sense
capacitat d'expressió d'alta cultura".
Les Germanies, el teatre de la revolta mallorquí
Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social)
que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat
el seu enrenou. Després, amb Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de
Palma de teatre 1974) havia continuat amb la meva particular provatura
de remoure l'estantís panorama teatral illenc. No sabia encara la
capacitat de silenciament i de marginació de les obres autènticament
rupturistes i revolucionaries que tenien les nostres classes dominants i
els seus servents intel.lectuals. Llavors, a l'any 1975, una nova obra
-en la línia del que estava fent Joan Soler i Antich, al qual no
coneixia-, Les Germanies, obtenia el premi especial Born a Ciutadella. A
l'endemà, el diari Baleares, en una entrevista feta pel seu
col.laborador Damià Caubet, titulava a tota plana: "Miguel López Crespí,
acaparador de premios literarios. LAS LUCHAS DE CLASES SIEMPRE HAN
EXISTIDO EN MALLORCA. Con Les Germanies acaba de ganar el 'Especial
Borne 1975' de Ciudadela". Potser fos en aquell moment que les "forces
vives" (per a no dir mortes) de la nostra cultura decidiren marginar,
silenciar el meu teatre. Ja ho estaven fent amb Alexandre Ballester i
amb Joan Soler i Antich; ara ho començaven a fer amb la meva obra
teatral, i poc temps després ho farien amb el teatre de Llorenç Capellà
i altres autors d'avantguarda mallorquins.
Els agermanats mallorquins del segle XVI i els dels segle XX (els
esquerrans que lluitaren contra el caciquisme mallorquí i illenc)
parlen en Les Germanies (Premi Especial Born, Menorca 1975)
En l'entrevista explicava al lector la temàtica de l'obra guardonada amb
el Born. Contava a Damià Caubet que Les Germanies era una espècie de
collage amb mescladissa de diverses situacions conflictives (la lluita
de classes) esdevengudes al llarg del temps en la nostra història.
Concretament es feia menció als agermanats, protagonistes d'un alçament
popular que, a principis del segle XVI, constituí -com explica
l'historiador Josep Juan Vidal- "un dels múltiples conflictes socials,
que des del segle XIV, s'escamparen per Europa... Els promotors d'aquest
alçament foren menestrals i pagesos, grups que aleshores integraven la
major part de la població mallorquina. Les reivindicacions econòmiques
els portaren a enfrontar-se amb els membres de les classes privilegiades
(cavallers, ciutadans, eclesiàstics, mercaders...) en una lluita armada
que pel seu caràcter violent assolí la forma d'una guerra civil" (la
forma màxima de la lluita de classes, que dirien els clàssics dels
marxisme).
En la revolta dels agermanats s'insertaven escenes de la guerra del
1936-1939 amb la sagnant repressió feixista contra el poble mallorquí i
les seves organitzacions (partits, sindicats, ateneus, cooperatives
obreres, etc, etc). La idea central que cohesionava tot el conjunt de
Les Germanies era la unificació escènica, en una mateixa narració, dels
fets del segle XVI i del segle XX. Es tractava de lligar totes les
lluites que històricament havia desenvolupat el nostre poble a través
dels segles amb la que en aquells moments (començaments dels anys
setanta) es donava tant a les Illes com a la resta de l'Estat.
La influència de Bertolt Brecht i Peter Weiss a Les Germanies
Potser el pla general de l'obra era massa ambiciós, massa agosarat per a
un aprenent d'escriptor com ho era jo en aquells moments. El cert és que
Les Germanies destacà entre totes les obres presentades al Born i el
jurat decidí concedir-me aquest guardó especial. Feia poc havia vist a
l'estranger algunes produccions del Berliner Ensembler que dirigien els
successors de Bertolt Brecht, i sens dubte jo estava completament
influit per la forma de dirigir i d'interpretar dels alemanys. El
Congrés de Cultura Catalana deia d'aquesta mena de teatre experimental
en què jo, instintivament, em situava: "Totes aquestes circumstàncies [maig
del 68, etc] determinen el naixement [a les Illes] d'un teatre espontani,
intuïtiu, que si bé continua fent-se de manera 'amateur', pren
consciència de les possibilitats de comunicació social que ofereix el
teatre. Es tracta d'un teatre compromès políticament i estèticament amb
els nous corrents d'arreu dels Països Catalans". Jo encara em definia (any
1975) com un seguidor del Teatre-document: parlava de Peter Weiss,
m'havia seduït Piscator... Igualment llegíem els textos de Meyerhold,
Maiakovski... Als sectors espanyolistes (dominants en la majoria dels
nostres mitjans de comunicació) i als agents al servei de la promoció de
qualsevol escriptor mesetari que pogués existir (és a dir, d'escriptors
de dretes i feixistes, perquè la cultura espanyola d'esquerres també era
silenciada) no els queia gens simpàtic que em definís com a autor
exclusivament en català. Un jove autor mallorquí que defensàs el català
no agradava gens ni mica. I menys encara si parlava de la lluita de
classes, del dret dels pobles a l'autodeterminació, de la lluita per la
llibertat, contra la censura, contra el teatre de l'autoodi (el teatre
'regional') que tant agradava als sectors més reaccionaris del
franquisme.
|