Resum històric de les agressions dels EUA a l'Amèrica Llatina
Llorenç Buades Castell
La política dels Estats Units cap a Amèrica Llatina, i les seves relacions amb la resta del continent americà tenen els seus orígens en el missatge que el President James Monroe va dirigir al Congrés el dos de desembre de 1823 i que ha rebut el nom de “Doctrina Monroe”. La “Doctrina Monroe” expressava el “dret” que s’atorgaven els Estats Units d’intervenir si ho consideraven necessari en qualsevol indret d’Amèrica contra les potències europees.
Dos anys més tard els colons nordamericans s’instal.laven a Texas, i vint-i-tres anys més tard, es produïa l’annexió de Texas als Estats Units. Dos anys abans d’aquesta annexió,pel tractat d’Oregón amb el Canadà, es confirmava la possessió de Washington, Idaho i Oregon pels Estats Units.
Estava en marxa una política expansiva que d’aleshores ençà no ha aturat.
L’any 1848 els EUA declaren la guerra a Mèxic, i s’apoderen d’Arizona, Nuevo México, Califòrnia, Nevada, Utah i part de Wyoming.
L’any 1896, les inversions nordamericanes es valoraven en 96 milions de pesos, una bona raó per a fer causa comuna amb els patriotes cubans en interés propi.
Puerto Rico va perdre la seva autonomia per decisió del General Henry el 26 de Febrer de 1898,
i després caurien en el seu poder Cuba, les Filipines i Guam. El secretari d’estat John Hay va dir que aquella guerra havia conclòs amb uns resultats esplèndids al preu de 289 víctimes nordamericanes.
L’any 1899 mitjançant un president titella, de nom Manuel Estrada Cabrera, Guatemala es converteix en una República bananera per concessió a la United Fruit.
L’any 1903, iniciant el segle XX, Theodore Roosevelt aconsegueix la separació del Panamà de Colòmbia, amb una intenció comercial molt clara , la construcció i el control del canal.
En ratificació de la doctrina Monroe, l’any 1904 Theodore Roosevelt manifesta que l’adhesió dels EUA a la doctrina Monroe pot obligar als EUA , en casos de injustícia o de impotència , a exercir un poder de policia internacional. Aquesta manifestació és la que confirma el paper actual de gendarme universal dels EUA, i només ells determinen quins són els casos d’injustícia que generen la necessitat d’intervenir.
Així l’any 1910 intervenen militarment a Nicaragua, i un any després a Hondures, on el president Taft envia els marines per a protegir la indústria del plàtan.
Aquest any mateix, el 1911, 30.000 soldats gringos es mobilitzen cap a la frontera amb Mèxic, i l’any 1914 l’almiralll Fletcher dirigeix l’ocupació de Veracruz que només deixaren després d’aconseguir la dimissió del president Victoriano Huerta.
L’any 1915 els gringos ocupen Haitï, i l’any 1916 assumeixen el govern de la República Dominicana.
L’any 1917 són els danesos els que es veuen obligats a deixar les Illes Verges a favor dels EUA.
L’any 1927 els marines tornen a Nicaragua per a impedir la construcció d’un canal alternatiu al del Panamà.
L’any 1928, la Standard Oil i la Gulf Oil ja explotaven les riqueses petrolieres de Colómbia al temps que la United Fruit expandia el conreu bananer al departament de Magdalena.
El 6 de desembre de 1928 a Aracatacà (Magdalena), l’exèrcit colombià provoca una massacre de treballadors en vaga que protestaven contra els baixos salaris i l’explotació per part dels gringos.
Es feien evidents les paraules de Bolívar que l’agost de 1829 deia que “Els Estats Units semblen destinats per la providència a omplir Amèrica de misèries en nom de la llibertat”.
El juny de 1929 el Vaticà acorda amb Dwight Morrow ll’actuació pel retorn de les propietats mexicanes a l’Església.
Al temps que els marines fiquen el nas pet tot arreu, es restringeixen les possibilitats d’emigrar als EUA.
L’any 1912 els EUA no admeten els analfabets, i l’any 1930 es redueixen a 80.000 els emigrants admesos als Estats Units.
L’any 1939, sorgeix amb la guerra mundian una nova oportunitat de negoci, i la Llei Cash and Carry permet la venda de material bàl·lic als estats beligerants.
L’ any 1946, els EUA intervenen a l’Argentina amb l’ànim d’evitar l’accés de Perón a la presidència, però no ho aconsegueixen.
L’any 1947 Harry Truman en una intervenció al Congrés manifesta obertament que els EUA tenen el dret d’intervenir en els assumptes interns d’altres estats.
D’aquesta manera, el 18 de juny de 1954, un exèrcit mercenari finançat pels EUA i comandat per Carlos Castillo Armas envaeix Guatemala.
L’any 1957, imposen a Haïti el govern titella del “papa doc”, François Duvalier.
El 14 d’octubre de 1960 el govern castrista nacionalitza les empreses dels Estats Units, poc després que aquests redueixen un 95% les importacions de sucre cubà. El mateix any, en defensa de la llibertat reconeixen la junta militar que accedeix al poder a El Salvador.
El demòcrata Kennedy decreta el bloqueig naval a Cuba el 22 d’octubre de 1962, l’any de la intervenció mercenària a Playa Girón i Playa Larga.
L’any 1964 la CIA paga 20 milions de dòlars per la campanya de la Democràcia Cristiana a Xile, la qual cosa suposava una inversió per votant superior a la despesa de les campanyes unificades de Johnson i Goldwater a les presidencials dels Estats Units el mateix any.
El 28 d’abril de 1965 els marines dels EUA desembarquen a la República Dominicana.
Un any després, el juny de 1966 promouen un cop d’estat contra Arturo Illia a l’Argentina, després que aquest anul·la contractes petroliers favorables a companyes nordamericanes, i vol sancionar una llei contrària als interessos de les multinacionals farmacèutiques.
Els anys 1971 a 1973, mentre el Banc Mundial negava préstecs nous a Xile, els normanericans entrenaven a militars xilens als Estats Units i el Panamà.
La intervenció dels Estats Units en la caiguda d’Allende dóna pas al primer govern que aplica les polítiques neoliberals, la dictadura de Pinochet. D’aleshores ençà, Xile esdevé la punta de llança dels interessos dels estats Units en l’Amèrica del Sud.
La Cia i Kissinger promouen el pla Condor per tal de reprimir qualsevol tipus d’insurgència mitjançant l’assessinat d’activistes a l’Uruguai, el Paraguai, Bolívia i Xile.
El 1977 amb el pla Banzer, la repressió i els assessinats es dirigeixen també als clergues i compromesos amb la teologia de l’alliberament.
L’any 1981 els Estats Units fan la guerra bacteriològica a Cuba provocant una epidèmia de dengue.
L’any 1983 els marines ocupen Granada.
El 10 de maig de 1984, el Tribunal de la Haia es pronuncia contra l’agressió dels EUA a Nicaragua.
L’any 1987 els EUA obtenen una base militar a Chapare (Bolívia) i promouen la lluita contra els cocalers bolivians que són comparats als terroristes. Una iniciativa nordamericana per obtenir el control de la coca i el seu mercat. Una llei del 1988 prohibeix la producció de fulla de coca a Bolívia.
L’any 1991 Aristide , clergue vinculat a la teologia de l’alliberament, guanya les eleccions a Haïti, i els Estats Units promouen el cop militar de Cedras. L’any 1991 cau Noriega al Panamà arrel de la intervenció ianqui que denominen “causa justa”.
L’any 1993 els EUA donen suport al gringo Sánchez Lozada a Bolívia per a privatitzar la indústria petroliera, la telefònica i el sector ferroviari.
L’any 1994, amb Haïti ofegada per la fam els balseros es fan a la mar intentant el pas als EUA, de manera que recorren a Aristide per tal de controlar la situació. El col·loquen de nou en el poder i aquest pacta amb Clinton i el FMI .
El pacte amb el FMI i la caiguda dels preus de les exportacions fan que les classes populars siguin víctimes de la política d’Aristide,i aquest fet situa a la burgesia haïtiana en la possibilitat d’accedir directament al poder mitjançant la revolta d’una classe mitjana afectada per la crisi. Aristide ja no és necessari als Estats Units, i perdut el suport popular emprèn el camí de l’exili.
L’any 1999 envien tropes a Puerto Rico per tal de controlar l’independentisme.
L’any 2002 els EUA organitzen l’Acadèmia Internacional de Policia a Costa Rica amb l’objectiu de combatre el terrorisme i el narcotràfec, eufemisme que amaga altres objectius.
L’any 2004 els Estats Units intervenen contra la possibilitat que el FMLN guanya les eleccions a El Salvador. Ho fan mitjançant Otto Reich, asesor de la Casa Blanca, que amenaça El Salvador vuit dies abans de les eleccions, amb la inestabilitat política que apliquen contra Chávez.
Aquest mateix any el FBI s’encarrega del control dels aeroports mexicans, i l’exèrcit gringo fa maniobres militars a la triple frontera entre Paraguai, Argentina i Brasil
No cal explicar ara que els objectius centrals immediats dels EUA ara són l’enderrocament de Chávez a Veneçuela i l’erradicació de les FARC i l’ELN a Colòmbia, per tal d’avançar en els seus objectius neocolonials.
Allò que si és important es saber que els Estats Unts són el país més endeutat del món i que té la necessitat de fer front a les seves dificultats financeres i déficit comercial obrint les fronteres dels altres països a les seves empreses en tant que crea restriccions al comerç tancant les seves. Per tal d’arribar a l’objectiu d’obrir els mercats necessita posar en marxa l’ALCA als 34 països. La previsió de posada en marxa de l’Alca és al gener de 2005.
En vies d’aquest objectiu ja han cobert objectius parcials com són el Tractat de Lliure Comerç signat amb Xile l’any 2003, el del NAFTA (que agrupa al Canadà i Mèxic), i el de Centramèrica mitjançant el Pla Puebla Panamà.
Amb la Iniciativa Regional Andina, han volgut allargar el Pla Colòmbia a l’Equador,, Perú, Bolívia i Veneçuela, amb resultats desiguals, pel fet que han entrebancat amb els indígenes i amb el govern Chávez.
L’enderrocament de Chaves a Veneçuela és l’element clau per als Estats Units, perquè si cau Chavez, i amb el concurs ja obtingut de Xile es farà molt difícil que Argentina i Brasil es puguin mantenir en fer l’opció del Mercosur. Al Brasil, la presència de ministres neoliberals al govern Lula no facilita les coses, i els Estats Units maniobren per fer acceptar un Alca light assumible en aquests països del Sud.
La iniciativa política dels Estats Units és a la vegada econòmica i militar, perquè els elements de resistència no estàn en els governs, la major part titelles dels seus interessos, sinó en les poblacions que fan front a les seves polítiques, i molt especialment les poblacions indígenes. Ni els govern de Mesa, ni el de Kirchner , ni el de Lula, per la seva composició, són fiables. Mentre els objectius de dolarització dels Estats Units avançan a Centramèrica, i a l’Equador, i militarment els EUA es creixen en les bases militars d’Iquitos i Nanay al Perú, de Tres Esquinas, Larandia i Puerto Leguizamo a Colòmbia, de Libèria a Costa Rica, de Manta a l’Equador, les de Vieques (Puerto Rico), Aruba i Curaçao, la de Baltra a les Illes Galàpagos, la de Soto Cano a Hondures, i les que pretenen com la d’Alcàntara al Brasil o la de Tierra de Fuego. Les respostes populars en aquests plans, tot i ser importants, no gaudeixen del mateix nivell de resposta, però nosaltres també podem contribuír, des de Europa a la lluita, perquè la Unió Europa està implicada en el finançament del Pla Colòmbia, i el social-liberalisme del PSOE contribueix i no poc als objectius dels Estats Units.